JUNTES I JUNTS, SENSE VIOLÈNCIA

 

Deia la professora Marina Subirats al diari Ara el passat 21 d’agost:

Cal exigir mesures als poders públics: si no anem a l’arrel no farem res. És la cultura la que ha de canviar: educació, família, escola, jocs infantils, relacions, aprenentatge de la cura i la solidaritat en lloc de l’agressivitat, perquè és en els primers anys de la vida quan hàbits i actituds arrelen. I, lamentablement, això no prospera.

Com sempre, Subirats apunta finament allà on cal amb encert. Cal exigir als poders públics que posin a disposició les mesures necessàries, cal anar a l’arrel del problema, cal canviar la cultura, cal propiciar “l’aprenentatge de la cura i la solidaritat en lloc de l’agressivitat”, cal complir amb les recomanacions que les lleis fan en relació a l’educació com a prevenció, cal afrontar l’eliminació dels estereotips als mitjans, a la ficció tant audiovisual com literària, en els jocs infantils, en les relacions…

Mentrestant, el sistema que legitima la superioritat i autoritat dels homes sobre les dones ens impedeix avançar democràticament i relega les nostres societats a sistemes desiguals per als homes i les dones. La discriminació que se’n deriva té diverses cares, la més fosca de les quals és la violència masclista. Una violència que, segons el filòsof Reyes Mate, gaudeix d’un prestigi social que la protegeix i la incentiva.

La complexitat del tema justifica la complexitat de l’abordatge, perquè la transversalitat de la violència contra les dones i el seu caràcter estructural reclamen la intervenció integral de tots els estaments i el suport de tots els discursos: el polític però també l’acadèmic i el social. De res ens serveixen els discursos amanits i còmodes, ni el que es relaxa amb la idea de “fem tot el que podem fer” ni el que s’alça improductiu amb un “no fan res”. Un i altre ens falten al respecte a tots plegats, perquè vénen a utilitzar la violència masclista, és a dir, l’amenaça amb què vivim totes les dones, com a arma llancívola contra l’adversari. I mirin, senyors (i senyores) llançadors (i llançadores), ja en tenim prou.

El país amb què hauríem de somiar, juntes i junts, hauria d’afrontar valent la necessitat d’una agenda comuna en relació als drets de les dones i al principal de tots, que és el dret a la vida. I què es pot qualificar de “vida” si no és una existència plena sense que el fet de ser dona signifiqui un llast i una condemna?

 

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada