Montse Gatell

Parlar de l’Estatut potser cansa alguns, però és una obligació no només parlar-ne sinó preocupar-se’n, perquè, lluny del que opinen alguns, el que passi amb l’Estatut de Catalunya ens incumbeix a tots els catalans i té a veure molt amb les nostres vides.

Aquests dies s’han sentit als mitjans opinions com: “l’Estatut m’és igual, a mi el que em preocupa és la feina”, per exemple. I és veritat que malauradament la ciutadania té problemes molt reals de què preocupar-se, però no ho és menys que la norma que ha de regir el desenvolupament de Catalunya com a país és bàsica. És bàsica perquè d’això en depèn també el finançament del país i en depèn la possibilitat de posar fi a l’espoli que durant tants i tants anys Espanya està practicant a Catalunya, i perquè en depenen els nostres drets, la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra possibilitat de “ser”.

Alguns pensaran que ja en podem tirar un bon tros a l’olla, de la identitat o la llengua, que d’això no es menja, però potser hauríem de ser més agosarats, més valents, més honestos i preguntar-nos com volem viure. Els problemes que té Catalunya ho són de Catalunya i també, en part, de l’Estat espanyol. No ens en podem abstreure, la crisi és general. Però més enllà de la crisi hem de decidir si ens deixem trepitjar, si deixem que s’esfondrin les bases sobre la que durant 30 anys de democràcia hem construït el nostre país. Pensem en quines possibilitats tindria Catalunya si tingués la possibilitat de gestionar els seus propis tributs i impostos, si pogués gestionar els seus propis diners, si la política laboral, educativa, econòmica, etc., no depengués en part d’un altre país. Pensem què passaria si no haguéssim de ser per la força deutors d’un Estat que no ens respecta, que no ens entén ni ens vol entendre, que no ens hi vol.

El Tribunal Constitucional ha atemptat contra la nostra dignitat i contra la nostra llibertat com a poble, però també contra la nostra llibertat com a persones. I no és només el Partit Popular qui ha imposat un recurs contra el nostre Estatut, ho han fet també institucions socialistes i el propi Defensor del pueblo, també socialista. Tenim una única sortida, la unió. Que ens uneixi, més enllà de les ideologies, la catalanitat, la dignitat, la llibertat.

Un economista deia l’altre dia: “Espanya: game over”. Doncs això, s’ha acabat el joc. Caminem cap a la sobirania com hem fet en altres temps. Ho devem a tants defensors de la llibertat i la democràcia, als nostres avis. I els ho devem també als nostres fills. El dia 10 de juliol, Catalunya, Castellar, ha de ser a la manifestació per la llibertat.

En aquest acord se’ns proposa aprovar la modificació de la plantilla del personal de l’ajuntament amortitzant, és a dir, fent desaparèixer una plaça d’auxiliar administratiu, un lloc de treball d’auxiliar administratiu de rendes, més concretament. Aquest lloc de treball, amb la persona que l’ocupava fins avui, va ser cedit a l’Organisme de recaptació i gestió tributària de la Diputació de Barcelona (29 de desembre de 2008). Al ple extraordinari del 30 de juny d’aquell mateix any 2008, s’aprovaven els imports de la contraprestació econòmica que l’Organisme de gestió tributària havia d’abonar a l’ajuntament:

1. per l’autorització de la utilització de l’espai físic a la casa consistorial: 800 euros mensuals
2. per l’adscripció de personal municipal a funcions de cooperació i col·laboració: 24.000 euros anuals

Llegeix la resta de l’entrada »

En primer lloc, volem dir que nosaltres estem contents que finalment es posi en funcionament un servei a l’edifici de la plaça Major. Aquest és un projecte en què crèiem i hi creiem. Una altra cosa és què hi posem a dins, i en això discrepem tot i que hi ha diverses coses de la seva proposta que ens sembla bé i s’acosta al projecte inicial que nosaltres teníem.

L’acord d’aquest punt de l’ordre del dia diu: “Iniciar l’expedient per a la creació del Mirador Centre del Coneixement destinat al desenvolupament de projectes innovadors en el camp de les noves tecnologies, la difusió del coneixement i la creativitat i la divulgació cultural, social i econòmica”.

Llegeix la resta de l’entrada »

Passen els dies i l’ordre universal es compleix diàriament, impertorbable. Potser no arriba la calor quan la necessitem, però arriba quan està previst, a l’estiu, no abans. Arriba la calor i ens sembla, des de fa tres dies, que fa setmanes que estem així, fatigats pels graus i cremats ja pels primers minuts de sol. Som tan poc pacients…

Si mirem a l’entorn hi trobem un ambient enrarit, un punt estrafolari. Potser no ho entenem massa o no ho volem saber del tot, altra feina tenim, però ens incomoda, en certa manera, que els nostres representants públics, fins i tots els que no porten la nostra bandera, es vegin sotmesos a judicis il·legals i irresponsables. També ens incomoda saber que, d’una manera o altra, alguns d’ells han pecat. Ens incomoda haver-nos-en de preocupar, perquè el lògic seria poder confiar cegament en l’honestedat de tothom i en els sistemes establerts pel control del poder públic.

Ens incomoden les minories poderoses, irracionals, instal·lades en la barbàrie política perquè mai no tenen res a perdre. Ens incomoda l’actitud impúdica d’estendards de la veritat i l’ordre que fan onejar davant els nassos de tothom, com si fossin millors o menys sospitosos de res.

Ens enrabia el lladre confès que ens ha robat molt més que diners públics, l’honor, els símbols, l’orgull.

Ens preguntem què podem fer cadascun de nosaltres per contribuir a la positivització de l’escena, a la millora del nostre món. Hi tenim, realment, alguna cosa a fer? Des de fora? Des de dins? Hi ha possibilitats d’actuació? Podem fer alguna cosa més que defensar-nos de la merda que s’aboca injustament sobre tantes persones innocents? Fins quan haurem d’expiar la nostra elecció?

Fa calor i tot és més bonic, més fàcil, més agradós. Anhelem el descans per posar en ordre les idees, els sentiments, els enyors, les penes, les il·lusions. El futur és a tocar i estem preparats, almenys, a pensar-hi sota el sol.

El ple extraordinari d’aquesta setmana tenia un únic interès: es retallaven els sous dels treballadors municipals (funcionaris i laborals) i també dels càrrecs electes (alcalde i regidors). Som conscients de la il·lusió que genera en part de la ciutadania que als polítics els retallin el sou, i possiblement també als funcionaris, tot i que aquesta és una visió que parteix de la generalització i dels tòpics més rancis. Som conscients també que, en un moment de crisi com l’actual, amb la manca de lideratge polític, les improvisacions, els estirabots i les indicacions contradictòries del poder socialista que governa a tot arreu, s’han de prendre mesures fermes i contundents, i tothom hi ha de posar el seu granet de sorra, els treballadors públics també (o sobretot), i els polítics electes (tot i que porten ja diversos anys amb congelacions i remuneracions insuficients, al menys a Castellar).

El PSC de Castellar portava al ple una proposta de retallada de sous per a treballadors municipals i electes que es basava en el que diu el famós decret llei 8/2010 de 20 de maig que obliga a adoptar mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic. L’equip de govern aplica el decret i abaixa sous. I, de moment, ja està. Que podrien fer més coses? Doncs sí, en podrien fer, perquè tenen un Pla de sanejament aprovat fa més d’un any que ens indica el camí a seguir per contrarestar el dèficit que l’ajuntament de Castellar va tenir per primera vegada el 2009. I ara a més tenim un decret llei que ens obliga a més coses. Però el PSC només ha proposat la retallada de sous, sense parlar de res més. Què faran, per exemple, amb l’estalvi que es generi? Deixaran de donar complements de sous a segons quins treballadors com qui reparteix caramels? Tenen un pla per reduir la despesa corrent? S’han plantejat de retenir el crèdit de les diferents despeses previstes en el cas que no siguin imprescindibles? Han reduït les hores extres? Fan SEMPRE publicitat de tots els processos de contractació per aconseguir millors condicions?

Els treballadors municipals cobraran menys, els electes també. Però l’equip de govern seguirà tirant pel dret amb la seva gent, com sempre.

Per fer-nos una idea dels antecedents i la situació amb què arribem a aquest ple extraordinari, hem de tenir en compte, sobretot,  l’aprovació del reial decret llei 8/2010 de 20 de maig, que obliga a adoptar mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic en el 2010 i 2011, atesa la situació de crisi econòmica d’enguany,

Cal, però, fer algunes consideracions, no del propi decret, que ja ha estat objecte de debat abastament en els mitjans de comunicació, i en tot el món polític i sindical, sinó de les conseqüències que comporta aquest decret a Castellar, que és el que ara ens ocupa i és la responsabilitat d’aquest Consistori.

És evident que, aplicant aquestes retallades, l’Ajuntament estalviarà despesa. Les despeses que havia previst en el capítol 1, uns 9.530.000 que es gastaria durant tot el 2010, ara es veuran reduïdes en un 5% de mitjana.  Per tant, l’estalvi d’aquest semestre vinent serà d’uns 225.700 euros, segons indicacions del regidor, i tenint en compte totes les retribucions (les del personal, dels electes i grups municipals).

Llegeix la resta de l’entrada »

Ahir hi va haver ple extraordinari per aprovar les retallades de sous a treballadors municipals, electes i grups municipals. Res massa nou, només dues tasses del caldo de la crisi que és el nostre pa de cada dia, malauradament.

No calia fer aquest ple. Hi ha un decret llei que indica que s’han de retallar els sous, i, òbviament, aquest decret està per sobre de qualsevol acord d’un ple municipal. Per què van portar-ho a ple, doncs? Segurament, com va dir la regidora de l’Altraveu, per aconseguir una complicitat que, fet i fet, no van aconseguir. De fet, una mica més i l’acord per a la retallada de sous dels treballadors no l’aproven: ERC, l’Altraveu i el trànsfuga hi van votar en contra. Només l’abstenció de CiU va evitar que l’alcalde fes el ridícul havent de demanar una segona volta per fer servir el seu vot de qualitat en un acord en què l’ajuntament no hi té cap potestat.

Llegeix la resta de l’entrada »

M’han dit que quan una persona mor, la seva ànima és d’alguna manera present entre nosaltres durant 49 dies. Aquests són els dies del dol, els dies que pots plorar la persona desapareguda, que pots demanar inútilment que torni, que el pots somiar i reclamar. Passats aquest dies, però, has de ser prou generós com per no impedir que l’ànima s’instal·li en un altre plànol, en una altra dimensió. Has de permetre que es desprengui de la terra i voli lliure.

El 2 de juliol és la data límit i no estic preparada per dir adéu definitivament. Em sento còmoda instal·lada en aquesta espècie de melanconia íntima i amb els plors furtius però diaris. Em sembla que sóc més a prop seu.

S’acosta l’estiu. Potser justament el 2 de juliol hauríem fet el nostre sopar de cada any i ens hauríem begut aquella darrera copa de vi. Potser el dia 2 hauríem parlat de teatre, de cinema, de literatura, de sexe que mai era el de cadascú i de política. Hauríem parlat de les nostres famílies, dels fills, del futur, de les perspectives, dels somnis, dels nous propòsits. Hauríem parlat del que voldríem escriure i del que mai no escriurem. Potser un de nosaltres continuaria amb el costum tàcit de desvetllar algun secret propi i tots els altres ens sentiríem còmplices, units, amics.

No hi haurà sopar ni vi ni secrets sota la lluna. Hi haurà el que hi ha ara, aquest buit terrible i aquesta sensació d’ofec, aquesta tristor tan fonda.

Els rellotges segueixen aturats perquè el Joan no hi és. Hi ha el silenci i el telèfon a l’agenda encara amb el seu nom. Em resisteixo a esborrar-lo. Em resisteixo a no vessar llàgrimes, com si les llàgrimes me’l fessin més proper.

El meu amic és mort. Escriure-ho, dir-ho, m’ajuda també a apropar-me’l. Joan, l’espurna.

… a las desalentadas amapolas / daré tu corazón por alimento. / Tanto dolor se agolpa en mi costado / que, por doler, me duele hasta el aliento…

Una altra poesia que ve a rescatar-me del silenci. Miguel Hernández. A ell també se li va morir un amic, Ramón Sijé, “con quien tanto quería”. Ell va poder unir-s’hi per sempre en un enyor preciós que va titular “Elegía”. A las aladas almas de las rosas / del almendro de nata te requiero, / que tenemos que hablar de muchas cosas, / compañero del alma, compañero.

Potser després d’haver escrit aquest poema, va deixar a la fi volar l’ànima del seu amic. Potser només es va sentir una mica menys trist. Vull pensar que ara volen junts. Potser el Joan els podrà fer un dels seus espectacles, amb el seu nas vermell.

O qui sap… potser es prendran una copa de vi en alguna estrella.

Es totalment comprensible que un regidor de l’equip de govern vulgui que l’oposició estigui calladeta, que no critiqui, que no parli, i que si a més ha governat alguna vegada, com per exemple CiU, que  calli encara més, perquè segur que  alguna cosa ha fet malament en el  passat a Castellar. Ara, doncs, silenci! que el PSC no vol soroll. Això és el que traiem de l’article fet pel Sr. Pepe González, regidor de projectes estratègics, al seu bloc arran d’una nota de premsa de CiU  que criticava algunes qüestions d’ensenyament del govern del PSC.

Mirar al passat no serveix de res, si no és per valorar els guanys que s’obtenen en el futur i per valorar que el camí que es segueix és el correcte. Nosaltres no volem callar, estem a l’oposició i volem fer la nostra feina, opinar és positiu i criticar també, tant és així, que les reivindicacions que s’han fet  en ensenyament  a Castellar  en aquests darrers 15 anys ens han ajudar a obtenir més i millors equipaments de qualitat.

És evident, que el panorama polític i econòmic actual és bastant desolador, però cal lluitar constantment per tirar endavant. El que volem, el que reivindiquem i el que critiquem és que el govern de l’alcalde Giménez faci la seva feina, cedeixi els solars per la construcció de la setena escola, del tercer institut de secundària, perquè si no, segur que la Generalitat tindrà una bona excusa per no preveure els  diners  per construir les nostres escoles. Volem que el govern de Castellar recolzi les AMPA, i que pagui les subvencions amb puntualitat perquè no perilli la seva existència, volem que ens escolti quan demanem que es convoqui un consell,  volem que hi hagi la suficient oferta de places de primària i secundària públiques i concertades segons la demanda existent, volem que la inversió que fa tot el municipi en places escolars d’educació infantil sigui justa i per a tothom, i si no és possible, que no es retallin els ajuts per fills matriculats a llars d’infants privades, volem que recolzi i estigui al costat de la reivindicació de les escoles i de l’institut davant la retallada dels recursos humans i econòmics, i que se’ls prometen ordinadors que no vénen… però sobretot, demanem que no agafin enrabiades infantils davant d’una crítica, perquè plantar-se, en moments com aquest, no té cap utilitat.

Volem governants amb decisió i empenta, i que no es lamentin de tot plegat, perquè això tampoc porta a cap lloc.  Volem que no desil·lusioni als infants que van animar a participar en un consell infantil, i sobre tot, volem que parlin, no que callin com ens demanen a nosaltres que fem. Volem que parlin i molt, que ens informin , que ens expliquin com està la reivindicació per la setena escola, i pel tercer institut, perquè informar no costa diners.  

I per refrescar-li la memòria, al regidor que borda tant, les reivindicacions de la comunitat educativa dels darrers 15 anys, les demandes al departament d’Ensenyament que vam fer tots plegats i les inversions que va fer l’Ajuntament de CiU, ERC i també del PSC, van ser positives, perquè es va construir l’escola Mestre Pla, l’escola Joan Blanquer, l’institut Puig de la Creu, l’ampliació de l’Emili Carles Tolrà, l’ampliació de l’institut de Castellar, el menjador del Bonavista i el menjador del Sant Esteve. També es van implantar els ajuts a l’escolarització en escoles bressol. Força bé, no ?, doncs ara, a treballar i a reivindicar al departament d’Educació amb força el que necessita Castellar.

El regidor faria millor de dedicar-se a la feina, que en té molta, enlloc d’enfilar-se per les parets cada cop que rep una crítica, ell o la regidora d’Educació, protegida com cap altra. Desfogar-se criticant no implica necessàriament faltar al respecte, ni insultar; és la primera norma d’educació i els polítics l’han de tenir present.

Com diuen les grans estrelles del futbol i també altres esportistes d’elit, el més difícil no és arribar a dalt de tot, si no mantenir-se. Per això als que ens agrada la calidesa, immediatesa i espontaneïtat de la ràdio davant d’altres mitjans més freds, rígids i distants ens dol que la nostra premiada i reconeguda emissora municipal, Ràdio Castellar, hagi deixat d’estar entre les 40 emissores municipals més escoltades dins el rànquing d’emissores associades a la Federació de Ràdios Locals de Catalunya. En termes futbolístics diríem que estàvem a la meitat baixa de la taula de primera divisió però en una posició còmoda. A la darrera onada hem baixat directament a segona. Si parléssim d’un equip de futbol s’imposarien dimissions, de l’entrenador, del president… Però en el cas de la ràdio no n’hi ha per tant.

Sí que cal plantejar-se què ha passat, cercar el per què i donar-hi solució, si és que es vol. El cert és que la notícia arriba en una etapa de canvis que no és la millor de l’emissora. Recordem que l’anterior director va plegar. El seu successor va ser escollit mitjançant un procés selectiu molt qüestionat, i quan preguntem al regidor de comunicació Pepe González, no concreta i diu que no és ben bé el nou director, i que les seves funcions seran més àmplies en un futur. En el present no ens les han definides, però ja està contractat.

El projecte del PSC respecte els mitjans d’informació públics municipals passa per noves aspiracions, i és d’entendre que en detriment d’altres formats, abocant recursos materials i humans cada cop més cap a internet. Per això personal d’informatius de la ràdio, i que es dedica ara a l’Actual, sembla ser que haurà d’assumir també la informació a la xarxa. I com sempre amb el govern de Giménez no es tracta de si sí o si no, si no de com, quan i per què, en una nova demostració pràctica de les exòtiques pensades del regidor Gonzàlez, alhora regidor de l’ambigu calaix de sastre dels projectes estratègics.

No sabem si totes aquestes circumstàncies que afecten l’emissora municipal conformen un projecte, potser estratègic, en el que com sempre amb el PSC grinyolen les formes, el moment i els motius, però de moment la ràdio ha perdut, ha baixat a segona, i quan passa això toca que l’entrenador o el president responguin davant dels socis i aficionats.