La Júlia té 10 anys i ha viscut, si no em descompto, tres morts sentides (que no han de ser necessàriament molt properes), la del Joan primer, amb vuit anys acabats de fer i una pena profunda i serena; la de la iaia Nati, la seva besàvia, després, amb 9 anys i un crit de dolor que encara em ressona al cap; la del Fernando, l’avi dels seus cosins,  ara fa uns dies, amb deu anys  i una idea molt clara ja de què vol dir morir-se. El Fernando era l’abuelo, el del jamón, una persona més del seu món, com la besàvia o l’amic de la mare.

Estic contenta que avui m’hagi volgut recordar que havia de fer una cosa que sense que m’ho hagués dit, no hagués fet: “has trucat la dona del Joan, mama?” Mentre li escrivia un correu, m’ha aclaparat altre cop tota la tristor acumulada els darrers mesos. On sou, que no us veiem? Què feu, que us sentim tant?

Hace unos días, en un taller organizado en Málaga por el Fórum de Política Feminista, Soledad Murillo (ex secretaria general de Políticas de Igualdad y una de las principales inspiradoras de la Ley contra la Violencia de Género y de la Ley de Igualdad) comentaba que en Noruega empiezan a considerar la igualdad como algo superado, pese a ocupar el segundo lugar entre los países de Europa en asesinatos machistas.

Noruega disfruta de la mayor igualdad entre los sexos del mundo, en liza con sus vecinos nórdicos, gracias a su legislación, a la disminución de las brechas salariales entre hombres y mujeres, o a la mayor participación de mujeres en el poder legislativo y en altos cargos administrativos. Aun así la tasa de asesinatos machistas es del 6,58 por cada millón de mujeres (España del 2,44) y una de cada 10 mujeres de más de 15 años ha sido violada.

La experiencia de Noruega nos recuerda que la igualdad para ser efectiva necesita acabar, al mismo tiempo, con las desigualdades estructurales que padecen las mujeres y con el machismo; que la sociedad igualitaria que propone el feminismo no será posible sin el cambio y la implicación de los hombres, un objetivo que Noruega no ha logrado cuando quiere dar por alcanzada la meta.

“Cuando las barbas de tu vecino veas cortar…”. Aunque estamos lejos de los países escandinavos en materia de igualdad, más nos vale tener en cuenta el dato para evitar errores que pueden llevarnos a una situación similar.

En 1995 hice un estudio con Josep-Vicent Marques, para el Instituto de la Mujer, sobre la posición de los hombres ante el cambio de las mujeres. La mayoría se manifestaba a favor del cambio porque reparaba agravios históricos injustificables, aunque se quejaban de su velocidad y se resistían a lo que se esperaba de ellos porque lo vivían como una pérdida de privilegios. Algunos temían que el verdadero objetivo de las feministas fuera darle la vuelta a la tortilla.

En los años siguientes la igualdad llegó a ser el discurso social hegemónico, hasta el punto de que costaba encontrar quien se opusiera públicamente y los medios de comunicación tenían que buscar personajes esperpénticos para defender el machismo en los debates. Hoy la situación es distinta, el discurso neomachista ha conseguido que amplios sectores de la población crean que la igualdad no beneficia a la mayoría sino que busca privilegios para las mujeres.

Sin duda se debe a que ellos han renovado su discurso y a que los hombres por la igualdad no hemos llegado a la mayoría de los hombres para convencerlos de las virtudes del cambio, pero no es menos cierto que las políticas públicas de igualdad se han olvidado de los hombres y este olvido ha facilitado que los neomachistas usen el disfraz de defensores de la igualdad efectiva.

Las iniciativas institucionales para ayudar a los hombres en el cambio han sido anecdóticas. Ninguna fuerza política apuesta por incorporar a los hombres como beneficiarios de las políticas de igualdad, a sus iniciativas les ha faltado el respaldo necesario y sus militantes consideran la igualdad un tema de mujeres.

Su falta de sensibilidad ante fenómenos como el fracaso escolar de los chicos, el precio que pagan niños y hombres por ir de machos por la vida, la importancia de ampliar los permisos de paternidad o la necesidad de dotar de prestigio social lo doméstico y los cuidados, son anécdotas que sumar al hecho de suprimir el Ministerio de Igualdad sin dar ni pedir ninguna explicación.

Hoy toca defender las conquistas amenazadas y luchar por una salida de la crisis que incremente el empoderamiento de las mujeres fomentando la corresponsabilidad, pero no basta con la combatividad del movimiento de mujeres, hace falta una mayoría social que incorpore a los hombres. A estos se les puede y se les debe exigir que renuncien a sus privilegios sin contraprestaciones, porque es justo y necesario, pero si queremos incorporarlos activamente al cambio hay que lograr que se sientan parte del mismo.

La igualdad y los hombres parecen como el agua y el aceite, irreconciliables pero imprescindibles en la dieta mediterránea. Los hombres, los grandes beneficiarios del Patriarcado, son imprescindibles para el cambio; su implicación dependerá de que además de justa, vean que la igualdad les beneficia y no compensa el precio que pagan por los privilegios.

Llamar cómplices a los hombres por la igualdad es un paso en la buena dirección, que reivindica el protagonismo del feminismo corresponsabilizándonos del cambio, pero refleja las resistencias a considerar aliados a quienes aportamos una perspectiva y una experiencia necesarias para el diseño y construcción de ese futuro que queremos compartido.

José Ángel Lozoya Gómez

Miembro del Foro y de la Red de Hombres por la Igualdad

us convida a la propera sessió Veu de dona,un cicle d’entrevistes amb l’objectiu de reconèixer i fer visible la tasca i la trajectòriade dones significades de Catalunya.

El periodista Josep Puigbó entrevistarà la doctora en Management Science i directora general d’ESADE Eugènia Bieto

Dijous, 26 d’abril, a les 18.00 h. a l’edifici de les Cotxeres del Palau Robert, Passeig de Gràcia,107 Barcelona.

Es prega confirmació: 93 553 96 71, icd.activitats@gencat.cat

L’Anella Cultura permetrà seguir l’entrevista als següents espais:Biblioteca Pública de Girona, Aula C de la Casa de Cultura, Pl. de l’Hospital,6,1r pis. Biblioteca Pública de Tarragona, Secció local, C. Fortuny, 30 (Cal inscripció prèvia a la mateixa biblioteca).Biblioteca Pública de Lleida, Sala de projeccions, Rbla. d’Aragó,10.
Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, C.de la Mercè,6. iBiblioteca Central Xavier Amorós de Reus, Plaça de l’Escorxador,1. Barcelona, abril de 2012

L’entrevista, que té lloc demà al Palau Robert de Barcelona, es podrà seguir en directe a quatre biblioteques de Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa

La física i escriptora Sònia Fernández-Vidal serà entrevistada pel periodista Josep Puigbó en el marc del cicle “Veu de dona”, una iniciativa de l’Institut Català de les Dones per reconèixer i visibilitzar la tasca i la trajectòria de dones significades, i promoure un debat i una reflexió que inclogui la dimensió de gènere sobre el seu àmbit de coneixement.

L’entrevista, que té lloc al Palau Robert de Barcelona, també es podrà seguir en directe des de les següents biblioteques de Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa:

-         Biblioteca pública de Girona (Pl. De l’Hospital, 6)

-         Biblioteca pública de Lleida (Rambla d’Aragó, 7)

-         Biblioteca pública de Tarragona (Secció local. C. de Fortuny, 30)

-         Biblioteca Marcelí Domingo (C. de la Mercè, 6)

L’acte compta amb el suport de l’Anella cultural del Departament de Cultura i la xarxa de Biblioteques públiques de Catalunya.

Les persones interessades podran proposar preguntes a Sònia Fernández-Vidal a través del Facebook de l’ICD i l’etiqueta #Veudedona al Twitter.

“Veu de dona” continuarà amb entrevistes a l’empresària, Rosa Oriol Porta; la teòloga, metgessa i monja Teresa Forcades, i la directora de l’escola de negocis ESADE, Eugènia Bieto, entre d’altres. Les entrevistes tenen una periodicitat mensual i son realitzades de manera alterna per la periodista Rita Marzoa i el periodista Josep Puigbó.

És dia per ser a casa, si tens una casa que sigui una llar i un refugi. Les hores passades en l’escalfor i la manca absoluta d’obligacions i d’angoixa m’han dut a pensar, un cop més, que no tinc raons per sentir intermitentment aquest pessic a l’estómac. Però sí que en tinc, i en identificar-les sento la necessitat de comunicar-les.

Dilluns marxo a Brussel·les, en un viatge de feina. Segur que serà interessant endinsar-se en les institucions europees i parlar amb qui ho viu de més a la vora. No he estat mai a Brussel·les i diuen que és una ciutat bonica, una peça d’aquesta Europa civilitzada que tantes vegades enyorem i envegem. Però jo tinc la imatge no fonamentada d’una ciutat avorrida i silenciosa, malgrat els aparadors amb fonts de xocolata i els jardins florits. En realitat, viatjar sempre em fa mandra, no tant pel fet de viatjar com pel fet d’abandonar les meves preuades rutines, i també, per què no dir-ho, per la logística que suposa no ser a la vida de cada dia durant tres dies.

Sembla que fa molt fred, a Brussel·les, i això també m’angoixa, perquè no m’agrada passar fred i ja he tingut la meva ració romàntica de neu, per aquest any.

No és només això el que em pessiga l’estómac. Tota la setmana ha estat molt estranya. El dia a dia fa que passis per sobre del dolor i la tristesa, però el dolor i la tristesa hi són. A estones m’ha semblat que no havia passat, que la iaia no era morta, la iaia, la meva iaia. A qui cridaré ara amb aquest nom? Deixeu-m’ho dir altre cop: iaia.

En alguns moments m’ha semblat que volia tornar al divendres passat, quan encara hi havia alguna cosa a fer, quan encara semblava que ella era aquí i que, per tant, teníem alguna cosa que ens lligava a ella. He repassat la cerimònia del funeral un munt de vegades, i aquest record m’agombola i em consola. M’agradaria tornar a ser-hi. Encara que fos per poder plorar amb els pulmons esbatanats davant de tanta perplexitat.

Quan es mor la teva àvia, no et destrossa la vida, no s’esfondra l’estructura en què et sustentes, però de sobte s’acaba una etapa, potser deixes de tenir cap part de la nena que un dia vas ser. Serà això, la maduresa? Perdre refrents? Sumar records? On és aquella altra vida que tenia? Com és que mai vaig tenir la sensació que es podria acabar? Hi ha un món que ja no existeix, que s’ha acabat, un món que ella regentava i dirigia.

Tinc la Júlia al costat. Li he demanat que no tafanegi el que escric. La veig tan gran… Serà conscient del que està vivint? Serà això d’ara un món perdut, algun dia, per ella? Quina sensació de pervivència, de sobte… Hi havia un cop una nena que va ser mare, àvia i besàvia. La seva besnéta l’estima i la recorda. El cicle s’ha complert.

Les entrevistes tenen una periodicitat mensual i son realitzades de manera alterna per la periodista Rita Marzoa i el periodista Josep Puigbó

Des de fa uns dies, els mitjans de comunicació ens ofereixen resums anuals més o menys reeixits que posen l’accent en l’economia, la crisi, les manifestacions, el canvi de cicle que estem protagonitzant, els canvis de parella dels protagonistes casposos i indignes de la premsa rosa… Ningú, però, excepte jo, pot fer un resum del meu any. Jo mateixa m’ho nego, perquè també és cert que no deu importar massa ningú.

Tot i així, com que m’entesto a mantenir aquesta finestra oberta a la xarxa, m’obligo a fer una reflexió sobre els darrers dotze mesos i me n’adono que la situació de l’entorn em priva de dir en veu alta el que penso: que per a mi no ha estat un mal any, malgrat l’any horrible que ha estat per a tanta gent i per a tots nosaltres com a país. És cert que he vist patir gent del meu entorn, gent molt propera que he intentat protegir, dins el possible, sota l’aurèola de seguretat del meu món compartit. És cert que ens hem hagut d’anar curant les ferides a base de voluntat i esforç, resistint-nos a caure en el desànim i l’espiral de la negativitat. És cert, també, que m’he sentit altre cop protegida per la vareta de la sort que fa tants anys que em salva. He intentat, dins el possible, compartir i repartir la seva pols màgica amb tanta gent com he pogut.

Una altra cosa, si més no diferent, és la valoració que hauria de fer d’un any de presidència  a l’ICD. Correspon a un altre moment i un altre estat d’ànim. Ho deixo, de moment, guardat a la caixa del tercer prestatge de la dreta fins que hi vulgui treure la pols.

A “l’estel segon a l’oest”, com diu Peter Pan, hi ha guardats tots els records d’un any que “patírem i vencérem”: totes les hores d’estudi satisfactori, les hores de cants i satisfaccions compartides amb tanta gent, les hores de teatres i espectacles, de tantes converses al sol i al fred de les terrasses, de tants dinars i sopars, de tants tallats i cerveses fredes. Hi trobaríem també els moments d’emoció i alguna tristesa, de les decepcions i les esperances tot just intuïdes.

Ha estat un any de Petit príncep i Menken, d’un projecte preciós que ha acabat sent una orquestra, l’any de Flor de nit al Paral·lel, l’any d’un aniversari sublim, d’un concert privat, del Rei Lleó i l’ocellot Zazú més versemblant del món, ha estat l’any d’una espurna de futur i retorn a la infantesa que és l’Aran. L’any que l’Àlex i jo hem fundat el nostre club exclusiu dels “malos malísimos” que ens permet sentir-nos únics. Ha estat l’any de l’explosió sorprenent de la Júlia, aquesta raó que em manté subjecta a la terra però que em fa perdre’m també en la incertesa dels núvols. L’any que l’he vist créixer conscient que creixia per fora i per dins, arrapada com una heura. O això voldria jo que fos, una heura de la que no em puc ni vull desempallegar.

He estat feliç, aquest any. M’he anat despullant a mida que m’alliberava de les urpes d’allò malaltís i infructuós. M’he deslliurat d’allò lleig i dolorós. He fet un esforç per obrir els ulls i situar cada cosa al seu lloc, cada persona al seu lloc, si és que en té. He tancat alguna habitació que he preferit buida a ocupada de tant record punyent. “Molt he estimat i molt estimo encara…”, deia el poeta, però no n’hi ha prou amb l’amor. La descoberta pot ser al·lucinant o corprenedora, decebedora. Així ha estat, per això tanco un any i n’enceto un altre alliberada de certes cadenes rovellades i doloroses. Les paraules justes, el sentiment just, la complicitat damnada, el record confús.

A tu sí, i a tu, i a tu, i a tu, i a vosaltres… Sabeu qui sou. “Molt he estimat i molt estimo encara…” I recordo i obro la capsa del passat quan enyoro i necessito, però només hi vull un passat bonic que em serveixi per fer un pas més, endavant, sempre endavant, sense por.

Aquest matí he estat a la Fira de Barcelona un parell d’hores fent de voluntària per la Marató de TV3. Ostres, quina experiència tan extraordinària… No és un mèrit, sinó un plaer poder col·laborar, com sempre però aquest cop diferent. Haurieu d’haver sentit la gent a l’altra banda del telèfon, quanta il·lusió posada en cada donatiu, quanta esperança, quanta bondat i generositat. A sobre, després de l’agraïment pel seu gest, sempre responien: “Al contrari, gràcies a vosatlres”. Gràcies a vosaltres… Gràcies a tanta gent i a aquests cors tan grans, fins i tot en moments tan petits.

Després de la Marató he corregut cap a Esplugues per cantar amb els cors Musicorum i El cor de la nit en el concert de Nadal. Hores més tard, una persona que ha vingut a escoltar-nos m’ha preguntat: “I tu què sents, com ho vius, cantant allà al mig?” No he sabut ben bé què respondre-li, perquè és una sensació… potser semblant a la d’agafar telèfons per la Marató, la sensació de conjunt, de grup, d’unió, de complicitat, de col·laboració, d’objectiu comú, d’emoció, d’agraïment, d’emoció profunda. Cantar i sentir cantar… La Júlia també cantava avui, així que la felicitat era doble. Bé, felicitat barrejada amb orgull. En sortir, hem donat farina per al Banc dels aliments.

I hem tornat a córrer cap a Castellar, perquè teníem el temps just de dinar abans d’arribar a les 16h. a l’Ateneu, on la Júlia actuava en 3 de les 4 sessions de les audicions d’Espaiart. No us penseu que m’he relaxat asseguda a la platea! La Júlia ha tocat la trompa, després el violí, després ha actuat amb la banda de vent i després ha actuat i ballat a l’obra de teatre “Conte de Nadal”… Que si ho ha fet bé? A mi em sembla que sí, i els professors m’han dit que n’estaven molt satisfets, però no és això el que m’ha fet encongir el cor, sinó que la meva filla, amb 9 anys, ha cantat, ha ballat, ha actuat, ha tocat dos instruments després de passar-se, el dia abans, assajant el musical en què participa i que representaran el proper dia 28 de desembre. I quins ulls més riallers i satisfets que se li veien… En acabar, destrossada, és clar!, hem anat cap a casa i mentre sopàvem, miràvem el programa de la Marató a TV3. M’ha dit que s’ha emocionat en saber la història de dos nens que havien rebut un tros de fetge cadascun i que havien confessat: ara som germans.

El seu cos creix, i el seu cap i el seu cor… Sabeu què m’ha emocionat del dia d’avui, en realitat? Que tot el que hem fet avui, aquesta mena de cursa maratoniana que ha començat ben d’hora al matí, segur, segur, segur farà que la Júlia sigui una persona millor. Com pot ser, si no, que m’hagi fet un prec tan explícit: “mama, vull anar a agafar telèfons a la Marató. Podré fer-ho, l’any vinent?”

Arribo a casa cansada, com si hagués corregut una marató. Satisfeta i feliç com si hagués creuat l’arribada amb un cor deixat. Nou.