tot el cel es blau
elsocellets marxan i nosaltres ens cadem sols
abaix tot es marro
i mullat
es beuen paixades nostres i el rastre deixem.

No hi ha res que m’interessi més que les paraules. És com una malaltia. Sóc incapaç de llegir un llibre i no anotar les paraules que no conec per després buscar-les al diccionari i apuntar-ne la definició, i si les deixo passar, tinc una gran sensació de pèrdua, com si fiqués diners dins d’una butxaca foradada. De moment el rècord se l’emporta "Difunts sota els ametllers en flor", d’en Porcel, que em va fer treballar com una negra. Cada cop que m’atreveixo a obrir les "Petites Proses Blanques" de Salvador Espriu, ho deixo córrer a la segona línia perquè veig que em tornaria boja. Ara que vaig curta de temps tinc acumulades unes 500 paraules, però el fet de tenir-les escrites, localitzades, a punt per ser desvetllades, em tranquil·litza.

A part de les paraules boniques o estranyes, m’interessa molt saber com es diuen en català moltes paraules que només sabem dir en castellà. N’hi ha per donar i per vendre! A la bossa sempre porto paperots amb castellanismes anotats que m’assalten mentre estic al tren o pel carrer. Fa uns dies, la pregunta "com coi es deu dir això en català?" em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tota xopa i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me’n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera, xaró, mequetrefe, manefla i tirachinas, tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s’hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d’entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix. Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!) tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves) sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d’acord, desori, poca-soltada o desentendre’s. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n’hi ha moltes d’aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de "ara que ho dius, sí que la sabia": Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s’ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se’ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine, empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l’empobrim. De consol, sempre ens quedarà el "Déu n’hi do", que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. Un cop, amb la Sílvia, vam arribar a aquesta definició: "Tenint en compte el que hi ha, és bastant". Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n’hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

El tripartit està devaluant les institucions catalanes mitjançant l’ús partidista dels instruments democràtics i de les institucions. S’obliden de l’interès col·lectiu per a centrar-se únicament en una visió personalista de la política, que en determinats casos correspon al partit i, en d’altres, a la persona. Els exemples més clars del que vull explicar, són el desenvolupament dels Plens i les sessions de control al Govern.

Ja en altres ocasions hem denunciat que les sessions de control són més de control de l’oposició que no pas de control al Govern. Els partits que donen suport a l’Executiu s’han dedicat a atribuir tots els mals actuals als 23 anys de Govern del President Pujol o bé directament, a Artur Mas! 

Aquesta manera de fer, ha traspassat ara al propi President de la Generalitat. José Montilla, quan es troba davant d’una pregunta complicada, enlloc de donar una resposta més o menys convincent, empra aquella tàctica que tan mal fa a la política: “i tu més”.

I pel que fa al Ple, els grups del PSC, ERC i ICV han decidit no interpel·lar-se i d’aquesta manera no posar en evidència les seves contradiccions internes. A més, han optat per traslladar al plenari la tàctica que des d’inici de legislatura estan duent a terme en les comissions: no votar de cap manera les iniciatives de CiU malgrat hi estiguin d’acord. En aquest ple hem vist com s’han oposat a tramitar una llei per actualitzar la renda de suficiència, com s’han oposat a soterrar la MAT o bé com es neguen a que el territori tingui veu i compensacions amb el polèmic transvasament de l’Ebre.

Aquest ús pervers de les institucions devalua la política i, sens dubte, accentuarà l’allunyament dels ciutadans. La cuirassa amb la qual es vesteix el Tripartit per amagar qualsevol senyal de debilitat existent, resulta ser el símptoma que més evidencia que el President Montilla té els mateixos problemes que el President Maragall.

La crisi de la sequera ha posat de manifest que totes aquelles asseveracions no eren més que proclames al vent per a intentar consolidar un candidat amb mancances. L’aigua ha fet miques aquella aureola amb la que s’havia dotat Montilla i que predicava el catalanisme social de pluja fina.

Fa un any que es va aprovar el Decret de Sequera que hagués hagut d’encendre els llums vermells al Govern Català en matèria hidràulica. Però això no ha estat així, avui la improvisació és el Full de Ruta de l’Executiu Català: aigua en vaixells, transvasament del Segre, aigua en trens, transvasament de l’Ebre portant l’aigua que s’estalviarà amb la millora de regadius, transvasament de l’Ebre comprant el dret d’aigua als regants de tota la conca… A hores d’ara encara no sabem d’on sortirà l’aigua ni com es pagarà l’obra si dels pressupostos generals de l’Estat o de la disposició addicional tercera que preveu l’Estatut.

De petits intentem solucionar els problemes anant a dormir i esperant que al dia següents algun follet hi faci més que nosaltres o que el problema se solucioni sol. El tripartit en un any ha emprat el mateix sistema fins que ha comprovat que plou a gust de la meteorologia i no quan algú ho necessita. I, segons ells, la resposta a tot això és que han hagut de gestionar la manca de previsió dels Governs de CiU. No volen tenir en compte que el seu atac ferotge i la seva oposició frontal a la proposta d’interconnexió de xarxes que CiU va posar a exposició pública el 2002 i la retirada del projecte en època del Conseller Milà, haguessin estat la solució i avui Barcelona i la seva Regió no estaria amenaçada. Qui és doncs el qui improvisa?

Improvisació i manca de previsió posen de manifest que el Tripartit encara no s’ha fet gran i sembla que no té intenció de fer-ho. De ser així enterrarien la seva destral de guerra contra Convergència i Unió i acceptarien les nostres propostes d’afrontar d’una vegada per totes el debat de la sequera no de manera puntual sinó de manera estructural.

Montse

A diferència de la majoria de països europeus, la inquietud que genera la nova immigració entre nosaltres no ve tant perquè d’aquí a un parell de generacions els xinesos de l’Arc de Triomf continuïn parlant només en xinès sinó perquè ho facin en castellà. No cal dir que, si la imminència d’aquest risc es percep amb tanta intensitat, això té la seva causa en el quadre sociològic anterior: el d’una immigració massiva d’arrel espanyola que en gran part s’ha mantingut en un horitzó mental aliè al país. Els problemes de desintegració social que deriven dels petits guetos de la nova immigració amenacen els fluxos de continuïtat de la cultura catalana, perquè entre tots hem tolerat i fomentat la pervivència del gran gueto: la dels fills i els néts de la immigració atiada durant el franquisme que, amb certs matisos, viuen a les ciutats catalanes com si visquessin a Leganés o a Dos Hermanas.

TOT I QUE DESPRÉS ENS DIUEN QUE NO SOM respectuosos amb el pluralisme, vet aquí que tota la política catalana per acció o per omissió gira al voltant d’aquest col·lectiu. Per acció, perquè els complexos de l’esquerra catalana, parapetats en sofisticades construccions intel·lectuals com l’independentisme no nacionalista i el catalanisme sense patriotisme, han catapultat a la presidència de la Generalitat el més il·lustre representant del gran gueto, el Molt Honorable José Montilla, que de tant en tant es permet la gosadia d’afirmar que la qüestió de la identitat és allò que llasta el progrés del país. Però la bossa de la immigració espanyola no assimilada també domina la política catalana en allò que no es fa. El pacte entre forces nacionals (encara majoritàries al Parlament de Catalunya) que propulsin un procés d’autodeterminació es retarda ad calendas graecas (o com a mínim fins al 2014) per por que es dinamiti la tan venerada cohesió social. Se suposa que davant la imminència d’un gest democràtic com el d’un referèndum de sobirania les masses del Baix Llobregat s’aixecaran en defensa de la nació espanyola i rebentaran la pau civil instaurada des de la Transició (o hauríem de dir des de la fi de la Guerra Civil), un escenari preocupant, sobretot perquè el primers que el posen per davant de tota acció política són l’independentisme governamental. ¿No seria més aviat tasca de Montilla, d’Iceta o de Manuela de Madre demostrar-nos que la coherència amb els seus discursos no nacionalistes reclama que s’abstinguin d’omplir estadis brandant banderes espanyoles quan decidim independitzar-nos?

DE MOMENT, COM ASSENYALA EL PROFESSOR Joan Ramon Resina en un recent article publicat a Criteri -cosa que pot corroborar aquest cronista amb tota la legitimitat que li proporciona la condició d’anomenar-se López, que, sigui dit de passada, el fa immune a tota acusació de nacionalisme ètnic-, hem elevat a la màxima institució del país un immigrant que ha fet carrera política com a immigrant i que mai abans del seu accés a la presidència havia mostrat cap mena d’inclinació a participar del rerefons cultural i lingüístic que defineix la nostra consciència col·lectiva. Com remarca Resina, Madeleine Albright, Henry Alfred Kissinger o Arnold Schwarzenegger han ocupat o ocupen càrrecs rellevants a les administracions americanes malgrat haver nascut com a ciutadans d’altres nacionalitats, però han accedit a les respectives institucions a causa de la seva profunda implicació en l’univers cultural i patriòtic americà en el qual han excel·lit. Entretant, a Catalunya ens hem dedicat a premiar la no integració i, en concret, hem premiat una persona d’un perfil formatiu molt baix en comparació amb els mateixos nouvinguts.

ÉS CLAR QUE D’AIXÒ EN SÓN RESPONSABLES diversos agents del catalanisme amb tota la seva pilota de complexos, de falsos progressismes, de grans cabrioles ideològiques amb què encobrir l’absència de fermesa i d’autoritat que ha de revestir el poder. Des del mateix sector catalanista del PSC s’han dedicat durant més de vint anys al funambulisme polític amb artefactes incomprensibles com provar de convertir al federalisme una societat profundament mononacional com l’espanyola i encara avui el president Maragall es llança a predicar la fantasia del Partit Demòcrata com un il·luminat a mig camí entre Ramon Llull i el rei Lear arrossegant els parracs dels seus discursos utòpics per tot Europa i passant el platet entre la classe empresarial autòctona. Com que no arreglem Espanya, ni superem la nostra situació de dominació nacional, la vanitat sense límits ens porta a pensar que encara arreglarem el continent i el món. Però vet aquí que al PSC i a la plaça Sant Jaume han acabat manant els menys federals, els menys cosmopolites, els que promouen una Corporació Catalana de Ràdio i Televisió infestada de referents espanyols, i els que entenen que per ser catalanista no cal ni que es consideri que Catalunya és una nació. Però el més greu és que aquesta ha estat la realitat avalada i legitimada per l’independentisme no nacionalista, per una direcció d’ERC encara tenallada per aquest temor propi del comunisme hegemònic durant el tardofranquisme de no ser prou d’esquerres si no es pacta amb l’obrerisme espanyol, que ara es dedica a proposar grans salts endavant incompatibles amb un acord de govern nacionalment de mínims. ¿Assumirà Montilla que els propers anys es traci el full de ruta cap a la sobirania? Mentre esperem el moment d’impulsar el gest secessionista, l’evaporació de la nació potser ja haurà entrat en una fase tan accelerada que no quedarà res per decidir.

Dos rojas lenguas de fuego
que a un mismo tronco enlazadas,
se aproximan, y al besarse
forman una sola llama;
dos notas que el laúd
a un tiempo la mano arranca,
y en el espacio se encuentran
y armoniosas se abrazan;
dos olas que vienen juntas
a morir sobre una playa,
y que al romper se coronan
con un penacho de plata;
dos jirones de vapor
que del lago se levantan,
y al juntarse allí en el cielo
forman una nube blanca;
dos ideas que al par brotan,
dos besos que a un tiempo estallan,
dos ecos que se confunden…
eso son nuestras dos almas.

FRANCISCO DE QUEVEDO

GIOCONDA BELLI, El ojo de la mujer

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

FRANCISCO LUIS BERNÁRDEZ