Amb això dono per finalitzada una etapa de la meva vida i deixo de ser una electa local. Tot i així, seguiré sent on haig de ser per procurar que les coses vagin millor.

Per tot plegat, gràcies.

INTERVENCIÓ PLE MUNICIPAL 31 DE MAIG DE 2011

Inexorablement, quan tanquem una etapa de la nostra vida, la memòria ens retorna al passat, potser just al moment que va començar l’aventura que ara s’acaba. No pretenc fer un repàs, ni breu ni exhaustiu, de tots aquests anys, però em permetran que em remunti a l’any 1999, l’any que per voluntat pròpia i empesa per una il·lusió nova, la meva vida va fer un gir complet i es va instal·lar en una nova responsabilitat que de seguida va ser una nova manera de viure.

La política municipal, com he dit tantes vegades, és una passió, és cert. A través de la política s’estableixen noves relacions amb l’entorn més immediat, amb la gent més immediata, i de tots aquests anys queden obres fetes, però sobretot queden persones, lligams i vincles que quedaran per sempre en l’essència de cadascú.

Deia que la política és passió, però és també moltes altres coses. Potser aquest és el moment menys oportú, donades les circumstàncies en què vivim, però la política és vocació i també vocació de servei, així com sona, encara que ara mateix a més d’un se li pugui regirar l’estómac. Jo, i tants d’altres com jo, ho podem dir amb el cap ben alt, la política ha estat, és, una vocació i una vocació de servei, de dedicació a alguna cosa comuna, alguna cosa que ens implica a tots i que té a veure amb la cara més generosa de cadascú de nosaltres, la vetlla per allò que és comú, allò que és d’interès general, allò que supera les particularitats i els personalismes.

Però és política, al capdavall, i hi intervenen també els interessos d’allò que en diem ideologia, i també dels partits. Crec que és el moment de plantejar-se seriosament fer un eforç de pedagogia, perquè moltes de les accions polítiques més bàsiques són vistes com a estratègies o pugna partidista i prou. De vegades se’ns retreu a les persones que fem política que només ens mou l’afany de governar. I es diu donant per suposat que governar pressuposa una sèrie de rèdits dels que ens aprofitarem personalment. Només cal pensar una mica i recordarem de mi mateixa, per no posar ningú altre d’exemple,  la quantitat de prebendes i favors que se m’han atribuït: cases, cotxes, possessions, diners, favors, influències…

Res més lluny de la realitat. Que la política mou diners és cert. Que hi ha interessos polítics en les accions és cert. Que tots volem governar és cert. Només faltaria. Volem governar perquè volem dur a terme els projectes que creiem que són millors, perquè volem dirigir les coses cap allà on nosaltres creiem que és més òptim. Perquè volem, en definitiva, transformar la realitat segons la nostra manera de pensar-la i viure-la. Els qui estem en partits polítics no enganyem ningú, volem governar, és clar, i això no és incompatible amb cap norma moral.

Qui dóna per suposat que ens regim per interessos privats o que només volem treure’n un rendiment personal o partidista és una persona desinformada i a qui se li ha deformat la veritat a través d’uns tòpics que tots donen com a certs. Malauradament, en aquests temps aquestes tesis són les que tenen més èxit entre la societat. Qualsevol persona pot acusar un polític del que sigui, encara sense base i sense raó ni proves, serà aplaudit per tothom.

Si les generalitzacions són injustes, aquestes que van dirigides als electes locals són encara pitjors. Perquè aquest país té més de 900 alcaldes i milers de regidors que, en la seva immensa majoria, compaginen la seva vocació política amb altres feines, i la família, els amics, el temps de lleure, les aficions, la formació… tan és el partit polític, la immensa majoria de polítics locals són persones honestes i honrades que, a sobre, són assenyalats pel carrer com si fossin, d’entrada, delinqüents comuns.

Avui que és el meu darrer dia en aquest consistori com a electa local, reivindico l’honradesa, la feina, la dedicació, l’esforç i la generositat de la immensa majoria de companys que hem tingut asseguts a la mateixa taula. Les excepcions tenen noms i cognoms, i tothom els coneix i avui mateix tothom els podria assenyalar amb el dit.

L’any 99 hi havia encara, com sempre, moltes coses per fer. En entrar a formar part de l’equip de govern d’aleshores em vaig trobar un grup de gent molt diversa, de diferents partits polítics, que, amb més o menys intensitat, van unir-se a treballar conjuntament perquè Castellar fos millor. Passats aquests dotze anys crec que vam aconseguir, que hem aconseguit molt. Amb la implicació d’uns i altres, del PSC, d’ERC, d’ICV-EUA, del PP, de l’Altraveu i dels companys de CiU, Castellar és avui un poble amb més serveis, amb més qualitat i més vida que fa 12 anys. S’han perdut coses en el camí, està clar, però en general avui, a Castellar, s’hi viu millor. I aquest és un èxit compartit de tots, dels qui hem governat i dels qui hem estat a l’oposició, dels que hi eren i avui no hi són, i dels que hi són i aleshores ni tan sols hi eren.

Quan fas coses pels altres, és de norma agradar uns i desagradar els altres, aquest és un principi que no podem oblidar. Al llarg d’aquests anys he rebut tants elogis com crítiques ferotges, i encara avui segueixo rebent tant una cosa com l’altra. Sé molt bé quins són els errors que he comès. I sé també que no n’he comès cap coneixent que el cometia. No he mentit mai i sempre m’agrada dir que, malgrat els moments durs, duríssims, que he passat en aquest ajuntament, malgrat els malsdecap i els enfrontaments, mai, ni una sola nit d’aquests anys he anat a dormir amb mala consciència. Potser només penedida d’algun error, moltes vegades preocupada, angoixada i trista, però mai culpable.

Si em poso a repassar en què s’ha transformat Castellar des del 1999, el balanç és necessàriament positiu. No faré ara la llista de tot allò que hem aconseguit, són coses, espais, serveis, idees, que tots nosaltres, ciutadans de Castellar, fem servir i gaudim cada dia. Amb això és suficient.

Ara s’acaba la legislatura 2007-2011 i també s’acaba una etapa de la meva vida, que coincideix amb l’acabament d’una etapa de la política local, més plural i representativa en el passat. Em toca acomiadar-me de tots vosaltres com a regidora després d’haver estat regidora de govern i alcaldessa del meu poble. Sento que s’ha complert un cicle i per això fa uns mesos vaig anunciar la meva renúncia a presentar-me a les passades eleccions municipals com a cap de llista. A mi sempre m’han ensenyat que la generositat no es demostra treballant i prou, sinó sabent marxar quan toca. I tocava.

Vaig ser-hi quan CiU tenia majoria absoluta, quan CiU va pactar amb ERC i el PSC, quan CiU va formar govern amb ERC; quan l’alcalde va renunciar al seu càrrec i me’n vaig fer càrrec amb la major prudència de què vaig ser capaç, quan CiU va perdre les eleccions i el govern. Vaig ser-hi mentre vaig dir que hi seria, portant fins al límit la meva responsabilitat i el meu compromís. Dono gràcies per haver pogut tancar aquest cicle quan m’ha semblat convenient fer-ho.

I marxo satisfeta, però no puc marxar contenta. CiU ha tingut els pitjors resultats de la seva història al nostre municipi aquest 2011 i el PSC, el nostre adversari polític natural, ha obtingut dels ciutadans una amplíssima majoria que anul·la el debat polític a l’ajuntament. No estic contenta, evidentment. Això i la desaparició de l’arc del plenari al consistori d’ERC, s’obre un període de reflexió per a molts, entre els quals m’hi incloc. Hem de repensar la manera de fer política a Castellar des dels partits que hem patit un càstig tan sever de part de la ciutadania. I aquest repte em manté encara vinculada al meu partit a Castellar i a la seva agrupació local i grup municipal. No seré regidora però seré al costat dels meus companys per remuntar aquesta situació.

La resistència, la perseverança, la lleialtat, l’honradesa, la coherència, el treball… són alguns dels valors que he fiançat més durant aquests anys de política municipal. La proximitat amb la gent, les necessitats d’uns i altres, l’obligatorietat de donar respostes… fan que una aprengui amb molta rapidesa a prendre decisions, a caure i aixecar-se sempre. Es diu que la política municipal és “la trinxera” de la política, i és cert. De fet, hauria de ser obligatori que les persones que ocupen alts càrrecs més enllà de la política municipal haguessin de passar primer per un ajuntament, per la política a peu de carrer. Segurament ens asseguraríem de tenir millors governants.

Però com deia més amunt, tot comença i tot acaba, i el mes de setembre, sense cap altre raó que m’ho indiqués a part de la meva voluntat, vaig decidir no tornar a presentar-me a unes eleccions municipals al capdavant de l’agrupació local de CiU. No diré que va ser fàcil, de fet, aquest ha estat el meu “hàbitat” professional en els darrers dotze anys, que són molts, i sempre fa por abandonar allò conegut. Però també és molt estimulant mirar enrere i sentir-se satisfeta de tot plegat, i encara més saber que al davant hi tens allò que vulguis aconseguir.

He tingut sort. Sóc una dona amb sort. He tingut companys excel·lents, mestres excel·lents, he comptat amb la paciència de molta gent, amb l’ajut de moltes persones, regidors d’un i altre color polític, treballadors municipals i molts ciutadans que em van donar una oportunitat. He tingut sempre i en tot moment al costat la meva família i els meus amics, que han suportat estoicament que jo volgués dedicar-me a això tan estrany que és la política, complicant-los una mica també les seves vides.

Hi ha hagut entrebancs, és clar. Hi ha hagut algunes persones, poques, que no han jugat net, persones que no han estat lleials. Hi ha hagut persones que han fet el possible perquè caigués, i algunes vegades he caigut. Hi ha hagut, perquè malauradament sempre n’hi ha, persones que han tingut la vocació de restar, enlloc de l’entusiasme de sumar. Llastimosament, una d’aquestes persones s’asseu avui a la mateixa taula que la resta del consistori a causa de la seva ambició, incoherència i egoisme. Durant tota la legislatura m’he mantingut al marge de l’opinió generalitzada sobre el senyor Jordi Roman, però avui mereix que li dediqui unes paraules de condemna més absoluta a la seva actitud i a la seva manca de categoria no ja política, sinó personal. Ell ha estat la causa de la neutralització de l’oposició durant aquests anys, i també ha estat la causa que d’altres s’aprofitessin de la situació o bé pel seu benefici propi o bé per retreure a CiU que tinguéssim problemes interns. El senyor Roman no va entendre mai que la proposta d’entesa i lleialtat anava més enllà d’haver guanyat o perdut les eleccions, fins i tot més enllà que ens caiguéssim més o menys bé. Perquè podíem estar en desacord, però teníem l’obligació d’entendre’ns i, si això tampoc era possible, la seva opció de deixar el grup municipal de CiU passava inapel·lablement per abandonar, no per quedar-se com el convidat de pedra durant 4 anys, sense contribuir en res en cap aspecte, cobrant les dietes de regidor a l’oposició com la resta de regidors. Té l’honor de ser l’anomalia política de tota la història de la democràcia a Castellar del Vallès. Enhorabona.

Per acabar, voldria prendre-us una mica més de la vostra paciència i atenció per dedicar unes paraules d’agraïment. Com que hi ha moltes persones que voldria anomenar, faig un primer agraïment molt sincer a totes i cadascuna de les persones amb qui he compartit anys a l’ajuntament: tots els regidors i regidores, de CiU, del PSC, d’ERC, d’ICV-EUA, del PP i de l’Altraveu, a l’alcalde Corominas i l’alcalde Giménez, a tots perquè més enllà de les divergències polítiques hi ha hagut una bona o acceptable entesa personal.

Un agraïment pels treballadors municipals, sobretot per tots aquells que en tot moment s’han mantingut lleials a la institució i sense els qui moltes vegades no hauria estat possible fer tot el que hem fet junts.

A la ciutadania de Castellar en general, perquè majoritàriament s’han postulat com a aliats en aquesta tasca de fer entre tots un poble millor.

A la gent de l’agrupació local de CiU que en tot moment m’ha donat suport, els qui han estat al costat en moments difícils, els qui no van abandonar quan les coses ens van anar malament, els qui han posat per davant el projecte comú als interessos personals, els qui han estat sempre tan generosos amb mi.

Als regidors de CiU que avui també s’acomiaden i que un dia van acceptar començar aquesta aventura al meu costat. Aquestes persones que avui m’acompanyen i que han estat uns dignes companys de viatge, honestos i compromesos, fins a l’últim dia. Gràcies per haver confiat en mi.

Als meus amics que s’han mantingut prudents i respectuosos amb la meva responsabilitat política i que m’han aplanat el camí sempre que ha estat necessari. Als qui han aguantat els meus canvis en l’agenda, els qui m’han esperat quan he arribat tard, els qui m’han facilitat la vida durant tot aquest temps.

A la meva família un agraïment molt íntim i especial. Res de tot això hauria estat possible sense ells, els meus pares, la meva germana, el meu cunyat… els qui m’han substituït en molts moments, els qui han fet de mare de la meva filla quan ha calgut i han gaudit i patit amb mi. Deixeu-me que tingui unes paraules pel meu nebot, l’Àlex, que va venir al món just en el moment que jo necessitava que vingués. I l’Aran, la meva neboda a la que esperem d’un moment a l’altre i a qui espero saber transmetre la importància d’un temps que per a ella no haurà existit.

Evidentment, un agraïment infinit al meu marit, l’Albert, ja ho vaig dir una vegada en aquesta mateixa sala, el millor company del món, la persona més generosa que he conegut mai, a ell vull agrair-li que m’hagi facilitat la vida, que m’hagi acompanyat sempre en aquest viatge, que hagi tingut tanta paciència i que s’hagi mostrat sempre entusiasta i encoratjador.

I la Júlia, la meva filla. Sabeu? Quan la Júlia va néixer jo era regidora al govern d’aquest ajuntament. Després vaig ser alcaldessa i més tard altre cop regidora, aquesta vegada a l’oposició. Tota la seva vida ha estat vinculada a l’ajuntament, al poble, al seu poble. Desitjo que les absències i el temps que li he robat quedin compensats pel que espero que algun dia entengui: que tot això era necessari perquè pretenia deixar per a ella i els seus un Castellar millor.

I finalment, tot i que en altres ocasions ja n’he fet una menció especial, voldria dedicar unes paraules a la Gemma Perich, una persona que ha estat 16 anys dedicada a la política municipal, regidora insubstituïble i indispensable, la crossa necessària per poder caminar. En molts moments, només la seva perseverança i energia m’han fet continuar. Crec que Castellar no li retrà mai l’homenatge que es mereix, perquè de tots els regidors que he conegut (i han estat uns quants) no n’hi ha hagut ni un, de cap partit (del meu tampoc) que s’hagi cregut tant Castellar i que hagi estimat tant Castellar. Tant és si porta l’adhesiu o no al cotxe, ningú com la Gemma Perich ha conegut tan a fons la glòria i el patiment d’involucrar-se en un projecte com aquest. Ella ha estat sempre un puntal en la meva trajectòria política i avui voldria agrair-li públicament tot el seu treball, el seu esforç, la seva tossuderia i la seva clarividència i, per sobre de tot, la seva lleialtat i ajut. Avui ni ella ni jo som ja regidores electes, però hem passat a ser altres coses que no haurem d’acomiadar mai més en un ple.

Ha estat un plaer i un honor servir el meu poble fins al dia d’avui des d’aquesta estrada que és l’ajuntament. A partir de demà, em tindreu tots a la vostra disposició per continuar treballant amb la mateixa insistència. L’ex-regidora, l’ex-alcaldessa, s’acomiada;  la Montse Gatell està, com sempre, al vostre servei.

Voldria felicitar el PSC pels resultats electorals, desitjar-los encert, seny i sort, així com d’una manera molt especial als regidors del grup municipal de CiU.

Gràcies

Castellar del Vallès, 31 de maig, 2011

És per això que a finals del 2008 i en diferents moments del 2009 vam posar sobre la taula el tema fent preguntes a l’equip de govern i també en aquest ple, parlant de la necessitat de posar fil a l’agulla per aconseguir aquest tercer institut. Aleshores vam argumentar que teníem una oportunitat de planificar amb temps, cosa que pel que fa a equipaments educatius és força difícil.

Aleshores vam comptar amb la complicitat de tots els grups municipals, també de l’equip de govern. I es va posar el fil a l’agulla decidint i preparant els tràmits per cedir un solar al departament d’Educació.

Posteriorment, la Federació d’AMPA del municipi va manifestar ja la urgència d’accelerar els tràmits, perquè ja aleshores, el 2010, semblava que els tràmits iniciats no avançaven. De la gestió de l’equip de govern amb el govern de la Generalitat, en sabíem ben poc o gens.

A mitjans del 2010, l’equip de govern ens anuncia la proposta del departament d’Educació de fer un edifici de secundària al St. Esteve creant un institut-escola (3-16). Vam estar-hi d’acord, tot i que vam expressar els dubtes en la gestió d’un equipament que la Generalitat encara no sabia (i encara no sap) com s’ha de gestionar patrimonialment.

Ens diuen que a finals del 2010 començaran les obres i no en vam saber res més.

A finals d’any hi ha un canvi de govern a la Generalitat i l’alcalde ens diu que han concertat entrevista amb el Director general de centres públics i quan preguntem ens diuen que ha anat raonablement bé, que tenen les dades, que saben que s’ha de fer l’IES i que ara s’ha de decidir el model: IES o IES-escola.

I arribats aquí, l’equip de govern presenta al ple una moció que insta la Generalitat a “donar una solució definitiva a la necessitat de noves places de secundària”. Hi estem d’acord, només volem fer notar que entenem que això que fan avui és una estratègia política. La premsa pròpia de l’ajuntament podrà dir demà, i ja els dono el titular: “L’ajuntament de Castellar exigeix a la Generalitat que faci el tercer institut”. No es recolliran més opinions ni més anàlisis. Això a un mes de les eleccions municipals quan hi ha un govern nou de fa 3 mesos a la Generalitat.

D’acord. Només volem que sàpiguen que ho sabem, que som conscients que ens utilitzen. Deixem a l’aire una pregunta, però: mentre no hi ha hagut aquest govern, vostès què han fet? Estem en disposició de reclamar als altres que facin els deures sense valorar si nosaltres hem fet els nostres?

Vostès saben que no votarem en contra una moció que digui que necessitem un equipament escolar. I votem a favor responsablement, hi hagi qui hi hagi a la Generalitat, cosa que no van fer vostès.

En realitat, aquests convenis són documents marcs que queden molt oberts, amb una interpretació molt flexible, per tal d’anar regulant les actuacions dels ajuntaments a mida que sorgeixin les necessitats.

Aquí és on nosaltres hi veiem un possible inconvenient: mai les necessitats de Castellar seran les mateixes que les de Sabadell, per raons òbvies de població, 200.000 contra poc més de 20.000, gairebé deu vegades més de població i la capitalitat, donen a Sabadell un avantatge insalvable davant de qualsevol altre ajuntament dels que signen aquest conveni.

Però està clar que com a ajuntament no podem no signar un conveni amb altres ajuntaments. Potser el que sí que podem fer és intentar millorar (de cara a nosaltres) el contingut del conveni.

Si el llegim detingudament, no hi trobarem res. M’explico: l’objectiu 1 del conveni diu que és “establir el marc de col·laboració entre les parts per realitzar actuacions comunes en relació amb la conservació de la diversitat biològica” i “potenciar la custodia del territori”. Bé, veiem com ho farem.

Compromisos que adquireixen els ajuntaments:

-          treballar de manera conjunta

-          coordinar i organitzar actes de voluntariat

-          establir protocols d’actuació

-          establir un pla de treball anual

-          no posar-hi diners (el punt e) dels compromisos diu “la signatura d’aquest conveni no implica a cap despesa”)

També es crea una comissió mixta de seguiment per fer seguiment dels compromisos anteriors.

I ja està.

Per què ens suscita cert escepticisme, aquest conveni? Home, perquè no diu res. Perquè no sembla ni tan sols un document seriós. Diu que no hi haurem de posar ni un euro? Si s’ha d’establir un pla de treball deu voler dir que es determinaran algunes actuacions sobre el territori, no? Gratis? Els actes de voluntariat, tampoc costaran diners?

Ens diu el regidor que els convenis així serveixen per poder demanar ajuts conjuntament, fent més força que si ho fa cada ajuntament individualment. En això té raó. La pega és que en cap punt del conveni s’estableixen les condicions per demanar aquests ajuts conjunts, i potser d’aquí a cinc anys, quan s’acabi la vigència del present conveni, només algun municipi se n’haurà pogut beneficiar. Què ens hi juguem que serà Sabadell?

El regidor també ens va dir que no podíem canviar ni una coma del conveni perquè, saltant-se allò establert, hi havia municipis que ja l’havien aprovat i, és clar, tots els municipis l’han d’aprovar igual. Home, senyor regidor, això no s’hi val. Així porten aquest conveni al ple sense que nosaltres hi tinguem realment res a dir, volen que l’aprovem i prou, perquè no podem, ni tan sols, suggerir.

S’han tornat a equivocar en el procediment i en el valor que donen als regidors de l’oposició.

Els proveïdors d’aquestes factures van prestar el servei a l’ajuntament des del mes de juny d’aquest any en endavant, juliol, agost i setembre. És a dir, alguns proveïdors fa 6 mesos que han fet el servei o subministrat el material. Segons vostès, només incorporen en aquests informes aquelles factures que fa més de 55 dies que s’haurien d’haver pagat i no s’ha fet a comptar de la data que confirmen que la factura és vàlida. Veient les dates de les factures, les dates del registre d’entrada de la factura i la data de conformitat, hem vist que l’Ajuntament tarda una mitja   de 2 mesos des que entra la factura fins que la confirma. Vostès mateixos ens van dir a la informativa que només eren 15 dies. Si aquests dos mesos que tarden a confirmar la factura, des que entra al registre,  li sumem els altres tres d’endarreriment per pagar….

Resulta que el que li ven el diari, li subministra material de ferreteria per les escoles, el que fa el manteniment de les zones verdes , entre d’altres proveïdors, l’Ajuntament tarda  entre 5 i 6 mesos a pagar-los.  Com pot suportar els proveïdors que hagin de finançar l’activitat de l’ajuntament? Aleshores les petites i mitjanes empreses pateixen un desgavell important si treballen amb l’ajuntament, o bé, en altres casos, han acabat decidint que no poden treballar per la casa gran perquè no poden suportar el finançament i cobren massa tard.

Però hem de dir també que a més d’aquestes gairebé 800 factures que puja a 2 milions d’euros de deute pendent de pagament Intervenció afegeix una nota que diu que no s’ha incorporat el llistat de 15 certificacions de les obres de canalització de Ter Llobregat, perquè el tècnic no hi està conforme. Igual que tampoc hi està conforme , i per això no ho posa a aquest informe de morositat, amb l’excés d’obra que ATLL ha aprovat unilateralment per 2 milions més d’euros que no estaven previst, però  l’ajuntament, de moment, sembla que els deu també. Ens han dit que l’Ajuntament per decret ha comunicat  a ATLL que no hi està d’acord amb aquest excés d’obra de 2 milions d’euros , de moment, de la llista de decrets del 17/11/2010 no l’hem sabut veure el que vostès comunicaven aquesta disconformitat.

Però a mes, tampoc hi afegeixen el deute que l’ajuntament té pendent des del mes d’abril, d’ 1300 000 euros per una expropiació que ha de pagar, des del moment que el jurat d’expropiació va resoldre, i que si no ho paguen, corren els interessos meritats al 5%.

El regidor de promoció econòmica, el senyor Creus, va convidar el 29/04/2010 a un expert en morositat, el Sr. Pere J. Brachfield, per explicar qüestions sobre la gestió del crèdit i cobrament davant de la situació de crisi, i aquesta conferència s’oferia a les empreses des del Centre de Serveis. Però, si l’ajuntament deu ser un dels mes grans en morositat. Potser la conferència l’haurà d’adreçar directament a l’ajuntament i adreçar propostes tant aquest Ajuntament com també d’altres ajuntaments, potser. El diari Avui de fa dos dies, el dia 26,  surt publicada una notícia  que diu que la morositat actualment és usual per part dels Ajuntaments, i no compleixen en pagar als seus proveïdors en 55 dies i ho fan més enllà d’aquests 55 dies. És cert, ho podem constatar a Castellar.  L’ únic ajuntament , segons la notícia, que compleix és el de Sant Cugat del Vallès que paga en 30 dies. També diu a la notícia que la patronal d’empresaris, en aquest cas del Penedès, diu que crearà un servei d’intermediació  per posar remei als principals problemes dels empresaris en la seva relació amb els Ajuntaments, per produir, vendre però també cobrar. Potser també caldrà en aquesta comarca.

Desconeixem si l’Ajuntament de Castellar ofereix als  proveïdors que tenen moltes factures amb imports més o menys elevats i pendents de cobrar , algú tipus de sistema  financers com el confirming , per tal d’avançar el cobrament al proveïdor. I pel que fa a  aquells proveïdors que tenen factures pendents de cobrar, com la de 15 euros i altres imports inferiors a 1000 euros, pagui al moment a través de les caixes  que tenen els tècnics que poden pagar al moment, i justifiquen a tresoreria després. Faran un favor al petit comerç i a més compliran amb la llei de morositat.

I també  els proposem altres fórmules, De moment, no gastin en el que no cal, acabem de veure que l’ampliació del CAP que val 900 mil que hauria de fer la Generalitat, i que de moment ho paga l’Ajuntament , han modificat el projecte, i això ens costa 27 mil euros més d’honoraris d’arquitectes del que ja haviem adjudicat fa un any. Redueixin, i gestionin bé , perquè no estaria bé dir que això de no pagar també es culpa nostra. Una part serà culpa de la crisi que vivim, es cert, però una altra serà culpa de la seva mala gestió, si Sant Cugat ho pot fer, i d’altres ens consta que també, Castellar s’ho ha de proposar, reduint la seva despesa i gestionar millor la seva morositat.  La llei estableix que els dies per fer efectiu el pagament comencen a comptar des que es rep el bé o serv ei i no des que es rep la factura.  Els Ajuntaments, segons diu també a la notícia del punt, hauran de pagar en 55 dies i que aquest període s’anirà escurçant fins als 30 dies el 2013. Aquest any són 50 dies, l’any vinent 40 ( tot i que nosaltres de moment anem endarrerits pel 2010), i 30 el 2013. Per tant, amb el pressupost que tenen aprovat, els proposem que en facin una revisió exhaustiva i iniciïn l’any amb un decret de contenció de la despesa, suspenent partides que de moment no cal gastar, intentant fer una previsió de pagaments, que es poden planificar, incorpori un control de la despesa que la validi abans d’efectuar-se i unes propostes reals de contenció de despesa, a través d’un decret.

Val la pena explicar-nos una mica més i ho podem fer responent-nos algunes preguntes:

- vol el grup de CiU que segueixi havent-hi una relació conveniada amb l’OSB, modificant, modernitzant, actualitzant el present conveni del 2005? Sí, clarament

- vol el grup de CiU que l’ajuntament s’encarregui de pagar dues places a l’OSB per als casos de serveis socials? Evidentment que sí

- li està bé al grup de CiU que l’ajuntament faci un acord amb la UTE de la pedrera de Vallsallent perquè li avanci el cànon que hi havia previst quan la UTE comencés a explotar la pedrera i així poder fer una aportació a l’OSB per ajudar-la a eixugar el dèficit? Sí, ja ho vam dir al seu dia.

Quins són, doncs els punts que no ens queden clars?

- Doncs que en el famós punt setè que hem mig debatut, s’ha acceptat de millorar la redacció de la primera proposta de l’equip de govern perquè els grups de l’oposició vam veure que no enteníem de què es parlava i, per tant, tampoc no ho devia saber ningú excepte ells. En aquest punt es diu que respecte al deute acumulat de gestió de l’OSB, la cooperació de l’ajuntament es concretarà en tres accions que passa a detallar. No hauria de dir quina és la quantitat del deute en euros i en quina data està comptabilitzat aquest deute?

- Per altra banda, si l’ajuntament col•labora amb un préstec de 300 mil euros que abonarà d’una sola vegada, a l’obra social, el 2010, no hauria l’Ajuntament de dir al ple, que farà una modificació de crèdit i per tant una modificació del pla de sanejament o dir de quina partida pagarà aquests 300 mil euros ? i el préstec el demana l’Ajuntament i el paga l’obra social durant 15 anys ?

- també diu que donarà , a més dels 300 mil, una subvenció directe, és a dir quel’obra social no haurà de retornar com el préstec d’abans, de 200 mil que també s’abonarà en un sol cop el 2010 Per nosaltres, queda poc satisfactori per a l’OSB i poc clara i determinant la intervenció econòmica de l’ajuntament.

La nostra proposta ha estat que enlloc de fer servir un conveni per explicar aquestes operacions financeres, que total són totes del 2010, es faci un conveni de col•laboració i gestió al marge de les actuacions econòmiques puntuals d’aquest any. Això és un conveni, un acord a mig o llarg termini per assentar unes normes bàsiques de relació. La part econòmica s’ha de resoldre en el pressupost municipal, si s’escau, i en el pla de sanejament.

Perquè és que totes aquestes operacions queden ara “redactades”, “narrades”, en aquest conveni, i tot plegat respon a una operació per maquillar el que nosaltres creiem que no ha estat una bona gestió. Recorden l’inici de la meva intervenció? La UTE avançava 300.000 euros del cànon que haurà de pagar a l’ajuntament perquè aquest pogués ajudar l’OSB. Molt bé. Però resulta que tot aquest embolic del present conveni és per poder explicar, sense explicar-ho, que la UTE va donar els diners directament a l’OSB (una empresa concessionària de l’ajuntament paga a una fundació…) i ara l’OSB haurà de tornar els diners a la UTE com si fos un préstec i aquesta finalment ho donarà a l’ajuntament.

Entenguin que nosaltres no podem donar suport ni aparèixer com a còmplices d’aquestes operacions. Però com que tampoc no faríem mai res que perjudiqués l’OSB, i donat que l’equip de govern no ha acceptat la nostra petició de retardar aquest acord un sol mes, el nostre vot serà l’abstenció.

Vam anunciar fa molt de temps que el PSC pretenia un canvi en la gestió i l’esperit de l’Obra Social. El nostre model no és el seu i el de vostès tampoc no és en absolut el nostre. Queda palesa aquesta pretensió de canvi. És un canvi de model amb el que nosaltres no estem del tot d’acord. Aquest equip de govern fa passos ferms per desvincular-se d’una manera definitiva d’una entitat que ha fet durant anys un servei inestimable al poble de Castellar. Però no ens trobaran en aquest camí.

L’alcalde ha fet esment, com fent un homenatge, a una junta que representa una institució en la que ell mateix no hi creu.

Aleshores, el maig de 2010, dèiem que estàvem d’acord amb l’ampliació del CAP però que no estàvem d’acord que l’Ajuntament s’hagués d’arriscar avançant tots els diners de l’obra. Dèiem que la possibilitat de signar un conveni d’aquestes característiques resol provisionalment una situació d’espera pressupostària, i alhora, que la ciutadania de Castellar tingui al seu abast els equipaments de qualitat en el moment que fan falta. Però també dèiem que el 2005 les pretensions del Departament de Salut era fer un segon CAP a Castellar i des d’aleshores, hem evolucionat fins a una mínima ampliació que, a més, hem de pagar de moment nosaltres. Seguim pensant el mateix, que no és bo endeutar-nos quan tenim un pla de sanejament, encara que hagin baixat el cost una mica. Seguim, per tant, pensant que aquest conveni no és del tot beneficiós per al municipi, tampoc ara, perquè només s’ha variat una xifra, no el seu contingut.

A més, hi segueixen havent unes qüestions de forma: mirin, el maig de 2010 s’aprova el primer conveni amb CatSalut. El juny el conveni està signat. El 28 de juliol, un mes més tard, hi ha una carta de CatSalut demanant a l’alcalde que engegui tot aquest procediment que ja s’havia realitzat des del mes de maig, és a dir, que accepti avançar els diners de les obres. Com és, aleshores, que vam signar el conveni abans de la petició? A l’expedient hi ha també la fitxa de característiques del projecte d’ampliació on xifra la intervenció en 932.221 euros enlloc de 992.000, i fa una llista d’honoraris que s’han de pagar. Està datada de l’11 de juliol i no porta cap encapçalament, cap segell ni cap signatura. El llistat de productes d’àrea de pla de muntatge, és a dir, tot el que hi ha d’haver dins de la reforma (cadires, armaris, cendrers de paret, papereres, etc.), és molt meticulós en la quantitat de cadires però no posa el preu de res, només el total. Aquest total és de 70.000 euros, tot i que a l’acord de ple que ens han passat hi figura la quantitat de 90.000 euros.

Bé, que tot això pot no modificar res, però si volguéssim trobar-hi coses, les hi trobaríem, perquè les coses es poden fer bé, mig bé o malament.

Per tant, és òptim establir unes normes d’ús i també uns preus. Tal com ja s’ha explicat, l’ordenança contempla la diferència de tracte que reben les entitats sense ànim de lucre de les empreses privades que obtenen un benefici amb la seva activitat. I es regulen els preus de les sales del Mirador, dels despatxos, aules, terrassa, magatzems, taquilles i fins i tot dels ordinadors.

Els preus no són barats, efectivament, però tampoc estan lluny del que s’estableix en altres municipis.

El problema no és fer de nou una ordenança, sinó modificar-ne una que ja existeix. I ho diem bàsicament perquè aquesta ordenança modifica el preu de l’Auditori ja que aquest teatre ha passat de dependre en la seva gestió de la regidoria de Cultura a dependre de l’empresa gestora del Mirador, una empresa que, a diferència de la regidoria, sí que necessita obtenir uns INGRESSOS  econòmics. És per això que el preu de l’Auditori ha augmentat significativament fins als 450 euros per mig dia d’ús i fins a 800 euros per un dia d’ús. A part dels diners, posem seriosament en dubte que l’Auditori hagi desaparegut de les competències de la regidoria de Cultura que fins ara el gestionava i programava també les temporades de teatre, música i dansa així com els usos que en feien les entitats i les escoles del municipi. En aquesta relació sempre hi ha hagut una flexibilitat i una entesa que de moment no sabem si hi serà també per part dels nous responsables. Haurem d’esperar a veure’n els resultats. Tot i així, manifestem el nostre desacord (per altra banda inútil, ho sabem) d’aquest canvi que priva la regidoria de Cultura d’una de les seves tasques bàsiques i primeres que és la programació cultural. No sabem si la regidora de Cultura hi té res a dir.

El nostre grup ha fet aportacions a aquesta ordenança com ara el prec que les empreses privades que fan servei públic cultural o educatiu obtinguin també un tracte especial: les escoles concertades, les llars d’infants i les escoles de diferents especialitats artístiques que per sort tenim al nostre municipi. Òbviament, ho demanem per aquelles que no cobrin entrada en les seves actuacions i les que comptin amb la col·laboració de l’ajuntament.

Tenim, com s’ha vist, alguns dubtes sobre la “gestió cultural” que es pugui fer al Mirador i això té a veure també amb els preus públics que ens proposa el govern municipal. Vostès van triar aquesta especialitat de gestió indirecta a través d’una empresa i han fet els canvis pertinents en l’organització cultural del municipi perquè els surti més a compte. Amb tota la prevenció de què som capaços, el nostre vot serà l’abstenció a l’espera de poder fer una valoració quan tot això es posi en marxa.

1. per l’autorització de la utilització de l’espai físic a la casa consistorial: 800 euros mensuals
2. per l’adscripció de personal municipal a funcions de cooperació i col·laboració: 24.000 euros anuals

És a dir, la Diputació ens paga per aquesta plaça que ara amortitzem 24.000 euros l’any. Si ara fem desaparèixer aquesta plaça, com queden els tractes amb la Diputació? Quin personal adscriu l’equip de govern a l’organisme de gestió tributària? O no n’adscriu cap? Necessitaríem un acord de col·laboració nou amb la Diputació de Barcelona per tal de no perdre els 24.000 euros anuals, un acord precís.

Llegint els informes tant de personal com d’intervenció, ens trobem amb algunes curiositats, com el fet que l’informe de personal ni tan sols esmenta que aquesta persona es fa fora perquè té obert un expedient disciplinari molt greu. Una altra cosa és que, a més, aprofitem per fer desaparèixer la plaça que ocupa i que això contribueixi a l’estalvi i a eixugar el deute municipal, que són els únics arguments que l’informe de personal esgrimeix, a banda d’un altre argument que és el de la redistribució de tasques: ve a dir que, aprofitant que aquest senyor està de baixa, els altres membres de l’equip s’han hagut de distribuir les feines i veuen que ho poden fer, per tant, s’arriba a la conclusió que no es necessita aquesta plaça. És a dir, es basa tot en raons organitzatives i d’eficiència.

Al menys l’informe de la intervenció fa esment de la raó fonamental per la que es proposa tot això, diu: “Atès que, arrel de l’expedient disciplinari que es va iniciar el passat 7 d’agost de 2009 al treballador municipal i la seva baixa per incapacitat temporal posterior…” És a dir, que des de fa gairebé un any hi ha una persona de baixa després que se li obrís un expedient disciplinari per una falta molt greu: per haver fet un mal ús, presumptament, de diners públics.

Com es resol, aquest expedient? La resolució tindrà afectacions en el pressupost municipal? Caldrà una modificació pressupostària? Per què aquest acord no va acompanyat de l’afectació econòmica que tindrà necessàriament per l’ajuntament l’amortització d’aquesta plaça?

Nosaltres sabem quin és aquest expedient, sabem què va passar i no estem d’acord amb la resolució del cas. La resolució del cas és que l’ajuntament ha de pagar a aquest treballador perquè marxi, a sobre; deixa de percebre els 24.000 euros de la Diputació, si no hi ha cap acord que desconeixem, i actua, a més, sense que ni tan sols s’hagi resolt l’expedient disciplinari ni s’hagi celebrat el judici que ha de dir en quina part tot plegat és responsabilitat del treballador expedientat o no. Qui ha de pagar és la persona que ha obrat malament i fora dels marges de la llei, no l’ajuntament. I vostès no ho han explicat bé, sembla tot fet mig d’amagat i no ho entenem. Votarem en contra d’aquest acord.

L’acord d’aquest punt de l’ordre del dia diu: “Iniciar l’expedient per a la creació del Mirador Centre del Coneixement destinat al desenvolupament de projectes innovadors en el camp de les noves tecnologies, la difusió del coneixement i la creativitat i la divulgació cultural, social i econòmica”.

És un enunciat tant ambiciós com intrigant, perquè segons com ho llegim, ens pot dir moltes coses o només ens diu coses buides de contingut. No volem pensar, i no desitgem, que aquest sigui un projecte buit de contingut, però al llarg dels darrers mesos, quan hem tingut alguna notícia d’El Mirador, hem rebut explicacions difuses sobre el què s’hi farà o, més aviat, sobre el que volen que acabi sent. Un “centre del coneixement” sembla, fins i tot, un punt presumptuós. “Projectes innovadors en el camp de les noves tecnologies”, “difusió del coneixement”, “divulgació cultural”… tot molt eteri, així que només tenim una sortida: donar temps al temps i esperar a veure’n els resultats. Uns resultats més enllà dels econòmics, és clar, els resultats que valorin la satisfacció i l’ús que en faci la ciutadania de Castellar.

Tenim a la documentació una memòria econòmica que tampoc ens deixa les coses molt clares, sobretot perquè patim. Patim perquè, segons diu aquesta memòria, “és difícil preveure ingressos que no provinguin de subvencions”. Doncs anem arreglats, perquè no sembla que el panorama general estigui per anar rebent subvencions. Tant de bo que sí! O si, com diu més avall, hem de “començar a implicar empreses privades que aportin capital en els projectes”, doncs tampoc no sembla que aquest sigui el moment més adequat. També hi diu: “Els projectes, com sempre hem dit, han d’estar dotats dels mitjans més adequats i per tant han de ser autosuficients pressupostàriament per poder començar”, i es refereix a projectes d’altres entitats que cerquin l’ajut d’El Mirador per a realitzar-los. Ja em perdonaran, però ho veiem difícil, sobretot perquè aquest criteri es basa en el fet que “A llarg termini el reconeixement ha d’estar assumit per l’entorn i a més s’haurà d’haver generat un coneixement i una experiència en matèries que permeten ajudar altres entitats a realitzar projectes”. El reconeixement del nostre centre del coneixement? Bé. Ho veurem.

Els primers dos anys del projecte estan coberts amb la subvenció rebuda del plan Avanza i el préstec percebut de dos milions d’euros. Més endavant, s’haurà de sustentar amb formació, lloguer dels espais (a uns preus que no estan malament, per cert), subvencions, projectes participats, consultoria i contractació. De moment, fem volar coloms.

Evidentment, el dèficit l’assumeix l’ajuntament i hi posa també personal, així que, el Centre del coneixement ens costa molts diners. Si més no, esperem que sigui una necessitat coberta de la ciutadania de Castellar, perquè si no, res de tot això tan galàctic té cap sentit.

El regidor ha dit: “Sense subvencions, no s’hauria acabat”, jo li faig una reflexió: “sense projecte fet i aprovat, no hi hauria Mirador, i vostè, avui, no estaria tan cofoi”.

Cal, però, fer algunes consideracions, no del propi decret, que ja ha estat objecte de debat abastament en els mitjans de comunicació, i en tot el món polític i sindical, sinó de les conseqüències que comporta aquest decret a Castellar, que és el que ara ens ocupa i és la responsabilitat d’aquest Consistori.

És evident que, aplicant aquestes retallades, l’Ajuntament estalviarà despesa. Les despeses que havia previst en el capítol 1, uns 9.530.000 que es gastaria durant tot el 2010, ara es veuran reduïdes en un 5% de mitjana.  Per tant, l’estalvi d’aquest semestre vinent serà d’uns 225.700 euros, segons indicacions del regidor, i tenint en compte totes les retribucions (les del personal, dels electes i grups municipals).

L’aplicació d’aquesta retallada ha estat pactada amb el personal, però el nostre grup desconeix si l’equip de govern ha considerat l’opció, pel que fa al personal laboral,  que la retallada dels seus sous fos més petita que la que avui es porta al ple. Si s’incorporés com a estalvi, si consideréssim el fet de no cobrir places que ara estan vacants, o bé no fer algunes de les substitucions, o per exemple, l’amortització que portaran al proper ple, és a dir, eliminar alguna plaça, els diners que hi havia previst al pressupost per totes aquestes places es podria incloure ja com un estalvi de la massa salarial, i per tant,  minimitzar aquesta retallada de sous al personal laboral.

Però, a part d’aquesta retallada obligatòria, la voluntat de l’ajuntament de Castellar per pal·liar el dèficit no s’acompanya de cap altra mesura extraordinària per al control i contenció de la despesa.

És a dir,  quines directrius s’obligaran a aplicar en la gestió eficient i ferma de la despesa del pressupost, tenint en compte, que ara tindran un estalvi, i tenint en compte que probablement la previsió que es va fer d’ingressos pot baixar, i que un pla de control intern de gestió donarà més aire a la tresoreria municipal?

No, no ens han dit com gestionaran aquest estalvi, no ens han dit com gestionaran la resta de places de personal que hi ha vacants, si les cobriran o no les cobriran per estalviar, o si no tenen cap interès a estalviar pel que fa al personal.  No ens han dit com i quan faran les substitucions de personals, com preveuran el control de la despesa , fent-la encara més restrictiva…., però el que sí sabem, és que per junta de govern, aproven complements retributius a persones que no els correspon per la plaça que ocupen, i que van fer molts canvis de categoria sense els procediments i que a més, el proper ple, extingeixen una plaça, i tampoc diuen què faran amb l’estalvi d’aquesta plaça. D’una manera més o menys vaga, en alguna conversa ens ha semblat entendre que pagaran amb places no cobertes el nou personal del Mirador, al que també han contractat sense concurs públic, per cert.

L’equip de govern no proposa mesures com la reducció del crèdit disponible mitjançant una retenció de crèdit a tots els capítols i a totes les àrees.

Hi ha partides significatives que podrien quedar retingudes a l’espera de comprovar que els ingressos previstos s’estan acomplint…

- No acompanyen de mesures complementàries a les previstes inicialment en el pressupost i al pla de sanejament, com

• Reducció d’hores extres:
  • Limitar al mínim imprescindible la realització d’hores extres del personal.
  • Canviar-ne el procediment d’aprovació, requerint que totes les hores extres siguin aprovades expressament i per escrit abans de la seva realització, excepte en cas d’emergència justificada.
  • Prioritzant l’aprovació d’aquelles que seran compensades amb hores lliures.

• Reducció de substitucions de baixes i absències:
  • No es faran substitucions de manera rutinària de baixes  ni absències.
  • Limitant les substitucions a aquelles que siguin imprescindibles.Eliminció de despeses de formació que suposin un cost, donant prioritat a la formació gratuïta que ofereixen organismes com la Diputació de Barcelona.

– Es podrien també adoptar les següents mesures de control i fiscalització:

• Revisió i impuls del procés d’aprovació de la despesa, per garantir que cap despesa s’executa sense la corresponent aprovació, excepte els casos establerts.
  • Reduir o aplicar una quantitat màxima dels diners  de caixa fixa a disposició de les regidories, per tal de retenir el crèdit. És a dir, quan més fàcil es tenen els diners, més fàcilment és gasten. Tenen una caixa, i potser no es valora la idoneïtat i conveniència de practicar estalvi.
  • Control de despesa en referència al proveïdor, i no fer encàrrecs de despesa complementària , una vegada tenim al contractista, això passa quan executem una obra pública

- Mesures pel que fa al procés de compra i/o contractació de bens i/o serveis:

• Tota despesa superior als 1.000€ haurà d’incloure 3 pressupostos
• Impulsar els procediments de contractació previstos a la normativa de contractació administrativa, encara que no siguin obligatoris, per assegurar una major publicitat i concurrència així com aconseguir una major eficàcia i eficiència a la gestió de recursos públics.

Creiem que, en una situació com l’actual, i ja que sembla imprescindible retallar els sous, al menys és just demanar als gestors que controlin i expliquin més que mai la despesa. Així, el sacrifici de tots justificarà el sacrifici personal.

Demanem, doncs, la creació d’una comissió econòmica de control, que funcioni periòdicament, per seguir i avaluar l’estat d’execució del pressupost, les aplicacions de mesures d’estalvi que es fan i es poden fer, i que també inclogui la gestió de recursos humans, pel que fa a les places vacants de personal i substitucions. Potser ja s’hauria d’haver demanat aquesta comissió en l’aprovació del Pla de sanejament. Si de cas, però, ens agradaria el compromís que serà eficient i es reunirà periòdicament, no com altres comissions que han estat convocades dos cops en tres anys.

Mirin, el reial decret del 24 maig  8/2010, al CAPÍTOL VI, article 14, diu que 

 “els recursos afectats de l’aplicació d’aquestes mesures de reducció de costos de personal a l’exercici 2010 i 2011, que es destinarà amb l’ordre de preferència a les següents finalitats :

a.-  a sanejar el romanent de tresoreria derivat de l’ última liquidació, si aquest va ser negatiu

b.- disminuir el nivell d’endeutament a llarg termini

c.-  a finançar inversions ( per exemple, com que el PUOSC es plurianual, i el 60% el posa la generalitat i el 40% el posa l’ajuntament, doncs els diners d’estalvi de la retallada es poden posar a aquesta part que ha d’invertir l’ajuntament, donat que no podrà demanar deute)

d.- quan no s’apliqui a res de l’apartat a) o b), els recursos no aplicats en el propi exercici al finançament d’inversions, es destinaran en altres exercicis a les finalitats que hem esmentat a l’apartat a), b) i c) amb el mateix ordre de prioritat, fins a l’aplicació total.”

Això és el que ens diu el decret, i l’equip de govern del PSC no porta cap acord al ple paral·lel i complementari a les retallades de sou, ni ens diu com aplicarà els recursos que s’obtinguin d’aquesta reducció de sous i estalvi.

Aquest reial decret no porta cap solució, ja que segur que els pressupostos estatals hi ha moltes partides, accions, subvencions , inversions, etc., que poden ser modificables abans que retallar sous, i sobre tot, abans d’anar a congelar la llei de la dependència, per exemple…

El que fa falta és control de la gestió de la despesa per part de totes les administracions, evitar subvencions i inversions polítiques i apostar per incentivar l’economia sense retallar propostes socials.

Al final, si els governs creen un clima tant depressiu econòmicament, els ciutadans que tenen possibilitat d’impulsar l’economia és queden a casa, amb prudència, quiets, i el diner no es mou. Si rebaixen els sous, i pugen els impostos…. qui consumirà i qui engegarà nous projectes emprenedors? Demanem al govern que aposti per gestionar i controlar la despesa de compromisos polítics i que sigui valenta a l’hora de fer reformes estructurals.

Perquè aquesta acció ens sembla, doncs, incompleta i insuficient i, en certa manera, injusta, el nostre vot serà l’abstenció.