M’han dit que quan una persona mor, la seva ànima és d’alguna manera present entre nosaltres durant 49 dies. Aquests són els dies del dol, els dies que pots plorar la persona desapareguda, que pots demanar inútilment que torni, que el pots somiar i reclamar. Passats aquest dies, però, has de ser prou generós com per no impedir que l’ànima s’instal·li en un altre plànol, en una altra dimensió. Has de permetre que es desprengui de la terra i voli lliure.
El 2 de juliol és la data límit i no estic preparada per dir adéu definitivament. Em sento còmoda instal·lada en aquesta espècie de melanconia íntima i amb els plors furtius però diaris. Em sembla que sóc més a prop seu.
S’acosta l’estiu. Potser justament el 2 de juliol hauríem fet el nostre sopar de cada any i ens hauríem begut aquella darrera copa de vi. Potser el dia 2 hauríem parlat de teatre, de cinema, de literatura, de sexe que mai era el de cadascú i de política. Hauríem parlat de les nostres famílies, dels fills, del futur, de les perspectives, dels somnis, dels nous propòsits. Hauríem parlat del que voldríem escriure i del que mai no escriurem. Potser un de nosaltres continuaria amb el costum tàcit de desvetllar algun secret propi i tots els altres ens sentiríem còmplices, units, amics.
No hi haurà sopar ni vi ni secrets sota la lluna. Hi haurà el que hi ha ara, aquest buit terrible i aquesta sensació d’ofec, aquesta tristor tan fonda.
Els rellotges segueixen aturats perquè el Joan no hi és. Hi ha el silenci i el telèfon a l’agenda encara amb el seu nom. Em resisteixo a esborrar-lo. Em resisteixo a no vessar llàgrimes, com si les llàgrimes me’l fessin més proper.
El meu amic és mort. Escriure-ho, dir-ho, m’ajuda també a apropar-me’l. Joan, l’espurna.
… a las desalentadas amapolas / daré tu corazón por alimento. / Tanto dolor se agolpa en mi costado / que, por doler, me duele hasta el aliento…
Una altra poesia que ve a rescatar-me del silenci. Miguel Hernández. A ell també se li va morir un amic, Ramón Sijé, “con quien tanto quería”. Ell va poder unir-s’hi per sempre en un enyor preciós que va titular “Elegía”. A las aladas almas de las rosas / del almendro de nata te requiero, / que tenemos que hablar de muchas cosas, / compañero del alma, compañero.
Potser després d’haver escrit aquest poema, va deixar a la fi volar l’ànima del seu amic. Potser només es va sentir una mica menys trist. Vull pensar que ara volen junts. Potser el Joan els podrà fer un dels seus espectacles, amb el seu nas vermell.
O qui sap… potser es prendran una copa de vi en alguna estrella.
Comentaris recents