És dia per ser a casa, si tens una casa que sigui una llar i un refugi. Les hores passades en l’escalfor i la manca absoluta d’obligacions i d’angoixa m’han dut a pensar, un cop més, que no tinc raons per sentir intermitentment aquest pessic a l’estómac. Però sí que en tinc, i en identificar-les sento la necessitat de comunicar-les.

Dilluns marxo a Brussel·les, en un viatge de feina. Segur que serà interessant endinsar-se en les institucions europees i parlar amb qui ho viu de més a la vora. No he estat mai a Brussel·les i diuen que és una ciutat bonica, una peça d’aquesta Europa civilitzada que tantes vegades enyorem i envegem. Però jo tinc la imatge no fonamentada d’una ciutat avorrida i silenciosa, malgrat els aparadors amb fonts de xocolata i els jardins florits. En realitat, viatjar sempre em fa mandra, no tant pel fet de viatjar com pel fet d’abandonar les meves preuades rutines, i també, per què no dir-ho, per la logística que suposa no ser a la vida de cada dia durant tres dies.

Sembla que fa molt fred, a Brussel·les, i això també m’angoixa, perquè no m’agrada passar fred i ja he tingut la meva ració romàntica de neu, per aquest any.

No és només això el que em pessiga l’estómac. Tota la setmana ha estat molt estranya. El dia a dia fa que passis per sobre del dolor i la tristesa, però el dolor i la tristesa hi són. A estones m’ha semblat que no havia passat, que la iaia no era morta, la iaia, la meva iaia. A qui cridaré ara amb aquest nom? Deixeu-m’ho dir altre cop: iaia.

En alguns moments m’ha semblat que volia tornar al divendres passat, quan encara hi havia alguna cosa a fer, quan encara semblava que ella era aquí i que, per tant, teníem alguna cosa que ens lligava a ella. He repassat la cerimònia del funeral un munt de vegades, i aquest record m’agombola i em consola. M’agradaria tornar a ser-hi. Encara que fos per poder plorar amb els pulmons esbatanats davant de tanta perplexitat.

Quan es mor la teva àvia, no et destrossa la vida, no s’esfondra l’estructura en què et sustentes, però de sobte s’acaba una etapa, potser deixes de tenir cap part de la nena que un dia vas ser. Serà això, la maduresa? Perdre refrents? Sumar records? On és aquella altra vida que tenia? Com és que mai vaig tenir la sensació que es podria acabar? Hi ha un món que ja no existeix, que s’ha acabat, un món que ella regentava i dirigia.

Tinc la Júlia al costat. Li he demanat que no tafanegi el que escric. La veig tan gran… Serà conscient del que està vivint? Serà això d’ara un món perdut, algun dia, per ella? Quina sensació de pervivència, de sobte… Hi havia un cop una nena que va ser mare, àvia i besàvia. La seva besnéta l’estima i la recorda. El cicle s’ha complert.

Les entrevistes tenen una periodicitat mensual i son realitzades de manera alterna per la periodista Rita Marzoa i el periodista Josep Puigbó

Des de fa uns dies, els mitjans de comunicació ens ofereixen resums anuals més o menys reeixits que posen l’accent en l’economia, la crisi, les manifestacions, el canvi de cicle que estem protagonitzant, els canvis de parella dels protagonistes casposos i indignes de la premsa rosa… Ningú, però, excepte jo, pot fer un resum del meu any. Jo mateixa m’ho nego, perquè també és cert que no deu importar massa ningú.

Tot i així, com que m’entesto a mantenir aquesta finestra oberta a la xarxa, m’obligo a fer una reflexió sobre els darrers dotze mesos i me n’adono que la situació de l’entorn em priva de dir en veu alta el que penso: que per a mi no ha estat un mal any, malgrat l’any horrible que ha estat per a tanta gent i per a tots nosaltres com a país. És cert que he vist patir gent del meu entorn, gent molt propera que he intentat protegir, dins el possible, sota l’aurèola de seguretat del meu món compartit. És cert que ens hem hagut d’anar curant les ferides a base de voluntat i esforç, resistint-nos a caure en el desànim i l’espiral de la negativitat. És cert, també, que m’he sentit altre cop protegida per la vareta de la sort que fa tants anys que em salva. He intentat, dins el possible, compartir i repartir la seva pols màgica amb tanta gent com he pogut.

Una altra cosa, si més no diferent, és la valoració que hauria de fer d’un any de presidència  a l’ICD. Correspon a un altre moment i un altre estat d’ànim. Ho deixo, de moment, guardat a la caixa del tercer prestatge de la dreta fins que hi vulgui treure la pols.

A “l’estel segon a l’oest”, com diu Peter Pan, hi ha guardats tots els records d’un any que “patírem i vencérem”: totes les hores d’estudi satisfactori, les hores de cants i satisfaccions compartides amb tanta gent, les hores de teatres i espectacles, de tantes converses al sol i al fred de les terrasses, de tants dinars i sopars, de tants tallats i cerveses fredes. Hi trobaríem també els moments d’emoció i alguna tristesa, de les decepcions i les esperances tot just intuïdes.

Ha estat un any de Petit príncep i Menken, d’un projecte preciós que ha acabat sent una orquestra, l’any de Flor de nit al Paral·lel, l’any d’un aniversari sublim, d’un concert privat, del Rei Lleó i l’ocellot Zazú més versemblant del món, ha estat l’any d’una espurna de futur i retorn a la infantesa que és l’Aran. L’any que l’Àlex i jo hem fundat el nostre club exclusiu dels “malos malísimos” que ens permet sentir-nos únics. Ha estat l’any de l’explosió sorprenent de la Júlia, aquesta raó que em manté subjecta a la terra però que em fa perdre’m també en la incertesa dels núvols. L’any que l’he vist créixer conscient que creixia per fora i per dins, arrapada com una heura. O això voldria jo que fos, una heura de la que no em puc ni vull desempallegar.

He estat feliç, aquest any. M’he anat despullant a mida que m’alliberava de les urpes d’allò malaltís i infructuós. M’he deslliurat d’allò lleig i dolorós. He fet un esforç per obrir els ulls i situar cada cosa al seu lloc, cada persona al seu lloc, si és que en té. He tancat alguna habitació que he preferit buida a ocupada de tant record punyent. “Molt he estimat i molt estimo encara…”, deia el poeta, però no n’hi ha prou amb l’amor. La descoberta pot ser al·lucinant o corprenedora, decebedora. Així ha estat, per això tanco un any i n’enceto un altre alliberada de certes cadenes rovellades i doloroses. Les paraules justes, el sentiment just, la complicitat damnada, el record confús.

A tu sí, i a tu, i a tu, i a tu, i a vosaltres… Sabeu qui sou. “Molt he estimat i molt estimo encara…” I recordo i obro la capsa del passat quan enyoro i necessito, però només hi vull un passat bonic que em serveixi per fer un pas més, endavant, sempre endavant, sense por.

Aquest matí he estat a la Fira de Barcelona un parell d’hores fent de voluntària per la Marató de TV3. Ostres, quina experiència tan extraordinària… No és un mèrit, sinó un plaer poder col·laborar, com sempre però aquest cop diferent. Haurieu d’haver sentit la gent a l’altra banda del telèfon, quanta il·lusió posada en cada donatiu, quanta esperança, quanta bondat i generositat. A sobre, després de l’agraïment pel seu gest, sempre responien: “Al contrari, gràcies a vosatlres”. Gràcies a vosaltres… Gràcies a tanta gent i a aquests cors tan grans, fins i tot en moments tan petits.

Després de la Marató he corregut cap a Esplugues per cantar amb els cors Musicorum i El cor de la nit en el concert de Nadal. Hores més tard, una persona que ha vingut a escoltar-nos m’ha preguntat: “I tu què sents, com ho vius, cantant allà al mig?” No he sabut ben bé què respondre-li, perquè és una sensació… potser semblant a la d’agafar telèfons per la Marató, la sensació de conjunt, de grup, d’unió, de complicitat, de col·laboració, d’objectiu comú, d’emoció, d’agraïment, d’emoció profunda. Cantar i sentir cantar… La Júlia també cantava avui, així que la felicitat era doble. Bé, felicitat barrejada amb orgull. En sortir, hem donat farina per al Banc dels aliments.

I hem tornat a córrer cap a Castellar, perquè teníem el temps just de dinar abans d’arribar a les 16h. a l’Ateneu, on la Júlia actuava en 3 de les 4 sessions de les audicions d’Espaiart. No us penseu que m’he relaxat asseguda a la platea! La Júlia ha tocat la trompa, després el violí, després ha actuat amb la banda de vent i després ha actuat i ballat a l’obra de teatre “Conte de Nadal”… Que si ho ha fet bé? A mi em sembla que sí, i els professors m’han dit que n’estaven molt satisfets, però no és això el que m’ha fet encongir el cor, sinó que la meva filla, amb 9 anys, ha cantat, ha ballat, ha actuat, ha tocat dos instruments després de passar-se, el dia abans, assajant el musical en què participa i que representaran el proper dia 28 de desembre. I quins ulls més riallers i satisfets que se li veien… En acabar, destrossada, és clar!, hem anat cap a casa i mentre sopàvem, miràvem el programa de la Marató a TV3. M’ha dit que s’ha emocionat en saber la història de dos nens que havien rebut un tros de fetge cadascun i que havien confessat: ara som germans.

El seu cos creix, i el seu cap i el seu cor… Sabeu què m’ha emocionat del dia d’avui, en realitat? Que tot el que hem fet avui, aquesta mena de cursa maratoniana que ha començat ben d’hora al matí, segur, segur, segur farà que la Júlia sigui una persona millor. Com pot ser, si no, que m’hagi fet un prec tan explícit: “mama, vull anar a agafar telèfons a la Marató. Podré fer-ho, l’any vinent?”

Arribo a casa cansada, com si hagués corregut una marató. Satisfeta i feliç com si hagués creuat l’arribada amb un cor deixat. Nou.

Veu de dona,

una sèrie d’entrevistes amb l’objectiu de reconèixer i fer visible la tasca i la trajectòria

de dones significades de Catalunya.

Josep Puigbó, periodista, entrevistarà l’escriptora Maria Barbal

Dijous, 15 de desembre de 2011, a les 18.00 hores, a l’edifici de les Cotxeres del Palau Robert (Passeig de Gràcia 107, Barcelona)

                                                            Més informació al web de l’Institut Català de les Dones.    

   Fes la teva pregunta al facebook. Segueix el tema a l’etiqueta #veudedona.

La mort del petit príncep em retornà la mort de l’amic. A cada paraula, a cada imatge, a cada metàfora hi trobava el Joan, la seva mort, la seva curta agonia, el significat de l’última vegada que ens vam poder mirar als ulls, acomiadant-nos sense saber-ho. I em va sobrevenir una pregunta: per quina raó no havia tornat a llegir El petit príncep? Què m’havia allunyat del llibre? Una mena de protecció?

“Per a tu serà com si riguessin els estels…” és el regal que fa el petit príncep al seu amic aviador, un cel amb cent-mil estels que poden riure com picarols només per a ell. “Només tu tindràs estels que riuen…” perquè l’amic és únic per a ell. El seu estel serà únic per a l’amic. Si et deixes domesticar, has d’estar disposat a patir…

M’agradaria explicar-li al meu amic una cosa petita i preciosa que tinc amagada aquí dins i que em fa somriure.

Anna Tarrés, Maria Barbal, Muriel Casals, Teresa Forcades i Eugènia Bieto, entre d’altres, participaran en el cicle “Veu de dona”

http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/menuitem.3a38e16c3889424539a72641b0c0e1a0/?vgnextoid=d6dda42329c7b110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d6dda42329c7b110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=4905052d96f33310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

I després programeu-vos l’obra a l’agenda, que val molt la pena.

http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/menuitem.3a38e16c3889424539a72641b0c0e1a0/?vgnextoid=d6dda42329c7b110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d6dda42329c7b110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=67c43d7328523310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Curs de DIRECCIÓ amb Ferran Madico
19 i 20 de novembre de 2011
 
 
Curs a partir de 18 anys
 
Places limitades!

“Dirigir no es tan sols tenir uns coneixements i aplicar-los. Dirigir no és només dir als actors per on entrar, on seure i per on sortir. No és tan sols aixecar en escena allò que marca el text.

El curs intensiu, es centrarà en la mirada del Director, en desenvolupar la seva habilitat intel·lectual, la seva capacitat de dirigir actors, la seva intuïció per convertir en un fet únic, una senzilla escena convencional. Dirigir és tenir les eines per “fer màgia”.

Saber fer que les coses que passin s’entenguin i siguin creïbles. Aconseguir que els actors sàpiguen què fan, perquè ho fan i que siguin orgànics. Saber-te capbussar en el text, en les situacions i saber-ho traduir en accions físiques, saber plantejar i mostrar el muntatge de tal manera que emocioni a l’espectador.

Sabem aprofitar els silencis per omplir-los de vida; si aprenem a generar vida d’allò que està mort en un paper, un llibre, o una idea; si adquirim l’habilitat tècnica perquè la posada en escena sigui clara, contundent i emocionant; haurem après a fer màgia”.