Montse Gatell

Sembla un tòpic parlar d’inici de curs en tornar de les vacances, però hi ha evidències de les que no podem escapar, i que el curs escolar marqui bona part del nostre calendari i fins i tot marqui l’inici del curs polític, és una d’aquestes evidències.

En aquests moments, l’inici del curs escolar ens porta diverses novetats, com el fet que el curs comença el 7 de setembre, que moltes escoles no faran ni excursions ni colònies, que al març hi haurà una setmana de festa i que al juny no hi haurà horari intensiu. Cadascuna d’aquestes novetats ha comportat debats i discussions importants i més que en portaran a partir d’aquesta propera setmana (un aclariment: el fet que moltes escoles hagin decidit no fer colònies enguany té a veure amb l’eliminació de la jornada intensiva: com que hauran de treballar matí i tarda fins a finals de curs, han decidit que els nens es quedin sense aquesta activitat).

L’inici del curs polític també ens ha portat novetats (tot i que a aquestes ja hi estem més acostumats), aquesta setmana, contra pronòstic i fent evident la manca de responsabilitat envers el país, el president Montilla no ha convocat les eleccions i, per tant, es descarta el mes d’octubre com a data per als comicis. Hi haurà, doncs, un mes més d’inestabilitat, de dubtes i de rumb perdut. Les males llengües diuen que així espera aconseguir un desgast més profund de les expectatives de CiU de cara a les eleccions; altres llengües insinuen que ningú es vol perdre la paga doble de Nadal; segons qui fa una anàlisi més interna i hi veu tot d’avantatges per al PSC. En tot cas, el que és segur és que aquest ajornament serà més beneficiós pels socialistes que pel país.

Comença el curs a la tornada de les vacances i tornem il·lusionats pel canvi, disposats a treballar per un projecte de país sòlid que ens acosti a la plena sobirania.

En el ple d’aquesta setmana s’han aprovat els nous preus públics per a l’ocupació del que s’anomena “domini públic”, és a dir, l’ocupació d’espais públics. Bàsicament, es modifica l’ordenança ja existent i que regula els preus d’espais com l’Ateneu o la Sala Blava, per exemple, i s’hi afegeixen els nous espais creats al Mirador: despatxos, sales de reunions, armaris…

Era absolutament necessari regular-ho, en això estem d’acord, perquè encara que sigui molt poc popular posar preu a les coses, la maduresa democràtica ens ha de fer veure que “públic” no vol dir necessàriament “gratuït” i perquè cap ajuntament pot aguantar tranquil•lament la despesa de construcció, manteniment, neteja i modernització dels espais que utilitza tothom. Hem de tenir en compte que l’ús d’espais és un altre tipus de subvenció indirecta que es dóna a les entitats, per exemple. Està bé, per tant, posar-hi un preu i disposar les bonificacions i les excepcions, com ara tot allò que té a veure amb les entitats sense ànim de lucre del municipi que, suposem que tothom hi estarà d’acord, no han de pagar el mateix que les empreses que obtenen beneficis de la seva activitat.

Hi ha un altre tipus d’entitats, però, que mereixen una atenció especial, com ara les escoles concertades o privades que fan igualment un servei educatiu o cultural al municipi. La proposta de CiU ha estat que gaudeixin d’un estatus intermedi i beneficiós entre l’estatus de les entitats i el de les empreses. Ho creiem just si aquestes escoles ens ofereixen festivals, concerts, cursos, actes de festa major, etc., i sempre i quan no cobrin una entrada per aquests actes.

El cas especial és el de l’Auditori, el preu del qual ha augmentat molt significativament ja que ara, enlloc de dependre la seva gestió de Cultura, depèn del Mirador, que recordem que gestiona una empresa privada. Aquest és el preu d’incloure un intermediari entre la ciutadania i els equipaments al marge de les regidories: no estem segurs que la flexibilitat i el coneixement i tractes que habitualment tenen les entitats amb l’ajuntament segueixin el mateix curs amb l’empresa del Mirador. Donarem temps i esperarem per fer-ne una valoració. De moment, buidem la regidoria de Cultura de contingut i no entenem com no serà la responsable de l’Auditori i la seva programació i usos. Ni qui pagarà, a partir d’ara, el que val.

Ha calgut més d’una dècada d’esforços i de gestió per a transformar el centre de Castellar, innovació i un gran impuls per aconseguir que aquest centre sigui un punt neuràlgic i promotor de la xarxa social i econòmica del nostre municipi. Cap als anys 90, el comerç de Castellar intuïa ja la necessitat d’un canvi de tendència al que històricament havia portat  que els comerços estiguessin dispersos pel municipi. Necessitava que la plaça major fos un eix important i aglutinador del centre aprofitant l’avinentesa  que equipaments culturals i socials hi estaven situats al bell mig.

Es va començar amb el nou Mercat municipal, la transformació del qual responia al que es deia en un estudi per detectar les necessitats del nou segle i que concloïa que calia transformar el centre amb un equipament comercial més modern i més adequat als nous temps. Així també ho van dir els debats Castellar 2000 que es van marcar com a objectiu genèric la necessitat de canviar la manera de relacionar-se i donar un impuls econòmic, social i tecnològic. El Planejament urbanístic del 1999, els debats Castellar 2000, el Pla estratègic: tots van ser espais de debats i de reflexió per orientar quins camins s’havien de seguir. 

Van caldre molts  esforços i gestions per transformar no tant sols el centre sinó també l’Espai Tolrà com a nou pol social i cultural que havia de connectar amb el centre. Els usos de les naus de la plaça, de les naus del passeig Tolrà, de l’Auditori, de l’Ateneu, del Centre excursionista, del mercat, dels aparcaments, de l’espai públic, al final tot es va sotmetre a debat fins arribar a concretar en un document de consens quines havien de ser les línees bàsiques pel concurs d’idees de la Plaça Major. Després d’anys de gestió urbanística, gestió econòmica, sessions de participació i d’obres, tenim una plaça Major modernitzada i preparada per afrontar nous reptes. 

Aquests grans canvis finalitzen amb la inauguració de l’Auditori i del Mirador, i amb tota aquesta feina feta no ens queda altra cosa que donar les gràcies a tots els que ho han fet possible: als que ho han començat i als que ho han acabat, als diversos equips de govern, als paradistes del mercat, als comerços en general, a les entitats, a l’escola Immaculada, als veïns, als ciutadans, als tècnics… gràcies per creure en l’aposta i per la paciència. Ara li toca a aquest nou edifici anomenat Mirador començar a créixer i que les expectatives que s’hi han posat es facin realitat. Potser no tots els serveis que hi trobem podran oferir la rendibilitat social que és necessària, com creiem respecte als serveis administratius de l’Ajuntament, però al final qui n’acabarà determinant l’ús seran  els ciutadans que amb el  temps s’ho faran seu. Ara és seu.

Parlar de l’Estatut potser cansa alguns, però és una obligació no només parlar-ne sinó preocupar-se’n, perquè, lluny del que opinen alguns, el que passi amb l’Estatut de Catalunya ens incumbeix a tots els catalans i té a veure molt amb les nostres vides.

Aquests dies s’han sentit als mitjans opinions com: “l’Estatut m’és igual, a mi el que em preocupa és la feina”, per exemple. I és veritat que malauradament la ciutadania té problemes molt reals de què preocupar-se, però no ho és menys que la norma que ha de regir el desenvolupament de Catalunya com a país és bàsica. És bàsica perquè d’això en depèn també el finançament del país i en depèn la possibilitat de posar fi a l’espoli que durant tants i tants anys Espanya està practicant a Catalunya, i perquè en depenen els nostres drets, la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra possibilitat de “ser”.

Alguns pensaran que ja en podem tirar un bon tros a l’olla, de la identitat o la llengua, que d’això no es menja, però potser hauríem de ser més agosarats, més valents, més honestos i preguntar-nos com volem viure. Els problemes que té Catalunya ho són de Catalunya i també, en part, de l’Estat espanyol. No ens en podem abstreure, la crisi és general. Però més enllà de la crisi hem de decidir si ens deixem trepitjar, si deixem que s’esfondrin les bases sobre la que durant 30 anys de democràcia hem construït el nostre país. Pensem en quines possibilitats tindria Catalunya si tingués la possibilitat de gestionar els seus propis tributs i impostos, si pogués gestionar els seus propis diners, si la política laboral, educativa, econòmica, etc., no depengués en part d’un altre país. Pensem què passaria si no haguéssim de ser per la força deutors d’un Estat que no ens respecta, que no ens entén ni ens vol entendre, que no ens hi vol.

El Tribunal Constitucional ha atemptat contra la nostra dignitat i contra la nostra llibertat com a poble, però també contra la nostra llibertat com a persones. I no és només el Partit Popular qui ha imposat un recurs contra el nostre Estatut, ho han fet també institucions socialistes i el propi Defensor del pueblo, també socialista. Tenim una única sortida, la unió. Que ens uneixi, més enllà de les ideologies, la catalanitat, la dignitat, la llibertat.

Un economista deia l’altre dia: “Espanya: game over”. Doncs això, s’ha acabat el joc. Caminem cap a la sobirania com hem fet en altres temps. Ho devem a tants defensors de la llibertat i la democràcia, als nostres avis. I els ho devem també als nostres fills. El dia 10 de juliol, Catalunya, Castellar, ha de ser a la manifestació per la llibertat.

El ple extraordinari d’aquesta setmana tenia un únic interès: es retallaven els sous dels treballadors municipals (funcionaris i laborals) i també dels càrrecs electes (alcalde i regidors). Som conscients de la il·lusió que genera en part de la ciutadania que als polítics els retallin el sou, i possiblement també als funcionaris, tot i que aquesta és una visió que parteix de la generalització i dels tòpics més rancis. Som conscients també que, en un moment de crisi com l’actual, amb la manca de lideratge polític, les improvisacions, els estirabots i les indicacions contradictòries del poder socialista que governa a tot arreu, s’han de prendre mesures fermes i contundents, i tothom hi ha de posar el seu granet de sorra, els treballadors públics també (o sobretot), i els polítics electes (tot i que porten ja diversos anys amb congelacions i remuneracions insuficients, al menys a Castellar).

El PSC de Castellar portava al ple una proposta de retallada de sous per a treballadors municipals i electes que es basava en el que diu el famós decret llei 8/2010 de 20 de maig que obliga a adoptar mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic. L’equip de govern aplica el decret i abaixa sous. I, de moment, ja està. Que podrien fer més coses? Doncs sí, en podrien fer, perquè tenen un Pla de sanejament aprovat fa més d’un any que ens indica el camí a seguir per contrarestar el dèficit que l’ajuntament de Castellar va tenir per primera vegada el 2009. I ara a més tenim un decret llei que ens obliga a més coses. Però el PSC només ha proposat la retallada de sous, sense parlar de res més. Què faran, per exemple, amb l’estalvi que es generi? Deixaran de donar complements de sous a segons quins treballadors com qui reparteix caramels? Tenen un pla per reduir la despesa corrent? S’han plantejat de retenir el crèdit de les diferents despeses previstes en el cas que no siguin imprescindibles? Han reduït les hores extres? Fan SEMPRE publicitat de tots els processos de contractació per aconseguir millors condicions?

Els treballadors municipals cobraran menys, els electes també. Però l’equip de govern seguirà tirant pel dret amb la seva gent, com sempre.

Es totalment comprensible que un regidor de l’equip de govern vulgui que l’oposició estigui calladeta, que no critiqui, que no parli, i que si a més ha governat alguna vegada, com per exemple CiU, que  calli encara més, perquè segur que  alguna cosa ha fet malament en el  passat a Castellar. Ara, doncs, silenci! que el PSC no vol soroll. Això és el que traiem de l’article fet pel Sr. Pepe González, regidor de projectes estratègics, al seu bloc arran d’una nota de premsa de CiU  que criticava algunes qüestions d’ensenyament del govern del PSC.

Mirar al passat no serveix de res, si no és per valorar els guanys que s’obtenen en el futur i per valorar que el camí que es segueix és el correcte. Nosaltres no volem callar, estem a l’oposició i volem fer la nostra feina, opinar és positiu i criticar també, tant és així, que les reivindicacions que s’han fet  en ensenyament  a Castellar  en aquests darrers 15 anys ens han ajudar a obtenir més i millors equipaments de qualitat.

És evident, que el panorama polític i econòmic actual és bastant desolador, però cal lluitar constantment per tirar endavant. El que volem, el que reivindiquem i el que critiquem és que el govern de l’alcalde Giménez faci la seva feina, cedeixi els solars per la construcció de la setena escola, del tercer institut de secundària, perquè si no, segur que la Generalitat tindrà una bona excusa per no preveure els  diners  per construir les nostres escoles. Volem que el govern de Castellar recolzi les AMPA, i que pagui les subvencions amb puntualitat perquè no perilli la seva existència, volem que ens escolti quan demanem que es convoqui un consell,  volem que hi hagi la suficient oferta de places de primària i secundària públiques i concertades segons la demanda existent, volem que la inversió que fa tot el municipi en places escolars d’educació infantil sigui justa i per a tothom, i si no és possible, que no es retallin els ajuts per fills matriculats a llars d’infants privades, volem que recolzi i estigui al costat de la reivindicació de les escoles i de l’institut davant la retallada dels recursos humans i econòmics, i que se’ls prometen ordinadors que no vénen… però sobretot, demanem que no agafin enrabiades infantils davant d’una crítica, perquè plantar-se, en moments com aquest, no té cap utilitat.

Volem governants amb decisió i empenta, i que no es lamentin de tot plegat, perquè això tampoc porta a cap lloc.  Volem que no desil·lusioni als infants que van animar a participar en un consell infantil, i sobre tot, volem que parlin, no que callin com ens demanen a nosaltres que fem. Volem que parlin i molt, que ens informin , que ens expliquin com està la reivindicació per la setena escola, i pel tercer institut, perquè informar no costa diners.  

I per refrescar-li la memòria, al regidor que borda tant, les reivindicacions de la comunitat educativa dels darrers 15 anys, les demandes al departament d’Ensenyament que vam fer tots plegats i les inversions que va fer l’Ajuntament de CiU, ERC i també del PSC, van ser positives, perquè es va construir l’escola Mestre Pla, l’escola Joan Blanquer, l’institut Puig de la Creu, l’ampliació de l’Emili Carles Tolrà, l’ampliació de l’institut de Castellar, el menjador del Bonavista i el menjador del Sant Esteve. També es van implantar els ajuts a l’escolarització en escoles bressol. Força bé, no ?, doncs ara, a treballar i a reivindicar al departament d’Educació amb força el que necessita Castellar.

El regidor faria millor de dedicar-se a la feina, que en té molta, enlloc d’enfilar-se per les parets cada cop que rep una crítica, ell o la regidora d’Educació, protegida com cap altra. Desfogar-se criticant no implica necessàriament faltar al respecte, ni insultar; és la primera norma d’educació i els polítics l’han de tenir present.

Com diuen les grans estrelles del futbol i també altres esportistes d’elit, el més difícil no és arribar a dalt de tot, si no mantenir-se. Per això als que ens agrada la calidesa, immediatesa i espontaneïtat de la ràdio davant d’altres mitjans més freds, rígids i distants ens dol que la nostra premiada i reconeguda emissora municipal, Ràdio Castellar, hagi deixat d’estar entre les 40 emissores municipals més escoltades dins el rànquing d’emissores associades a la Federació de Ràdios Locals de Catalunya. En termes futbolístics diríem que estàvem a la meitat baixa de la taula de primera divisió però en una posició còmoda. A la darrera onada hem baixat directament a segona. Si parléssim d’un equip de futbol s’imposarien dimissions, de l’entrenador, del president… Però en el cas de la ràdio no n’hi ha per tant.

Sí que cal plantejar-se què ha passat, cercar el per què i donar-hi solució, si és que es vol. El cert és que la notícia arriba en una etapa de canvis que no és la millor de l’emissora. Recordem que l’anterior director va plegar. El seu successor va ser escollit mitjançant un procés selectiu molt qüestionat, i quan preguntem al regidor de comunicació Pepe González, no concreta i diu que no és ben bé el nou director, i que les seves funcions seran més àmplies en un futur. En el present no ens les han definides, però ja està contractat.

El projecte del PSC respecte els mitjans d’informació públics municipals passa per noves aspiracions, i és d’entendre que en detriment d’altres formats, abocant recursos materials i humans cada cop més cap a internet. Per això personal d’informatius de la ràdio, i que es dedica ara a l’Actual, sembla ser que haurà d’assumir també la informació a la xarxa. I com sempre amb el govern de Giménez no es tracta de si sí o si no, si no de com, quan i per què, en una nova demostració pràctica de les exòtiques pensades del regidor Gonzàlez, alhora regidor de l’ambigu calaix de sastre dels projectes estratègics.

No sabem si totes aquestes circumstàncies que afecten l’emissora municipal conformen un projecte, potser estratègic, en el que com sempre amb el PSC grinyolen les formes, el moment i els motius, però de moment la ràdio ha perdut, ha baixat a segona, i quan passa això toca que l’entrenador o el president responguin davant dels socis i aficionats.

Falta un any per acabar la legislatura a Castellar. Tres són els anys que el PSC porta al capdavant de l’ajuntament de Castellar, i moltes són ja les conclusions que en podem treure. Ho podríem resumir en una sola paraula: el sociating. Ja hem explicat què és, però bàsicament es pot resumir en generar unes expectatives que no s’han complert.

Hem pogut comprovar què entén el PSC per participació, quan accepten les ARES, que és aquella figura urbanística que farà que al camp de futbol s’hi posin pisos, rebutjant fer una consulta ciutadana sobre la necessitat de fer més pisos, i obviant la voluntat dels ciutadans de com s’ha de créixer, principi i dret bàsic en tots els instruments de planificació urbanística. També hem comprovat que són uns experts en vendre fum: una nova escola a les pistes, un tercer institut (el govern de la generalitat no ho té ni en el pressupost per l’any vinent), l’arribada del tren a Castellar…però si només hi ha un estudi informatiu i ja ens ensenyen com seran les estacions! Fum i més fum…També hem entès quina era aquesta nova manera de fer política, que es podria traduir en la ja famosa: “vuelva usted mañana”, molts copets a l’esquena i poca cosa més.

Amb què ha innovat el PSC a Castellar? Amb res, en canvi Castellar ha perdut moltes coses amb el PSC: ha perdut subvencions (diners tan necessaris en èpoques de crisi), ha perdut nombroses activitats de lleure, ja sigui per una mala gestió o ja sigui perquè directament ha decidit no fer-les, i sobretot ha perdut temps. Temps en planificació escolar, temps en planificació de la mobilitat, temps i una bona oportunitat de fer un nou CAP al nucli antic del municipi, temps en promoció econòmica (ni una sola mesura ni acció contra la crisi i l’atur al municipi). Ha perdut el seu projecte, segurament perquè no en tenia, vegi’s si no que la seva gran obra de govern serà l’edifici pantalla de la plaça major, bé, EL MIRADOR, allò que tan havien criticat… tot i que el nom no fa la cosa.

No volem perdre més, a Madrid, a la Generalitat, a les diputacions, a molts ajuntaments importants, a Castellar, és el PSC-PSOE qui governa, millor dit qui ho intenta, però ja no tenen més crèdit, ens han enganyat massa vegades, els ciutadans mereixem més, no volem perdre, volem guanyar, volem algú amb projecte i amb idees, que ens faci ser optimistes de cara el futur, volem un canvi arreu, perquè començar il•lusiona.

Comencem a estar acostumats a aquesta espècie de muntanya russa que és la política estatal des de fa ja massa mesos. Una muntanya russa o una mar de fons que provoca onades imprevisibles i que afecta per extensió la política autonòmica i la política municipal. És a dir, que afecta la nostra vida com a ciutadans i ho fa de ple.

Ens sembla de vegades que serem incapaços de copsar la importància de tot el que passa, que potser no en sabem prou com per entendre les decisions que es prenen, les batalles que es duen a terme vergonyosament al Senat i al Congrés dels Diputats a Madrid, que no podrem discernir qui té raó. L’actitud de molts polítics del país no ens ajuda. I les decisions erràtiques d’alguns d’ells, tampoc.

Llegeix la resta de l’entrada »

Seran prop de tres quilòmetres de carretera els que canviaran de la carretera B-124. El projecte proposa una via  amb més carrils, rotondes i pendents diferents als actuals.

Tot per bé, evidentment, perquè la nova configuració comportarà un trànsit més tranquil i fluid. Els avançaments seran més fàcils i segurs, sense el perill actual d’envair el carril contrari. Les grans confluències esdevindran pràctiques i àmplies rotondes on els vehicles menys àgils es podran incorporar sense problemes. També està previst rebaixar una bona part del traçat . Serà menys inclinat però més llarg. Facilitarà la pujada dels vehicles, sobretot els més lents i pesats, i en conjunt reduirà el consum de combustible en aquest tram, i amb això també la contaminació. A més està prevista la incorporació de carrils-bici i altres millores pròpies de tota obra de nova factura.

Evidentment per endavant queden unes obres, sempre feixugues, molestes i massa llargues, però tot sigui per bé. Abans de tot però, hi haurà uns tràmits administratius previs també  massa llargs. Ens trobem al punt en què després de la presentació del projecte, la seva informació pública i els estudis ambientals, surt ara a licitació la redacció del projecte constructiu i que posteriorment s’hauran d’adjudicar les obres. En definitiva una petit pas burocràtic que es preveu que finalitzi  proper hivern , després només quedarà pensar quan es comencen les obres.

Sent, doncs, conscients de les dimensions gegantines de tot plegat, encara falta molt per veure acabada la nova carretera . Per això tot i agrair l’optimista informació del govern de Giménez, cal tocar de peus a terra. Veurem en quin moment la Generalitat inclou en els seus pressupostos les successives i futures despeses que de moment no té previstes enlloc, aprova les licitacions i  les adjudica, i mentrestant preguem pel compliment dels terminis. La rotonda de Can Bages està previst que s’iniciï aquest mes de maig.

Un cop  estigui fet el desdoblament de la carretera encara caldrà esperar a que estigui fet el/la 4rt. Cinturó/Ronda Vallès i, si més no, es doni solució a l’actual estretor del pont del Ripoll que minva part de sentit al desdoblament.

Per tant, doncs,  caldrà molta paciència, el projecte s’ho val.