PARENOSTRE I MARENOSTRA

Fa dies que sento parlar arreu del que ha resultat un polèmic poema de Dolors Miquel. Suposo (espero) que més aviat perquè el va declamar en un acte institucional de l’ajuntament de Barcelona que no pas pel què hi diu. Sobretot perquè ens semblaria que hem superat segons quines etapes i també perquè, sincerament, hem llegit coses molt més transgressores que no pas el poema “Mare Nostra”, a aquestes alçades.

Anem a pams; heus aquí el poema de Dolors Miquel, del 2006:

“MARE NOSTRA”

Mare meva, que no ni sé on ets,

de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel

sigui santificat el vostre cony

l’epidural, la llevadora,

vingui a nosaltres el vostre crit

el vostre amor, la vostra força.

Faci’s la vostra voluntat al nostre úter

sobre la terra.

El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.

I no permeteu que els fills de puta

avortin l’amor, facin la guerra,

ans deslliureu-nos d’ells

pels segles dels segles,

Vagina.

Anem…

Fa dies que pensava en un altre Parenostre transgressor i que no m’ha semblat que hagi aixecat cap polseguera. Ves que no sigui perquè qui fa crítica literària esporàdicament i sense fonamentacions, en realitat llegeix poca poesia. Els anys 1958-1959, Miquel Martí i Pol escrivia el seu poemari La fàbrica, una obra meravellosa que ens ancora i ens vincula amb el nostre passat industrial com a país. El retrat social és una veu que s’alça contra la injustícia, contra la discriminació de gènere, contra el despotisme, contra els abusos, contra la mesquinesa. I podem llegir-hi aquest poema:

“NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE”

pare nostre que esteu en el cel,

sia augmentat sovint el nostre sou,

vingui a nosaltres la jornada de set hores,

faci’s un xic la nostra voluntat

així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia

doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,

perdoneu els nostres pecats

així com nosaltres perdonem

els dels nostres encarregats

i no ens deixeu caure a les mans del director,

ans advertiu-nos si s’apropa.

amén.

A banda de l’oblit de la poesia en molts àmbits (en el polític, només se citen alguns versos justament de Martí i Pol o d’Espriu que facin referència a la pàtria i al totéspossible, fins a l’avorriment), s’ha perdut en part el gust per la subversió o la denúncia (tan menystingues una i l’altra per la postmodernitat – literària i no -). Hauria ofès el poema de Martí i Pol? És clar que no. No hi diu “cony” ni es refereix a coses tan femenines (i per tant, poc importants, absurdes, vergonyants) com l’epidural o l’úter. A més, és un poema d’un senyor – elevat a “poeta del poble” – que com a molt hauria fet remoure els culs dels seients en entreveure una certa tendència a l’obrerisme. Però se li hauria perdonat tot, perquè s’entén el poema en el context en què va ser escrit.

A més, les lluites socials estan ben vistes.

La lluita femenina i feminista, no.

Més enllà de l’interès que pugui tenir “Mare Nostra” o de la seva qualitat literària, o de la qüestió de si és oportú o no en un acte oficial (cadascú que opini), fixem-nos que el poema de la poeta Miquel ha provocat que es parli de religió (que si ha ofès o no els catòlics… perdó???), de la gestió política de l’alcaldessa Colau (perdó???), de la qualitat literària de la poeta (perdó???) i de la conveniència o no de donar veu al feminisme (perdó???).

Conclusió: no ens emprenya sentir “cony”, “epidural” o “vagina”, ni ens emprenya sentir-ho en forma de Parenostre, ni ens emprenya sentir-ho en un acte oficial. El que ens emprenya, senyores i senyors il·lustrades i il·lustrats, és que algunes – totes – tinguem veu.

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *