MIRA TU

“Mira tu” és la crossa que Maria Barbal fa dir a la Lina, la seva protagonista de Carrer Bolívia, de manera recurrent en un discurs molt proper a l’oralitat que recorre tota la novel·la. La Lina és una noia de Linares, Jaén, que es trasllada a Barcelona amb el seu marit, un líder sindicalista, als anys quaranta del segle passat. Barbal literaturitza el que Francesc Candel va descriure en el seu assaig Els altres catalans. Hi penso sovint ara, en aquestes dues obres, quan els fills i néts d’aquests altres catalans són esgrimits com a arma llancívola en diversos discursos polítics que volen apoderar-se de les seves històries personals. El relat polític n’ha començat a parlar obertament arran del procés sobiranista que s’ha obert al nostre país. Només en un país ric i híbrid es poden donar les circumstàncies sociològiques que expliquin “l’empeltament”, en paraules del professor Cardús, dels immigrats en la societat catalana. És clar que parlem dels espanyols immigrats a Catalunya i, per tant, hem de posar les distàncies necessàries respecte la casuística dels immigrats provinents d’altres parts del món.

Persones com la literària Lina o d’altres que ella podria representar, han participat amb fermesa  en aquest procés sobiranista que ara sembla encallat. I penso si no seran aquestes persones les primeres a decebre’s, a baixar del tren aturat per reparacions a la catenària, a desvincular-se d’un moviment que perseguia somnis i que sembla haver topat amb una realitat tossuda i molt més complexa que els anhels compartits en els dies gloriosos de comunió cívica i mobilitzacions festives.

Han deixat d’interessar-me les raons. Han deixat de motivar-me els discursos. No dono el meu vist-i-plau ni a la situació en què ens trobem ni a les negociacions a qualsevol preu. No em semblen bé els excessos de cap mena, ni les proposicions maximalistes, ni el xantatge, ni els ultimàtums, ni les condicions irrealitzables. No m’empasso moltes de les coses que sento i sé per experiència que mai res és tan blanc ni tan negre. Intueixo que alguns han deixat de prioritzar el procés d’independència del país, i intueixo que d’aquests n’hi ha a ambdós costats de la taula. I anem amb compte perquè no poso aquestes reflexions sobre el cap d’uns i no dels altres.

Penso en la Lina que a Carrer Bolívia participa dels moviments veïnals, que ajuda a millorar les condicions de vida dels veïns dels barris marginals de la Barcelona de meitat de segle, que surt al carrer a demanar millores i més benestar, cultura i educació per als seus companys i companyes d’exili, que participa de la formació d’adults, de les escoles de català i alfabetització. És probable que la Lina hagi anat a les manifestacions de l’11 de setembre dels darrers anys. Potser amb la seva filla Carlota i els fills d’aquesta. I no hi haurà anat perquè ningú l’hagi enganyat, sinó perquè potser sent que hi ha una part de responsabilitat que li pertoca per ajudar, altre cop, a construir un país més just i lliure.

La política és negociació, és cert. Però no s’hi val a negociar si no és en igualtat de condicions, en el mateix terreny de joc i amb la mateixa reglamentació. És a dir, tots els qui negocien tenen el mateix objectiu? Perquè aleshores, si fem trampes, si no diem la veritat, si fem veure coses que no són, si fem creure que perseguim un objectiu comú i en realitat l’objectiu no és compartit, estem defraudant tothom. I no vull dir “decebre”, sinó “fent frau” a la confiança dipositada per la ciutadania en els polítics de tots colors. I potser aquests altres catalans desistiran del seu somni o potser no se sentiran representats pels qui fa dos dies els feien servir com a reclam electoral.

I això, mira tu, seria una amarga derrota.

 

 

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *