ALS QUI PARLARAN PER MI

No em correspon fer anàlisis polítiques profundes, sobretot perquè en tenim exemples més que reeixits avui a la premsa que podem consultar. Crec que s’estan fent totes les lectures possibles de xifres, percentatges, comparatives i òptiques, així que no és això el que jo faré.

Jo vull parlar de les sensacions, de l’estómac, del dia després. Amb una prèvia, o dues: en primer lloc, que ningú es confongui, va guanyar Junts pel sí, en primera instància, i en segona, les forces independentistes clarament declarades: Junts pel sí i CUP. Qualsevol altra anàlisi és necessària però ha de partir necessàriament d’aquí. Si no, fem trampes.

Què passa amb els qui van perdre, ja ho diran els qui van perdre i la ciutadania quan torni a votar. No és el meu negociat. Què passa amb els que, perdent, han guanyat coses, també ja ho dirà qui li pertoqui.

I ara què? Això és el que m’importa. Perquè els resultats no han estat completament devastadors per al sí, i, per tant, s’imposa la política. LA POLÍTICA. I això vol dir, en primer terme, que tothom tingui clar què posa en primer terme: si la ideologia o el país. Desitjo que tothom, TOTHOM, posi el país per davant. Que vol dir, en definitiva, posar el mandat de la ciutadania al cap de la llista.

Per tant: ni uns ni altres no poden fer fàstics a la mà que han d’encaixar, per molt que en alguns casos uns i altres estiguem situats a les antípodes ideològiques. I, humilment, proposo que es parli de fets, de visió, de futur, d’estratègia, de programa, de procés, de full de ruta, i no de persones. Perquè si parléssim de persones, jo no podria alegrar-me gaire, per exemple, del resultat de la CUP (excepció feta dels “cuperos” que estimo). M’hauria desesperat sentint ahir alguns discursos, per exemple, i no em vaig desesperar. Si parléssim només de persones, seria inviable que hi hagués una esperança d’acord necessari, i sincerament crec que l’acord és possible.

Parlem de què fem amb l’anticapitalisme radical d’uns i del liberalisme d’uns altres. Parlem de què fem amb les prioritats de desobediència dels uns i amb la proposta d’observar la legalitat d’uns altres. Parlem de què és irrenunciable per a tots. Parlem de com ens blindem per no haver de renunciar a res irrenunciable per a cap banda. Parlem d’allò que tenim en comú. Oferim què podem sacrificar. Què podem deixar per més endavant, quan el procés estigui en un altre estadi. Decidim què deixem per a la pugna de partits quan puguem celebrar unes eleccions en un país lliure. I deixem-nos de cares. Perquè de cares uns i altres en trobarem que no ens agraden, de dins de casa i de la casa dels altres. Però ara és el moment, com uns i altres hem vingut fent en els darrers temps, de l’entesa, la suma i la generositat, que no vol dir temps de renúncia, sinó temps de política i de política del somni compartit.

És només una opinió. Però val tant com la dels negociadors que parlaran per mi, oi?

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *