MOLT HE ESTIMAT I MOLT ESTIMO ENCARA
Tinc la sensació que un any que comença amb un dia tan clar i assoleiat, no pot ser un any dolent. Això, però, aniria en contra de totes les previsions que ens anuncien un altre any dur, lent, difícil de passar, sense bones notícies pel que fa a l’economia, a l’atur, a la sortida de la crisi, a l’ànim de la gent. El destí, però, no l’escriuen les males notícies o les previsions negres i derrotistes. El destí s’escriu sol, i el d’aquest 2012, si tot segueix el curs normal i ancestral, ja deu estar escrit.
Des de fa uns dies, els mitjans de comunicació ens ofereixen resums anuals més o menys reeixits que posen l’accent en l’economia, la crisi, les manifestacions, el canvi de cicle que estem protagonitzant, els canvis de parella dels protagonistes casposos i indignes de la premsa rosa… Ningú, però, excepte jo, pot fer un resum del meu any. Jo mateixa m’ho nego, perquè també és cert que no deu importar massa ningú.
Tot i així, com que m’entesto a mantenir aquesta finestra oberta a la xarxa, m’obligo a fer una reflexió sobre els darrers dotze mesos i me n’adono que la situació de l’entorn em priva de dir en veu alta el que penso: que per a mi no ha estat un mal any, malgrat l’any horrible que ha estat per a tanta gent i per a tots nosaltres com a país. És cert que he vist patir gent del meu entorn, gent molt propera que he intentat protegir, dins el possible, sota l’aurèola de seguretat del meu món compartit. És cert que ens hem hagut d’anar curant les ferides a base de voluntat i esforç, resistint-nos a caure en el desànim i l’espiral de la negativitat. És cert, també, que m’he sentit altre cop protegida per la vareta de la sort que fa tants anys que em salva. He intentat, dins el possible, compartir i repartir la seva pols màgica amb tanta gent com he pogut.
Una altra cosa, si més no diferent, és la valoració que hauria de fer d’un any de presidència a l’ICD. Correspon a un altre moment i un altre estat d’ànim. Ho deixo, de moment, guardat a la caixa del tercer prestatge de la dreta fins que hi vulgui treure la pols.
A “l’estel segon a l’oest”, com diu Peter Pan, hi ha guardats tots els records d’un any que “patírem i vencérem”: totes les hores d’estudi satisfactori, les hores de cants i satisfaccions compartides amb tanta gent, les hores de teatres i espectacles, de tantes converses al sol i al fred de les terrasses, de tants dinars i sopars, de tants tallats i cerveses fredes. Hi trobaríem també els moments d’emoció i alguna tristesa, de les decepcions i les esperances tot just intuïdes.
Ha estat un any de Petit príncep i Menken, d’un projecte preciós que ha acabat sent una orquestra, l’any de Flor de nit al Paral·lel, l’any d’un aniversari sublim, d’un concert privat, del Rei Lleó i l’ocellot Zazú més versemblant del món, ha estat l’any d’una espurna de futur i retorn a la infantesa que és l’Aran. L’any que l’Àlex i jo hem fundat el nostre club exclusiu dels “malos malísimos” que ens permet sentir-nos únics. Ha estat l’any de l’explosió sorprenent de la Júlia, aquesta raó que em manté subjecta a la terra però que em fa perdre’m també en la incertesa dels núvols. L’any que l’he vist créixer conscient que creixia per fora i per dins, arrapada com una heura. O això voldria jo que fos, una heura de la que no em puc ni vull desempallegar.
He estat feliç, aquest any. M’he anat despullant a mida que m’alliberava de les urpes d’allò malaltís i infructuós. M’he deslliurat d’allò lleig i dolorós. He fet un esforç per obrir els ulls i situar cada cosa al seu lloc, cada persona al seu lloc, si és que en té. He tancat alguna habitació que he preferit buida a ocupada de tant record punyent. “Molt he estimat i molt estimo encara…”, deia el poeta, però no n’hi ha prou amb l’amor. La descoberta pot ser al·lucinant o corprenedora, decebedora. Així ha estat, per això tanco un any i n’enceto un altre alliberada de certes cadenes rovellades i doloroses. Les paraules justes, el sentiment just, la complicitat damnada, el record confús.
A tu sí, i a tu, i a tu, i a tu, i a vosaltres… Sabeu qui sou. “Molt he estimat i molt estimo encara…” I recordo i obro la capsa del passat quan enyoro i necessito, però només hi vull un passat bonic que em serveixi per fer un pas més, endavant, sempre endavant, sense por.
