(silencis)

Arribo a casa i a la fi, després de més de 13 hores i d’un sopar fugisser, m’assec al sofà i respiro tranquil·la. Ha estat un dia esgotador però tan plaent! Em sento feliç. Sí, feliç. Per sort la felicitat no és mai ni completa ni eterna, per això, en dies com el d’avui, és tan i tan especial tenir aquesta sensació de plenitud, aquesta barreja tan estranya de benestar, emoció i un punt de tristesa, que potser no ho és tan, que potser és més aviat melangia. Els extrems sempre es toquen. Potser també ho fan la alegria i la tristor.

Aquest matí he estat a la Fira de Barcelona un parell d’hores fent de voluntària per la Marató de TV3. Ostres, quina experiència tan extraordinària… No és un mèrit, sinó un plaer poder col·laborar, com sempre però aquest cop diferent. Haurieu d’haver sentit la gent a l’altra banda del telèfon, quanta il·lusió posada en cada donatiu, quanta esperança, quanta bondat i generositat. A sobre, després de l’agraïment pel seu gest, sempre responien: “Al contrari, gràcies a vosatlres”. Gràcies a vosaltres… Gràcies a tanta gent i a aquests cors tan grans, fins i tot en moments tan petits.

Després de la Marató he corregut cap a Esplugues per cantar amb els cors Musicorum i El cor de la nit en el concert de Nadal. Hores més tard, una persona que ha vingut a escoltar-nos m’ha preguntat: “I tu què sents, com ho vius, cantant allà al mig?” No he sabut ben bé què respondre-li, perquè és una sensació… potser semblant a la d’agafar telèfons per la Marató, la sensació de conjunt, de grup, d’unió, de complicitat, de col·laboració, d’objectiu comú, d’emoció, d’agraïment, d’emoció profunda. Cantar i sentir cantar… La Júlia també cantava avui, així que la felicitat era doble. Bé, felicitat barrejada amb orgull. En sortir, hem donat farina per al Banc dels aliments.

I hem tornat a córrer cap a Castellar, perquè teníem el temps just de dinar abans d’arribar a les 16h. a l’Ateneu, on la Júlia actuava en 3 de les 4 sessions de les audicions d’Espaiart. No us penseu que m’he relaxat asseguda a la platea! La Júlia ha tocat la trompa, després el violí, després ha actuat amb la banda de vent i després ha actuat i ballat a l’obra de teatre “Conte de Nadal”… Que si ho ha fet bé? A mi em sembla que sí, i els professors m’han dit que n’estaven molt satisfets, però no és això el que m’ha fet encongir el cor, sinó que la meva filla, amb 9 anys, ha cantat, ha ballat, ha actuat, ha tocat dos instruments després de passar-se, el dia abans, assajant el musical en què participa i que representaran el proper dia 28 de desembre. I quins ulls més riallers i satisfets que se li veien… En acabar, destrossada, és clar!, hem anat cap a casa i mentre sopàvem, miràvem el programa de la Marató a TV3. M’ha dit que s’ha emocionat en saber la història de dos nens que havien rebut un tros de fetge cadascun i que havien confessat: ara som germans.

El seu cos creix, i el seu cap i el seu cor… Sabeu què m’ha emocionat del dia d’avui, en realitat? Que tot el que hem fet avui, aquesta mena de cursa maratoniana que ha començat ben d’hora al matí, segur, segur, segur farà que la Júlia sigui una persona millor. Com pot ser, si no, que m’hagi fet un prec tan explícit: “mama, vull anar a agafar telèfons a la Marató. Podré fer-ho, l’any vinent?”

Arribo a casa cansada, com si hagués corregut una marató. Satisfeta i feliç com si hagués creuat l’arribada amb un cor deixat. Nou.