JA NO ET PODEM ESTIMAR MÉS
Ja que l’ombra guanya,
ja que no és de muntanya,
més enllà dels vents més alts que tots els camins de l’oblit.
Tot el què hem après,
tot allò que no hem comprès,
els somnis i desitjos que ens retornen a l’ahir.
I com que tu penses,
com una íntima evidència,
que potser si ho dónes tot no tornaràs mai a patir.
És molt lluny d’aquí
que el teu cor podrà sentir,
com que t’estimem molt no et podem retenir.
Si tu te’n vas.
Segueix les estrelles amb les ànimes més belles,
t’estimaran més que aquí, ja no et podem estimar més.
La vida que ha fet
que segueixis sent com ets,
si no fossis així voldria dir que t’hem perdut.
Guarda aquest misteri,
que t’enviem en silenci.
Aquesta força de pensar que el millor està per venir.
I molt lluny d’aquí,
com octubre ho és d’abril,
el teu record és una empremta que tenim… molt, molt endins.
Ni una sola llàgrima,
pobres, irrisòries armes,
perquè aquest és un dolor que plora cap a l’interior.
Com que el teu redós
és enllà de l’horitzó,
des del teu món prova d’aprendre a retornar…
no massa tard…
Dóna’m la mà,
deixa’t anar,
torna demà,
si tu te’n vas.
Hauria pogut oblidar totes les portes,
deixar-ho tot per un gest que tu no vas voler fer mai.
Hauria donat tant d’amor i tanta força,
però tot el que hagués fet no hauria estat pas suficient,
no és suficient, no és suficient, no és suficient…
Perquè te’n vas…
