ESPANYA: GAME OVER
Parlar de l’Estatut potser cansa alguns, però és una obligació no només parlar-ne sinó preocupar-se’n, perquè, lluny del que opinen alguns, el que passi amb l’Estatut de Catalunya ens incumbeix a tots els catalans i té a veure molt amb les nostres vides.
Aquests dies s’han sentit als mitjans opinions com: “l’Estatut m’és igual, a mi el que em preocupa és la feina”, per exemple. I és veritat que malauradament la ciutadania té problemes molt reals de què preocupar-se, però no ho és menys que la norma que ha de regir el desenvolupament de Catalunya com a país és bàsica. És bàsica perquè d’això en depèn també el finançament del país i en depèn la possibilitat de posar fi a l’espoli que durant tants i tants anys Espanya està practicant a Catalunya, i perquè en depenen els nostres drets, la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra possibilitat de “ser”.
Alguns pensaran que ja en podem tirar un bon tros a l’olla, de la identitat o la llengua, que d’això no es menja, però potser hauríem de ser més agosarats, més valents, més honestos i preguntar-nos com volem viure. Els problemes que té Catalunya ho són de Catalunya i també, en part, de l’Estat espanyol. No ens en podem abstreure, la crisi és general. Però més enllà de la crisi hem de decidir si ens deixem trepitjar, si deixem que s’esfondrin les bases sobre la que durant 30 anys de democràcia hem construït el nostre país. Pensem en quines possibilitats tindria Catalunya si tingués la possibilitat de gestionar els seus propis tributs i impostos, si pogués gestionar els seus propis diners, si la política laboral, educativa, econòmica, etc., no depengués en part d’un altre país. Pensem què passaria si no haguéssim de ser per la força deutors d’un Estat que no ens respecta, que no ens entén ni ens vol entendre, que no ens hi vol.
El Tribunal Constitucional ha atemptat contra la nostra dignitat i contra la nostra llibertat com a poble, però també contra la nostra llibertat com a persones. I no és només el Partit Popular qui ha imposat un recurs contra el nostre Estatut, ho han fet també institucions socialistes i el propi Defensor del pueblo, també socialista. Tenim una única sortida, la unió. Que ens uneixi, més enllà de les ideologies, la catalanitat, la dignitat, la llibertat.
Un economista deia l’altre dia: “Espanya: game over”. Doncs això, s’ha acabat el joc. Caminem cap a la sobirania com hem fet en altres temps. Ho devem a tants defensors de la llibertat i la democràcia, als nostres avis. I els ho devem també als nostres fills. El dia 10 de juliol, Catalunya, Castellar, ha de ser a la manifestació per la llibertat.
