JOAN BUSQUETS, PALLASSO ÍNFIM

En Joan és mort. Què definitiu que sembla, un cop escrit. No me’n sé avenir i les setmanes compromeses que hem passat, al contrari del que jo pensava, no m’han ajudat a preparar-me. En Joan és mort i això vol dir per sempre.

Feia dies que l’enyorava d’una manera malaltissa, com si el veiés que s’allunyava massa de pressa per un camí tortuós i ple de pedres que només era el seu camí. L’havia començat a enyorar molt abans que marxés del tot.

Queden tantes coses en el record, en el cor… i ara tanta tristor, tanta, tanta… que sembla impossible haver de fer les coses de cada dia, sembla indecent que avui llueixi aquest sol tan evident.

Stop all the clocks… des d’ahir em ve al cap repetidament el poema d’Auden. Stop all the clocks, cut off the telephone… I sí, és aquesta sensació, que es pari tot, pareu! Pareu! Que no ho veieu, que el meu amic és mort… Quina indecència seguir aquí. Així. Quina estupidesa tot plegat. Quanta inutilitat. En Joan és mort.

Silence the pianos… silenci.

Les flors de mort no fan olor. Les que cobrien el fèretre de’n Joan tampoc. És una olor asèptica, de molt net, com una consulta d’un dentista, olor de no res. A mi m’hauria agradat poder sentir l’olor del Joan un cop més, només un, mig minut. Poder fregar-li la mà un cop més. Potser poder beure’ns plegats una altra copa de vi una nit d’estiu, només una, sí, Joan, la resta, aigua amb gas. O potser això ja és massa atreviment.

Let aeroplanes circle moaning overhead / scribbling on the sky the message He is dead… En Joan és mort, avui també.

Un pallasso molt conegut li havia enviat roses vermelles sense olor amb una targeta: “Bona nit, pallasso!” i em va semblar que al Joan li agradaria aquest comiat. Bona nit, amic, bon viatge. Quina poca vergonya deixar-nos tan sols i tan tristos, no trobes?

Un ram fet amb flors de paper amagava un nas vermell. Suposo que si ets un pallasso t’enterren amb un nas vermell. I posen els sabatots sobre la caixa. I una foto com un crit de ràbia i impotència perquè et mors.

Pour away the ocean and sweep up the wood. / For nothing now can ever come to any goog.

És curiós, just ahir, en tornar del tanatori, vaig veure el David Plana a la tele. Em va fer recordar que, en aquell curs a la Beckett, vas evitar que m’enamorés del profe perquè et fes més cas a tu… Tremendo que ets.

Vaig pensar que seguiríem escrivint junts, Joan. Però tu sempre has estat molt llest i vanitós, i has volgut escriure sol la darrera escena de l’acte. Què faig ara? Segueixo o poso “teló” i acabo?

Be Sociable, Share!

5 comentaris a “JOAN BUSQUETS, PALLASSO ÍNFIM”

  • Pilar ha dit:

    Segueix Montse, segueix! S’imposa un “fosc” entre escenes, o una “pausa” o un “silenci”, precisament per poder seguir…

  • Sergi ha dit:

    Nena, els teus escrits, encara que tristos, són terapèutics.

  • montse gatell ha dit:

    Sergi, estic trista, els meus escrits han de ser tristos per força. Escrivim allò que som, no trobes?

  • Marc ha dit:

    Trist? Preciós! Molt emotiu!

  • GRUP HISPAWORKS ha dit:

    Saber d’aquesta noticia ens ha trencat el cor, des de GRUP HISPAWORKS volem sumar-nos a deixar un comentari per aquesta formidable persona i formidable pallasso amb la que han tractat diferents persones del nostre equip i de qui sempre guardarem un bon record per la seva senzillesa, el saber fer i per aquell somriure que sempre ha estat present a qualsevol reunió.Et trobarem a faltar.Una forta abraçada per tots els seus familiars i coneguts i com no a tots els pallassos i a l’equip de la PUÇA ESPECTACLES.

    GRUP HISPAWORKS


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *