També feia un clar i esplèndid dia d’hivern, aleshores, però sense el vent d’avui. També feia unes hores que havia vist “Carmen” de Bizet, aleshores en un espectacle molt més lluït, molt més pertorbador, però també amb una Carmen que em va deixar clavada a la cadira. També hi va haver flors, aquell dia, i tanta, tantíssima gent i tantes emocions i tantes hores d’un cansament gustós i punxant.
No em penedeixo de res, tot i els anys passats, tot i les persones que des d’aleshores han desaparegut de la meva vida, o del món. No em penedeixo ni tan sols dels convencionalismes dels que no vam poder escapar.
La diferència bàsica entre aquests dos dies no són les pèrdues, són els guanys, les persones que han aparegut, les que han vingut a rescatar-nos de la previsible monotonia d’un amor tranquil i llarg.
Quina sort poder compartir tantes coses, bones i dolentes, reals o imaginàries, però nostres, viscudes. Quina sort ser tan afortunats.
març 2nd, 2010 a les 3:13
Felicitats!!! I gràcies perquè jo tampoc podria explicar aquests tretze anys sense parlar de vosaltres.
Per cert, t’hi has fixat? Has passat de “Hungry Heart” a “Je ne regrette rien”.
No es pot demanar més a la vida, oi?