M’afegeixo a la iniciativa d’ANTAVIANA, bloc de Roser Caño, de publicar al bloc un poema de Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort, amb tot el sentit, sobretot per la falta que ens fan els seus poemes ara que s’han esfondrat els ponts del diàleg que ell tan reclamava… Però us convido a llegir “Assaig de càntic en el temple”, la poesia que va fer que un dia trobés les paraules per definir alguna cosa que sentia a dins i que no sabia què era… i era l’amor pel meu país.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador ESPRIU, Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973.
març 2nd, 2010 a les 14:47
I els fets s’entesten a demostrar que podrem arribar allà on ens proposem, si hi anem plegats (no pas ajupits).
Gràcies per participar en l’homenatge!