Montse Gatell

Es diu de l’acció o efecte de col·locar els teus amics a l’administració pública o allà on es pugui. Si els amics són socialistes, millor.

Es tracta, per exemple, del fet que tothom sap, tres mesos abans que es convoqui un concurs per a una plaça pública, qui l’ocuparà. Ens ha passat recentment amb la coordinació de l’edifici de la plaça Major i amb la plaça de director de l’emissora municipal. En el primer cas, des del mes d’octubre coneixem el nom de la directora, Maria Sánchez, i de la coordinadora, Jessica Fillol. Aquesta darrera, una militant socialista de Castellar que, perquè no sigui dit, ha contractat en segona instància l’empresa adjudicatària (com va passar amb altres militants o simpatitzants socialistes a l’escola bressol pública El Coral o al Casal de Joves). El concurs es va adjudicar el mes de gener, però des de l’octubre sabem que la Sra. Sánchez i la Sra. Fillol serien les afortunades adjudicatàries del concurs. Mireu, si no, l’agenda pública de la Sra. Fillol (http://www.jessicafillol.com/agenda/), on consten les reunions amb la Sra. Sánchez des del mes de novembre .

Un altre exemple de sociating és el del concurs per a cobrir la plaça de director de l’emissora municipal, que va deixar vacant l’Eduard Garcia. Des de gener sabem que la plaça és per al Sr. Julià Guerrero, per a qui s’han fet unes bases a mida i per qui s’ha reconvertit la plaça: de director de l’emissora a cap de comunicació de l’Ajuntament. Tot això sense que la nova plaça de cap de comunicació estigui prevista a la plantilla, sense que hi comptin els pressupostos municipals i sense que el pla de sanejament que té l’Ajuntament a causa del dèficit del 2009, ho permeti. O bé creen una plaça extra i després van a buscar la persona que ja han triat prèviament: és el cas de la interventora i la cap de serveis socials, per exemple.

Més enllà de la vàlua professional de totes aquestes persones, la qüestió és que les coses no es fan bé, i potser cal començar a dir les coses pel seu nom. Les d’ells també.

En el llatí hi podem trobar bona part de la saviesa de la humanitat, no trobeu? Aquesta màxima n’és una mostra: si algú dóna explicacions sobre un fet de què no s’ha reclamat res, és que és manifestament culpable. Qui s’excusa sense que li sigui demanada l’excusa, en realitat s’acusa directament.

És el que ha fet la Jessica Fillol, la nova coordinadora de l’edifici de la plaça Major (a partir d’ara, EL MIRADOR)  gestionat per WORLD WIDE MINDS, una empresa de què n’és directora la Maria Sánchez, sòcia (segons uns) i cap (segons altres) de la Jessica Fillol. En tot cas, l’empresa WORLD WIDE MINDS ha estat guanyadora d’un concurs públic tot i que la tasca de la Sra. Sánchez va iniciar-se el mes d’octubre passat quan, en realitat, el concurs no estava ni convocat. Però ja se sap… no? Aquesta empresa resulta guanyadora i, casualment (o no) contracta la Jessica Fillol, que presumeix de ser molt i molt i molt bona professionalment (cosa de la que no dubtem) i molt i molt i molt i molt socialista (cosa que ens hauria de ser igual). Però no ens és igual del tot, perquè la Sra. Fillol, amb tot el dret, milita en múltiples facetes de la seva vida, és a dir, moltes de les seves ocupacions pivoten a l’entorn del PSC.

Llegeix la resta de l’entrada »

M’afegeixo a la iniciativa d’ANTAVIANA, bloc de Roser Caño, de publicar al bloc un poema de Salvador Espriu en el 25è aniversari de la seva mort, amb tot el sentit, sobretot per la falta que ens fan els seus poemes ara que s’han esfondrat els ponts del diàleg que ell tan reclamava… Però us convido a llegir “Assaig de càntic en el temple”, la poesia que va fer que un dia trobés les paraules per definir alguna cosa que sentia a dins i que no sabia què era… i era l’amor pel meu país.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE 
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria. 
 

No sé si algú ho ha expressat mai amb tan poques i tan encertades paraules. Són males hores pel PSC malgrat la prepotència i el menyspreu que segueixen manifestant alguns dels seus dirigents més casposos. El Conseller Maragall va encendre una foguera que ja no té flama però crema encara, somorta, que és la pitjor manera de cremar.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100222/53893840366.html

http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/el_malefici_del_psc_88802.php

De manera cíclica, apareixen notícies a la premsa sobre els prostíbuls i la prostitució. Ara, però, el debat no està situat en l’eix legalitat-alegalitat de la prostitució sinó en qui l’ha de regular: l’administració de la Generalitat o els Ajuntaments? Tenen competències (també!) els Ajuntaments sobre la prostitució? O és més aviat que, en aquest cas, la Generalitat prefereix que sigui un problema dels municipis? Per què ningú s’hi posa del tot i seriosament?

Mentrestant, l’explotació sexual femenina continua i no té qui l’empari…

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100222/53893835281/la-ambiguedad-de-la-ley-favorece-los-macroprostibulos-generalitat-la-jonquera-mataro-seguridad-socia.html

 ARE2[1] 

L’equip de govern socialista ens ha donat diverses sorpreses, aquesta setmana. No pretenem explicar-les totes en aquestes línies, no seria factible, però ho anirem fent al llarg dels propers dies. Una de les sorpreses ha estat l’anunci de l’aprovació inicial del Pla Local d’Habitatge (PHL) a la Junta de govern local el passat dia 16 de febrer. Diu la nota de premsa que “és un document tècnic que té com a principals objectius definir les polítiques locals d’habitatge per als propers sis anys…” Diu que aquest és el Pla Local d’Habitatge 2010-2015. Diu també que la primera fase del Pla va iniciar-se el 2006 amb la diagnosi de la situació de l’habitatge a Castellar. I que des del gener 2008 (que ja van aprofitar per una presentació “de l’avanç del PLH”!) s’ha estat treballant en la seva redacció. Dos anys… No està malament. Però ara sembla que tot s’accelera, que les primeres fases de la redacció del PLH han durat 3 anys, i ara en tres mesos hem de fer l’aprovació inicial, l’audiència pública oberta a tota la població, l’exposició pública i l’aprovació definitiva del PLH a la primavera del 2010. I per què tanta pressa?

És cert que l’antic equip de govern de CiU i ERC va encarregar a la Diputació de Barcelona la redacció d’un Pla local d’habitatge perquè tenia la pretensió de fer, com toca, la revisió del Pla general d’ordenació urbanística (PGOU), recordin: aquell procés que obligatòriament és amb participació ciutadana i que el PSC s’ha negat a fer. El document estava fet el 2007; ja governant els socialistes el van presentar, fa 3 anys! I ara s’inventen un altre tràmit per poder fer un altre titular… Però, amb quina intenció? No ho dubtin: per justificar la construcció dels 600 pisos de les ARE, aquells pisos que s’han de construir al camp de futbol Pepín Valls (a dins del camp) i a Can Carner.

Al final serà un clam popular que aquest equip de govern ens manipula a tots.

Propostes de CiU per un pacte d’Estat sobre economia

ESPERO I DESESPERO MENTRE ESPERO QUE TU PUGUIS DEDICAR-ME UNA NIT…

… SAYING SOMETHING STUPID LIKE I LOVE YOU!

M’ha semblat molt interessant aquest article de la Pilar Rahola a la Vanguardia. Els diaris van plens d’opinions i notícies sobre la tempesta que han provocat les paraules del Conseller Maragall sobre la manca de projecte del govern tripartit i sobre el cansament de la ciutadania respecte el govern català. És veritat que sembla impossible que algú es carregui d’una manera tan brutal des de dins el seu propi projecte i no passi res. El PSC avui surt a la palestra explicant que és un partit molt i molt plural i que tothom pot dir el que vulgui i que no passa res perquè són súper demòcrates. Com és la política…! O més aviat, com és la retòrica que ho pot capgirar tot!

Preguntat a RAC1 aquest matí el feréstec Sr. Zaragoza, resulta que és que tothom ha malinterpretat les paraules del Conseller, tot i que accepta que potser el Conseller no es va saber explicar. Ha anat de poc que no acaba rebent Convergència per una relliscada com aquesta des de dins del PSC…

Què passa, amb el PSC? Què és aquesta cançó de l’enfadós que torna i retorna, una i altra vegada, cíclicament, sobre si han de tenir grup propi o no a Madrid, per exemple? O sobre si és un partit catalanista o no? Ho són? És Montilla un home catalanista? I Zaragoza? I Ferran? I Chacón? Només hi ha dues maneres de saber-ho: o preguntar-los-ho directament, en la intimitat, sense micros que distorsionin els seus propis sentiments, o remetre’ns als fets: han avantposat els interessos espanyols als catalans, en ocasions? Sí. Doncs ja està respost.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100216/53892222270.html

Avui, un silenci amb dades molt interessants, perquè l’atur és femení, i la crisi és femenina, però el valor i la perserverança també.

http://www.lavanguardia.es/economia/noticias/20100215/53893310456/la-mujer-esta-soportando-mejor-la-crisis-economica-y-del-empleo-segun-un-estudio.html