Com ja sabreu, aquesta setmana, des del Grup Parlamentari de CiU s’ha impulsat l’obertura d’una Comissió d’Investigació al Parlament de Catalunya sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan que va tenir lloc el juliol de l’any passat i els fets que se’n deriven.
Aquesta ha estat una decisió meditada i reflexionada, no ha estat una decisió presa en calent. Ha estat una decisió meditada i reflexionada després de més de sis mesos del fatídic incendi, després d’haver mantingut una actitud serena i sensata, d’haver ofert al president de la Generalitat, José Montilla, que liderés ell mateix l’obertura d’aquesta comissió i d’haver escoltat les explicacions del Govern. Explicacions que no van convèncer des del primer moment, no a CiU o a la resta de grups de l’oposició, sinó a la pròpia gent d’Horta de Sant Joan que van viure i veure l’incendi en directe.
En aquesta època de desafecció per tantes coses, també per la política, els polítics han de posar especial atenció no només a com fan les coses sinó a com les expliquen, perquè el que està dit i escrit, queda per sempre més i, en algunes ocasions, se’t pot tornar en contra. És el que li ha passat al president Montilla en més d’una ocasió, perquè el seu “fets, no paraules” electoral és un eslògan per riure ara que s’acaba la legislatura. Ho deia una vídua que no rep la pensió promesa pel PSC a la televisió: “ja n’hi ha prou de bones paraules… volem fets”. I és el que li pot passar també a l’alcalde Giménez, que sempre té bones paraules i bones maneres per (gairebé) tothom, però a qui se li comencen a reclamar, a part de copets a l’esquena i petons, fets.
En el ple d’aquesta setmana s’han aprovat les mesures de l’Ajuntament contra l’atur, unes mesures idèntiques a les de l’any passat i que consisteixen, bàsicament, en exempcions i bonificacions per a la matrícula de l’escola de música, la ludoteca, l’escola d’adults, els clubs esportius, per les escoles bressol, els casals de vacances, els cursos de català, targetes del bus i per material escolar. La llista sembla llarga però no passem de facilitar l’accés a serveis municipals. El 2009 es van destinar, a aquests ajuts, 10.000 euros, la xocolata del lloro. I el grup de CiU fa les mateixes reflexions i propostes que l’any passat: l’esforç ha d’estar en evitar la destrucció d’ocupació, frenar el decreixement econòmic, crear ocupació. I com ho pot fer, un Ajuntament? Doncs mireu: per una banda, incloent en les adjudicacions de les obres públiques una clàusula sobre l’obligatorietat de contractar ciutadans de Castellar en situació d’atur. Malgrat les vegades que ho hem reclamat, el PSC sempre ha mirat cap a una altra banda. De fet, només fa falta fer un volt per les obres del poble… En aquest punt s’obliden de les bones paraules, de les bones maneres i, per una qüestió de moral, més val que s’oblidin també dels copets a l’esquena. El que necessiten els ciutadans és un cop de mà.
Us recomano la lectura d’aquest article del President Pujol, publicat pel Centre d’estudis Jordi Pujol. Les paraules adequades per esperonar-nos i perquè no ens quedem adormits.
Gairebé amb puntualitat britànica torna al ple la proposta que fa l’equip de govern sobre el que han convingut a anomenar “mesures contra l’atur”. Diem això de la puntualitat perquè el primer acord es va aprovar exactament fa un any menys un dia, el 27 de gener de 2009.
En aquell moment, urgia un gest de l’Ajuntament, un gest de l’equip de govern, cap a la ciutadania en l’aspecte de “lluitar” contra l’atur. El grup municipal de CiU va presentar un paquet de mesures contra la crisi que contenien també algunes mesures per pal·liar els efectes de l’atur, però la proposta va ser votada en contra pel ple, també pel PSC. Ens van acusar d’aprofitar-nos de la situació de crisi, de proposar mesures que només ens beneficiarien a nosaltres.
La proposta principal que fèiem era la creació d’un grup de treball i de seguiment i observació de l’evolució de l’atur al municipi i la posterior presa d’acords entre tots els grups municipals per fer-hi front.
Com dèiem, el PSC va votar que no i al cap d’unes setmanes ens apareix amb les seves flamants “mesures contra l’atur”, sense que ningú hi hagués pogut dir res. Estratègicament brillant.
Un bon article de Jordi Cabré, val la pena llegir-lo!

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/3393
Un any sense justícia completa. Un any sense la Marta. Un any de silenci negre i espès.
Benvolgut (és un dir) Conseller Saura, vostè i jo ens coneixem fa molts anys, i quan dic molts, vull dir prous. Que vostè és capaç de mentir ho sabem vostè i jo, també de fa molts anys. Em va sorprendre la seva reacció a la Comissió del Parlament on es discutia l’incendi d’Horta. Com ja pot suposar, el que em va sorprendre no és que mentís, el que em va sorprendre va ser que encara fós capaç de tenir una reacció prepotent, dient que li repugnava l’actitud de la oposició. Jo que el conec, sé que teatralitzava. A qui menys pot enganyar vostè, és a vostè mateix.
Jo Jo l’acuso: l’acuso d’haver mentit des del primer moment, de saber des del primer moment, i a través del seu comissari Joan Boada, que a Horta hi havia hagut descoordinació, improvisació, i en un moment determinat, pànic descontrolat amb resultats dolosos. L’acuso d’ haver prioritzat la seva salvació política a l’assumpció de responsabilitats, a l’anàlisi dels fets. L’acuso de convocar precipitadament, a corre-cuita, una comissió al Parlament amb dos objectius: Primer, donar per tancat l’afer. Segon, obligar a l’oposició a pronunciar-se en calent, cosa que li facilitava acusar-la de manca de sensibilitat amb les víctimes. O callàvem, o érem uns insensibles.
En èpoques de crisi, és quan un equip de govern ha de demostrar la seva veritable capacitat de gestió i sobretot és quan ha de saber prioritzar projectes. El nostre grup municipal, ja ho va explicar clarament, es va oposar al pressupost municipal per aquest any, perquè no compartíem el com i amb què l’equip de govern es gastava els diners. Com que el nostre sí és un partit de fets i no paraules, ens explicarem. Recentment, el PSC ha decidit que deixarà d’invertir en la millora d’alguns carrers del municipi, inversió prevista inicialment, a canvi de fer millores a l’antiga Plaça Major de Castellar. No entenem aquest canvi.
Quines obres es prioritzen en temps de crisi? Les obres de carrer, són aquelles urgents, de més demanda ciutadana, com són el manteniment de carrers i voreres, que pateixen d’un major deteriorament, i que són aquelles que, en definitiva, poden fer empreses d’àmbit local, ajudant així a mantenir llocs de treball i a crear-ne, si cal, de nous. Són aquelles obres que permeten tenir uns carrers endreçats i amb bones condicions i de fàcil accés per a tothom, són aquelles petites obres que es converteixen en grans perquè solucionen molt problemes de mobilitat de molts habitants del nostre municipi, són aquelles que resulten senzilles en èpoques de crisi, perquè aporten solucions ràpides i alhora permeten generar treball a empreses locals.
En època de crisi segurament no és el més oportú endegar un projecte com el de remodelar l’antiga plaça major, que costa més de 260.000 euros! Ja ha sigut un projecte prioritari en època de bonança. L’adjudicació que han fet ara, per la plaça antiga ni tan sols valora la contractació de gent que estigui a l’atur.
Solucions ràpides i reals és el que necessiten ara els ciutadans i ciutadanes de Castellar, i això només es troba en les accions quotidianes del dia a dia, que són les que, entre altres, acosten la política al ciutadà.
Ja ho hem dit, vestir un sant i desvestir-ne un altre… no és el millor. El problema és que amb els temps que corren l’equip de govern si no prioritza i gestiona bé aquesta situació de crisi, potser es quedarà per vestir sants..
Enmig de notícies sobre el terrible terratrèmol d’Haití, notícies sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan i altres desgràcies humanes, tres notícies ens situen en un altre estat, més amable, de l’ànima humana: la creació literària i la necessària codificació de la llengua. Us en deixo els enllaços, tot i que són notícies molt diferents una de l’altra.
Quan vaig llegir Love Story vaig plorar tota una tarda, i no pel final, al que encara no havia arribat, sinó tot just acabada la primera pàgina, que vaig aprendre de memòria i recitava, juntament amb la meva germana, una vegada i una altra. Comença així: “Què es pot dir d’algú que ha mort? Que era bonica i terriblement intel·ligent, que adorava Mozart, Bach, els Beatles, i a mi…” Vist amb la perspectiva dels anys, és una novel·leta amb un alt contingut d’història “rosa”, però quina revel·lació en aquell moment! Diumenge va morir el seu autor.
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/01/mor_eric_segal_autor_de_love_story_85038.php
Entrevista a Ernest Folch, sobre les perspectives de llegir llibres en una pantalla…
Qualsevol notícia sobre Pompeu Fabra és interessant i no hauríem de frivolitzar sobre la seva tasca ingent amb la llengua catalana. Ara, Fabra també parla anglès i això significa el reconeixement internacional de la figura del mestre.
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/01/mr_pompeu_per_fi_85011.php
“Ens van creure soldats derrotats, però no sabien que la nostra causa és invencible”
http://www.ciu.cat/videobloc/video.swf?xml=http://www.ciu.cat/videobloc/videoInfo.php?vp_id=147




Comentaris recents