Montse Gatell

L’últim ple de l’any 2009. S’actualitza el pla de sanejament que vam aprovar el mes de juny d’aquest mateix any, sembla que no es van fer bé les previsions. També es rectifica l’acord del 2008 segons el qual l’ajuntament delegava totes les competències de recaptació de tributs a la Diputació de Barcelona (trobareu la nostra intervenció en aquest mateix bloc). S’aproven ordenances noves o rectificades: la de circulació vial, la de les tanques d’horta, la de tinença d’animals domèstics (bàsicament, s’apuja la sanció mínima a 150 euros), s’aprova el reglament del Consell escolar municipal, un conveni amb la Fundació Família i societat, una proposta de l’Altraveu sobre la iniciativa legislativa per la TV sense fronteres i es dóna compte de la renúncia dels regidors de l’Altraveu que, seguint el seu compromís electoral, canvien de regidors altre cop.

Sobre aquest darrer punt, dir que em sap greu. Sí, em sap greu perquè havíem tingut una bona relació amb el Xavi i l’Elisenda. I no vol dir que no la puguem tenir ara amb els dos nous regidors, però, en tot cas, una manera de relacionar-se no s’aprèn i es dissenya en dos dies, fa falta temps, i el temps se’ns esgota quan ja hi estem acostumats i hi ha complicitats. L’Elisenda i el Xavi han fet feina (de manera diferent a com la van fer els seus predecessors, però n’han fet), però van necessitar el seu temps, com tots, per acostumar-se a les maneres de funcionar i de fer tant de la pròpia administració com dels regidors de tots els partits. Ara, els nous regidors en tornaran a necessitar. Nosaltres, i jo personalment, hem estat sempre amatents a les necessitats que poguessin tenir uns i altres, encara que no sempre la nostra voluntat de col·laboració hagi estat ben entesa o ben acceptada. En tot cas, amb els nous regidors, també serà així.

Llegeix la resta de l’entrada »

Una carta del lector a La Vanguardia que val la pena llegir per no perdre el nord i per denunciar, allà on es produeixin, els abusos.

PADRES DISCRIMINADOS

JOSE-ULPIANO PÉREZ CERVANTES | Sant Pere de Ribes | 20/12/2009 | Actualizada a las 22:34 |

Con la violencia de género como fondo, de la cual todo hombre de bien y sin tintes machistas se debe sentir avergonzado, hay cada día más casos en los que los padres divorciados, que nada tienen que ver con ésa violencia propia de descerebrados, son víctimas de los abusos, mentiras y manipulaciones que llevan a cabo sus esposas para vengarse de ellos, no dudando para ello en utilizar a los hijos, con la “colaboración necesaria” de los jueces, que con pocas excepciones, asignan la custodia a las madres.

Conozco personalmente algunos casos que atestiguan éste último punto, pero por hablar de un caso público, citaré el escandaloso e inhumano castigo al que se ha sometido a un padre sevillano que ha estado 6 años sin ver a su hija por una denuncia de su esposa durante el proceso de separación, de que había abusado de su hija de 2 años, y que ahora la Audiencia de Sevilla ha desestimado, asbsolviendolo por ser la denuncia falsa, ya que las pruebas demuestran que todo lo denunciado era mentira.

Lo de los 6 años es culpa de que la justicia es muy lenta, pero a la vista de la falsedad de la denuncia, aunque se condene a la madre, a él nadie le va a devolver ni el cariño de su hija, que su esposa ya se ha cuidado de borrar, ni los daños morales causados, ni los físicos por la depresión y otras enfermedades que padece a causa del calvario vivido siendo inocente.

Hay que ir ajustando nuestra justicia y nuestras sensibilidades a los tiempos que vivimos y aceptar que ni las mujeres son siempre las víctimas, ni los hombres los verdugos, sino que esos papeles cada día se reparten más y que la discriminación positiva debe ser eliminada en estos casos.

Ara fa 7 anys, ens van vendre que al capdavant de la conselleria d’Economia arribava un home coherent, seriós i endreçat que amb la seva gestió duria amb mà de ferro la política econòmica del país. Lamentablement, el temps ha diluït totes aquestes expectatives. El Sr. Castells és l’artífex d’un acord de finançament que no arriba, ni de bon tros, a cobrir el dèficit fiscal que Catalunya pateix. Conseller, no era vostè el que ara fa uns anys parlava de les balances fiscals? No ens argumentava la necessitat de poder-les equilibrar? Q!uanta literatura per a tan pocs resultats.

Ara, el Govern ha aprovat, altra vegada de la seva mà, una modificació de l’impost de successions, amb un exercici d’improvisació i demagògia. Aquests dies al Parlament ens han volgut vendre que ara només pagaran aquest impost les suposades “grans fortunes”. Considera Conseller que un fill que hereti 300.000 € del seu pare ja vidu es pot considerar una “gran fortuna”? Aquesta persona haurà de pagar quasi cinc milions de les antigues pessetes gràcies a la seva modificació. La seva proposta, ja insuficient, s’ha plegat a les demandes d’ICV, que posa clarament en evidència la feblesa del Sr. Montilla i la seva pròpia, Conseller. Per tal de mantenir la seva cadira faran que els catalans i les catalanes haguem de continuar suportant aquest impost.

Llegeix la resta de l’entrada »

El grup municipal de CiU no ha estat mai d’acord que la Diputació de Barcelona tingués traspassats tots els drets de recaptació i gestió dels ingressos de l’ajuntament, drets que l’ajuntament ha delegat a la Diputació juntament amb un munt de funcions de liquidació i recaptació dels ingressos. No hi hem estat d’acord no perquè no confiem en la Diputació, amb qui sempre aquest ajuntament ha tingut una relació estreta de col·laboració, sinó perquè el sistema de recaptació que tenia l’ajuntament era prou vàlid per a nosaltres, i perquè permetia una sèrie de facilitats de comunicació amb els ciutadans que se’n veien beneficiats perquè els casos eren tractats com a individuals, perquè cada ciutadà tenia un nom i uns cognoms i perquè d’acord amb l’empresa que feia la recaptació dels impostos, l’ajuntament havia pogut desenvolupar un sistema de facilitats de pagament, bonificacions i altres millores molt òptimes per al ciutadà. Així, s’havia arribat a cotes altíssimes de recaptació, d’un 97% de mitjana cada any.

Cada vegada que hem parlat d’aquest tema, ens hem mostrat en desacord per aquestes raons, i l’equip de govern sempre ens ha respost el mateix: que era hora de passar a un sistema de recaptació més modern, més fiable i menys d’estar per casa, venien a dir.

Llegeix la resta de l’entrada »

L’ajuntament ens informava la setmana passada de l’adequació d’un solar a la cruïlla entre els carrers Girona i Pare Borrell per a una “nova àrea provisional d’estacionament lliure amb capacitat per a uns 40 vehicles”, segons la nota de premsa. És a dir, un aparcament públic. La nota especificava també que aquesta és una parcel•la privada que l’ajuntament ha arrendat per un any, prorrogable fins a un màxim de cinc anys a l’empresa propietària. Ens expliquen també com serà el paviment, per on s’entrarà i se sortirà, que l’adequació durarà unes dues setmanes i que aquest aparcament “contribuirà a facilitar l’estacionament en un sector que compta amb diversos habitatges plurifamiliars sense places d’aparcament lliure”. Per acabar, ens informen que tota aquesta operació tenen un pressupost d’uns 18.000 euros que es finançaran a través del Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL) d’aquest 2009.
D’aparcament se’n necessita a tot arreu, i si bé és veritat que aquesta zona compta amb diversos habitatges plurifamiliars sense places d’aparcament lliure, també ho és que la majoria de plurifamiliars són força nous i tots tenen aparcament privat. On no hi ha aparcament privat és a la zona de l’Avinguda Sant Esteve, Montcada, Sala Boadella, Clavé, etc., carrers encara amb força finques més antigues i sense garatges. Carrers, per altra banda, que no han tingut la sort de disposar, a costa de l’ajuntament, d’aparcaments lliures, sinó de zona blava de pagament.
Les obres d’adequació ens costaran “uns” 18.000 euros. No entenem que es paguin amb el FEIL del 2009 quan no hi havia cap projecte aprovat per fer aquest aparcament i representa que el fons estatal d’inversió local ja fa molt temps que està tancat i en teoria no s’ha modificat…. Potser s’ha deixat de fer alguna altra cosa i s’han passat els diners per poder fer aquest aparcament? I la nota de premsa es deixa de dir que l’arrendament d’aquesta parcel•la suma a aquest cost 10.000 euros més anuals. Estem segurs que això es podia fer així? Arranjar amb diners públics una parcel•la privada per fer-hi un aparcament que no estava dins del pressupost i la planificació del Fons estatal d’inversió local, ni tampoc del pressupost municipal….

La Vanguardia d’avui (no a l’edició digital) parla dels menors que pateixen la violència masclista i el tant per cent ridícul (4%) que rep assitència. No hi pensem gaire, en aquestes altres víctimes de la violència masclista… Els fills oblidats i maltractats a la vegada en els maltractaments a les seves mares.
Al costat d’aquesta notícia, un destacat explica que un home de 86 anys ha assassinat la seva dona a València.
Per a ella el silenci d’avui.

Heus aquí un enllaç que sembla no tenir res a veure amb els nostres silencis. En realitat, l’aprofito per fer una reflexió:
Llegeixo l’edició digital de l’Avui i en la pàgina principal només hi veig la foto d’una dona, l’Empar Moliner en l’apartat d’articles d’opinió. Hi ha una altra notícia sobre l’atleta Rosa Morató, guanyadora de la plata a l’Europeu de cros a Dublín. També hi diu que es troba el cadàver d’una dona sense signes de violència a la platja de Calonge.
I aquest enllaç que ens parla d’una alerta del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) sobre el fet que els informatius sobredimensionen el vessant conflictiu de la immigració.
Més enllà d’aquest informe… per quan, CAC, un informe o alerta sobre la presència de les dones als mitjans i el tractament de les dones en els mitjans?

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/12/el_cac_alerta_que_els_informatius_sobredimensionen_el_vessant_conflictiu_de_la_immigracio_81414.php

Castellar ha decidit. Ningú pot dir que no ha estat així, perquè més de 3.500 persones ahir van votar sobre la independència de Catalunya, i aquest resultat és similar o superior al d’algunes comteses electorals que hem viscut al nostre municipi.
Com a consulta ciutadana, l’esforç d’organització ha estat recompensat amb una bona participació: gairebé un 20% del cens va anar a votar.
Qui pot dir que no n’hi ha prou? Sobretot, que no ho diguin els socialistes que van donar per bona una consulta sobre l’edifici de la plaça Major, que resulta que sí va ser vinculant, i van donar per bo un resultat de 1.100 votants, és a dir, no arribava al 6% de participació. Recordeu que aleshores l’alcalde va sortir amb declaracions triomfalistes, com si el poble hagués votat massivament, i es van gastar uns diners a treure quatre ferros del darrer pis de l’edifici.
Ahir els resultats van ser els següents:

Participació: 3.551 (19,49%)

SI: 3.372 (95,04%)

NO: 118 (3,33%)

Blanc: 58 (1,63 %)

Nul : 3 ( 0,08%)

Total: 19, 40 %

Per tant, 3.500 castellarencs vam votar ahir i ningú ens pot acusar de provincians ni de nacionalistes romàntics. No ens ho hem de deixar dir que no ho hem fet bé, i menys per aquells qui menystenen els sentiments nacionals simplement perquè no són els seus.
Hi ha hagut molta gent implicada, a Castellar. Fins i tot massa. Sobretot polítics o representants d’alguns partits malgrat l’acord previ entre els partits de no participar-hi al màxim nivell ni liderar-ne cap acció. Aquest era i és un moviment ciutadà, i els partits només hi havíem de donar suport.
CiU ho va fer, suport econòmic, logístic i de recursos humans. Però res més.
S’ha d’agrair la implicació de tanta gent, de tants voluntaris, dels qui van deixar-los coses, estris, espais, ordinadors… els qui van donar hores i hores en els darrers dos mesos.
Aquest ha estat un èxit de la democràcia, de la participació. A veure si, qui toca, en pren nota.

          Avui la Marta no ha pogut anar a votar, i això que li hauria agradat, tot i que la independència de Catalunya per a ella suposa només un record d’infantesa, viu i net: l’avi parlant-li d’un somni arran dels seus records de temps més heroics, d’abans de la guerra.
La Marta, però, ara no té massa temps ni ànsia per debatre en el seu interior si li abelleix la idea d’un país lliure. Té altres coses al cap, i moltes coses a fer, i la crisi que s’ha acarnissat a casa, i tants problemes amb dos fills adolescents.
La Marta podria somiar, si en tingués forces, que un dia podria viure en un país lliure. Li agradaria poder tenir aquest somni. Si pogués dormir.
Però avui la Marta, que ja havia planejat, molt endins, escapar-se a un col·legi electoral tot tapant-se amb l’excusa d’anar a buscar el pa, no ha pogut sortir de casa. No vol que la vegin així. I no vol que ell torni a enfadar-se.
El somni, per a ella, ha passat de llarg. Ha passat de llarg un altre dia de llibertat.

Un nou silenci literari, per poder fruir d’un bon estil i de les curiositats del tractament que s’ha donat a les dones al llarg de la història: “Las olvidadas”, d’Ángeles Caso.