Hi ha silencis que són un clam d’injustícia i impotència. Hi ha silencis que ens fan menys humans, menys civilitzats, menys persones, menys ciutadans. Hi ha silencis que són la vergonya d’un carrer, un barri, una ciutat, un poble, un país, un planeta, un univers. Hi ha silencis que ens fan envermellir de ràbia i inacció. Hi ha silencis que semblen lliscar per les nostres vides com una premonició de misèria. Hi ha silencis que un dia seran el nostre propi silenci, el dia que cridarem i ningú no sentirà el nostre enorme silenci culpable i proscrit.
Deu ser com el silenci que deu sentir una dona al seu voltant quan es veu amenaçada, sotmesa, anul·lada, aniquil·lada, agredida, menystinguda, menyspreada.
Deu ser aquest el silenci de la por.
Deu ser aquest el silenci que surt d’una gola estroncada.
Deu ser el silenci amb què ens vestim cada dia per sortir al carrer amb l’esperit cohibit perquè no volem saber.
Silencis per les dones sense drets.
Silencis per tanta tristor, tanta hipocresia, tanta desesperació.
Un silenci cada dia a partir d’ara, perquè la nit de ser dona s’ha d’esquinçar cada dia, fermament, tossudament.
Perquè es converteixi en un clam d’aigua i sal i llavor i vida.
nov 25
Comentaris recents