Montse Gatell

Com que podeu trobar en aquest web la intervenció que va fer el grup municipal de CiU sobre la proposta de pressupost per al 2010 del PSC, en aquest DIARI DEL PLE DE NOVEMBRE 09 us estalviaré les raons per les quals no vam votar a favor d’aquest pressupost i les qüestions més tècniques amb què gairebé ens van adormir les tres persones de l’equip de govern que van intervenir en primer lloc i durant més d’una hora. No és que opini que no ha de ser així: el govern té l’obligació d’explicar quina proposta de pressupost fa per a l’exercici següent i no es pot evitar una explicació tècnica i al menys una altra de política (que sol fer l’alcalde). Una altra cosa és el com. Només dic això. En l’acta del ple podreu trobar segurament íntegres totes aquestes intervencions, si és que en teniu interès.

El resum bàsic del pressupost del 2010 és que és un milió d’euros més baix que el de l’any passat, que les inversions estan a un nivell baixíssim i que encara no sabem què pretén fer l’equip de govern amb el FEIL (els ajuts de l’Estat als ajuntaments) del 2010 (tot i la bona notícia que el 20% dels 2,4 milions que toquen a Castellar els podrem dedicar al pressupost ordinari i, per tant, directament a programes d’ajut o de servei directe al ciutadà). Fet i fet, però, el FEIL és un pegat que només tapa provisionalment la manca de finançament dels ajuntaments.

Revisada la proposta del PSC, creiem que no és un pressupost ajustat a la realitat. Entenem les dificultats d’elaborar i quadrar un pressupost municipal en moments tant difícils, però això no vol dir que estiguem d’acord a fer un pressupost-fantasma. En la nostra intervenció vam demostrar com hi havia el 2009 la previsió de cobrament d’una sèrie de subvencions que finalment no s’han cobrat (o no s’han cobrat “encara”) i vam dir ja aleshores que no es pot basar un pressupost en la previsió del que “potser” et donaran altres administracions.

Llegeix la resta de l’entrada »

Es porta a l’aprovació del ple el pressupost municipal que, com tots vostès saben, és el document que marca el full de ruta de l’acció de govern per al proper any, el document on es veuen reflectides les aspiracions, prioritats i propostes de qui governa. Com ja ha explicat el regidor, aquest pressupost per al 2010 és de 27 milions d’euros, un milió per sota del pressupost d’aquest 2009 que estem a punt d’acabar. De tots és sabut que la situació dels ajuntaments (i vull dir tots els ajuntaments, no només el de Castellar) és molt delicada i està ratllant la impossibilitat de l’acció. És a dir, molts ajuntaments han començat a deixar de prestar serveis que no li són propis en no tenir prou diners per fer-hi front. Ni el flamant nou finançament de les autonomies, ni la LOFCA aprovada al Congrés per tots els partits de govern a Catalunya al costat del PSOE solucionen o ajuden els ens locals: uns i altres escanyen els ajuntaments de manera que tot pot desembocar en una crisi institucional, financera i econòmica sense precedents en el món local. Només semblen adonar-se’n els electes locals de tot Catalunya i, per sort (fins i tot sortint-se del guió que marca algun partit) els presidents de l’ACM i de la FMC, que semblen clamar en el desert.

Com ja saben, un pressupost està redactat de manera que hi ha uns ingressos previstos i unes despeses previstes (que conformen el pla d’acció del govern per aquell any). Pel que fa als ingressos, un pressupost es basa en el que es preveu ingressar en base, entre altres coses, a les subvencions que es rebran d’altres administracions i al que es recaptarà en taxes i impostos: les ordenances fiscals que s’acaben d’aprovar. Però fixin-se que l’equip de govern aprova en un mateix ple les ordenances i el pressupost, és a dir, la font d’ingressos i l’eina per a gastar-los. Si ens hi fixem (i pot ser que sigui només una anècdota), en les ordenances, l’acord sisè diu: “sotmetre aquest acord a informació pública durant un termini de trenta dies hàbils…” és a dir, que tenim un mes per a fer al·legacions. I en aquest acord del pressupost, l’acord tercer diu: “sotmetre’l a informació pública durant un termini de quinze dies…”, és a dir, que tenim quinze dies per fer-hi al·legacions. Com que ens fan aprovar-ho tot en el mateix ple (cosa que no s’havia fet mai abans), podem recórrer fins d’aquí a un mes les ordenances en les que es basa un pressupost que només podem recórrer en els propers quinze dies. Primera incongruència que ens reafirma en la nostra opinió que l’equip de govern només té com a objectiu aprovar les seves propostes, ni el debat ni el consens ni el treball conjunt. I els asseguro que ho hem pogut comprovar en primera persona.

Llegeix la resta de l’entrada »

Hi havia gent, a la Sala de Plens de l’Ajuntament, el passat 17 de novembre. Darrerament hi ha menys assistents als Plens, potser perquè fa més mandra sortir de casa ara que es fa fosc tan aviat, o perquè simplement no interessa. En tot cas, el passat dimarts interessava sobretot perquè es portava a l’aprovació del Ple una moció que donava suport a una consulta ciutadana a Castellar per a la independència de Catalunya. Hi havia altres temes importants, com les ordenances municipals o el pressupost 2010, però aquests, a part de llarguíssims i pesats, no van suscitar el mateix interès que la moció per la consulta.

Quina era la pregunta que tothom es feia? Què hi votaria el PSC, l’únic partit que no s’havia manifestat públicament ni a favor ni en contra i qui, fins al dia d’avui, no ha facilitat espais ni material perquè es dugui a terme la consulta. L’argumentació del PSC va ser coherent: “nosaltres no som un partit independentista, som un partit federalista i no anhelem la independència de Catalunya”, va dir l’alcalde. I se li ha d’agrair, al menys, la sinceritat. Tot i que la moció només acordava que es pogués dur a terme la consulta, no pas demanar el SÍ o el NO. Un cop més, el PSC, socialista i d’esquerres, no va donar suport a la participació o la consulta a la ciutadania. La resta, Altraveu, ERC i CiU hi vam votar a favor. El dia 13 de desembre, per tant, podrem votar, ni que sigui simbòlicament, per la independència, o no, del nostre país.

Llegeix la resta de l’entrada »

XERRADA QUICO HOMS

Dilluns 23 de novembre, a la sala de plens de Ca l’Alberola, a les 19h., el diputat Quico Homs aportarà la seva visió sobre la crisi, les solucions i la pujada d’impostos.

No és normal que em passi tants dies sense escriure al bloc, però els qui mesureu la quantitat d’entrades i d’aquí en traieu conclusions, haureu de ser una mica benèvols amb mi aquests dies… No és qüestió de ganes. És qüestió de temps, i també qüestió de saber què dir. La veritat és que darrerament, amb tot el que està passant, els escàndols, la corrupció (presumpta o confessada), les acusacions, les amenaces, la manipulació de la informació, etc., tot això m’ha fet plantejar-me moltes coses, i en això estic, plantejant-me-les…
No puc dir que m’hagi deprimit, o que em sàpiga greu, o que m’afecta el tractament que tenen totes aquestes notícies a la premsa (sobretot, en alguna premsa), no puc dir que em fa ràbia sentir com ara una persona que es dediqui a la política és poc menys que un delinqüent, un ésser estrany i sòrdid que segur que fa política per robar, per aprofitar-se’n, per merdejar.

No puc dir que m’ha afeblit l’energia i la força tot això, i sentir-me acusada indirectament, i sentir-me qüestionada pel fet de fer la feina que faig. No puc dir que em fa venir basques l’autojustificació i l’autodefensa automàtica que se’m demana per ser regidora, per haver estat alcaldessa, per ser diputada, per pertànyer a un partit, per creure en el projecte que crec. No puc explicar que em sembla altament injust tot això, que em fan fins i tot llàstima tants companys que han intentat darrerament, en molts àmbits, manifestar que són innocents fins i tot abans que se’ls acusi de res.

I és que l’acusació és innata al fet de fer política, segons un discurs oficial i únic que és el que corre i el que s’ha de fer si un vol ser de la colla dels bons. Una colla molt gran de persones que et miren per sobre l’espatlla perquè ells no estan bruts, són molt demòcrates i equitatius i estan investits d’una autoritat que els ha atorgat… Deú? Però en tot cas tant és si són bones persones, si estan ben informats, si saben de què parlen, si treballen i compleixen amb les seves responsabilitats… Això no compta, el que compta és que no són polítics i són els bons. I en trobareu molts en agrupacions que reprodueixen exactament els esquemes d’un partit sense voler-se’n dir.

I no puc fer tot això perquè em diran que calli, que no tinc dret a sentir-me així, perquè jo sóc dels dolents. Ho sóc.

No tinc ganes d’escriure sobre segons què i no puc parlar de segons què.

Així doncs, he decidit seguir fent, seguir treballant. De fet, mai n’he esperat res a canvi.

Fa unes setmanes algú va dir-me que potser abusava massa, al bloc, dels articles de coneguts o saludats articulistes i opinadors diversos. Hi vaig pensar, perquè semblava que la crítica anés dirigida a les meves poques ganes d’escriure o de pensar, de treballar, en definitiva, i per això recorro a les paraules d’altri.

No és aquest el meu interès, i en canvi sí que ho és que el meu bloc serveixi de canal de comunicació, tant de les idees pròpies com de les alienes, si s’escau. Darrerament i gràcies entre d’altres a la col·laboració d’amics i saludats, m’arriben a la pantalla un munt d’articles i opinions que comparteixo o mig comparteixo i que em semblen interessants com a punt de reflexió, per això les penjo al meu bloc.

Feta aquesta reflexió, vaig concloure, i per això us ho explico, que la llibertat de la xarxa em/ens permet d’una banda accedir a tota la informació possible i, de l’altra, comunicar a través del meu web el que em sembli que vull comunicar.

Ho he dit en moltes ocasions, aquest bloc és una finestra oberta a l’exterior i una porta oberta a l’interior. Avui, per exemple, no us perdeu l’article d’Enric Vila, no us el perdeu perquè, hi estigueu del tot d’acord o no, és un exercici de reflexió excel·lent.

Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

Llegeix la resta de l’entrada »

El jutge Garzón ha actuat contra l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet i altres càrrecs electes del PSC i contra Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. En un moment econòmic molt delicat, on el fracàs espanyol per a superar la crisi contrasta amb l’inici de la recuperació europea (reformisme continuat contra immobilisme ideològic), la justícia espanyola irromp a Catalunya de manera espectacular. Vist des d’Europa sobta com, de cop i volta, tots els mitjans catalans en parlem de dia i de nit. En altres països europeus també hi ha corrupció, que interessa als ciutadans, però aquesta només ocupa una pàgina als diaris. Els debats importants (crisi, reformes, competitivitat, atur…) segueixen centrant el debat polític econòmic i social en els països avançats.

 
Qui pot ara tenir interès en judicialitzar i posar sota sospita tota la vida pública catalana? Quan el cas Millet començava a perdre pistonada en els mitjans de comunicació, que n’han fet un judici paral·lel excessiu i que han filtrat dia si dia també secrets del sumari sense esperar la sentència, ara Garzón irromp com ho féu al 1992, quan abans dels jocs olímpics va empresonar simpatitzants independentistes.

A pocs mesos de les properes eleccions catalanes potser des de Madrid hi ha massa coses inquietants a la província encara irredempta, que ja es pensava sotmesa després del debat del nou Estatut. N’apunto algunes causes: 1) Tot i portar sis anys a l’oposició i sense governar cap administració important, CiU segueix liderant totes les enquestes, oferint una alternativa creïble de govern i proposant el dret a decidir per a superar el col·lapse autonòmic de ZP. 2) Tot i controlar tots els mitjans de comunicació, i tot i disposar a Madrid d’un govern amic i de no patir cap contrapoder des de l’ajuntament de Barcelona, el PSC no capitalitza la gestió del govern català. 3) Tot i que ERC segueix apostant per fer més governs tripartits, no creix des del poder i ara li acaba de sortir un partit netament independentista que li disputarà l’electorat i que li prendrà molts vots. 4) El president del FC Barcelona, pentacampió al 2009 amb un joc meravellós fet amb un bon grapat de jugadors catalans, es manifesta desacomplexadament per la llibertat de Catalunya i insinua el seu salt a la política (i just després de manifestar-se per un Estat propi l’onze de setembre al Barça se li aireja l’afer dels espies). 5) A l’exitosa i pacífica consulta d’Arenys de Munt ara li seguiran un centenar de consultes el proper 13 de desembre, i més que en vindran a la primavera vinent.

Només desmoralitzant els votants catalans amb més identificació nacional es podrà repetir un altre govern tripartit liderat pel PSC, un partit identificat amb la nació espanyola, amb el centralisme dels alts funcionaris de l’Estat i amb la regionalització definitiva de Catalunya. La legislatura catalana actual és acabada i comença un any de sospites judicials continuades, per a que no es parli de la crisi econòmica ni del col·lapse de l’autogovern: es busca l’abstenció dels altres, que l’abstenció socialista ja la mobilitzaran celebrant les eleccions en dia laborable.

Les properes eleccions catalanes marcaran tota una generació: si no hi ha el tomb que, a parer meu, el país necessita, el PSC esdevindrà per molts anys el PRI català, monopolitzant encara més la política i la vida social catalana. Ens allunyaríem de Dinamarca i ens acostaríem més a Venezuela. I cada dia estic més convençut d’haver dit que sí a CiU, quan Artur Mas em va proposar de ser-ne el seu eurodiputat.

Havia de ser un ple plàcid i va ser un ple amb esquer. L’equip de govern portava a aprovació la modificació dels estatuts del Consorci Hospitalari de Catalunya, del qual l’ajuntament en forma part. No hi havia cap problema previst per aprovar-ho, fora de les queixes que els grups municipals de l’oposició vam manifestar per no haver estat informats degudament quan la regidora va decidir canviar la gestió de l’Obra Social sense informar ningú.
En rebre la convocatòria del ple, hi vam veure un punt del qual no havíem estat informats a la informativa pertinent: informació general sobre els equipaments educatius. Tampoc a la junta de portaveus se’ns va informar de res. Esperàvem, doncs, qualsevol informació tècnica i concreta sense més transcendència. Però el PSC va tornar a saltar-se tots els principis del “bon govern” que ells mateixos van imposar-se en assolir el govern de Castellar.
La “informació general” va ser justificada com la necessitat que tenia l’equip de govern de respondre a les intervencions que els grups de l’oposició havíem fet el ple de setembre sobre educació i equipaments educatius. El contingut de la “informació general” van ser fulls i fulls de repàs de tots els serveis, accions de la regidoria i equipaments educatius, amb un to desafiant del regidor de Projectes Estratègics que, molt estratègicament, anava deixant anar acusacions i referències negatives bàsicament als anteriors governs de CiU. Posteriorment ens van demanar si volíem intervenir… Com? Ningú ens havia advertit ni informat que es preveia un debat polític sobre les polítiques educatives a Castellar, no ens havien donat cap marge per a la intervenció de resposta als despropòsits que va anar enumerant amb més intencionalitat que gràcia i encert el Sr. González.
El govern municipal en minoria del PSC funciona així: fa el que vol, informa quan vol, diu una cosa i en fa una altra, altera els processos participatius quan pot, oculta informació i a sobre es permet assenyalar els altres amb el dit. Això sí, sense el supòsit primer que ha de tenir qualsevol batalla (dialèctica), i és que tots els bàndols implicats sàpiguen que han de batallar. Així els és més fàcil fer-se la il•lusió que han guanyat.

CIU ALERTA

• El grup municipal de CiU no va ser avisat ni convidat a participar del que semblava que havia de ser un debat de polítiques educatives, així com tampoc ho van ser els centres escolars de Castellar, les AMPA, la federació d’AMPA, el Consell escolar municipal… Què estrany voler fer un debat amb un mateix!

• El regidor de Projectes Estratègics va afirmar que la seva intervenció al ple havia de finalitzar, per sempre més, qualsevol debat sobre educació, qualsevol dubte o demanda d’informació. Textualment, va “donar per tancat” el tema. I no se’n parli més. I és que els de l’oposició som molt pesats…

• La sortida de to de la regidora d’Educació, Antonia Pérez, i el regidor de Projectes Estratègics, Pepe González, va justificar-se com una rebequeria per la insistent demanda d’informació i seguiment de l’acció de govern que fa l’oposició, i sobretot, CiU.

Perquè no tot és igual, no tothom és igual, no tot es tracta de la mateixa manera, no tothom és jutjat de la mateixa manera…

——————————————————————————–

Tot i que la sentència per l’anomenat “cas Filesa” es va emetre el 28 d’octubre del 1997, la gran trama de corrupció amb la que es finançava el PSOE va començar tot just el 1989, amb l’objectiu de sufragar les diverses campanyes electorals d’aquell any. Això, si més no, és el que consta a la sentència que va condemnar a diverses penes a Josep Maria Sala, Carlos Navarro, Lluís Oliveró, Alberto Flores, Aida Álvarez, Miguel Guillermo Molledo, Luis Sánchez, Francisco J. Iglesias, Julio Calleja, Juan A. Molina, Eugenio García y Diego Ramos. Els delictes que se’ls imputaven no eren precisament insignificants: associació il.lícita, apropiació indeguda, falsetat documental, etc. El líder del PSC Josep Maria Sala, condemnat a tres anys, només en va arribar a passar dos a la presó.

La trama delictiva del cas Filesa, en tot cas, només fou una goteta d’aigua en l’oceà de corrupció generalitzada dels darrers mandats de Felipe González. Sense anar més lluny, el mateix any 1989, Juan Guerra, un venedor d’enciclopèdies a l’atur, germà de l’aleshores vicepresident del govern Alfonso Guerra, fou contractat pel PSOE com a “assessor” d’aquest a la delegació del govern espanyol a Andalusia. En realitat, el suposat “assessor”, que no tenia estudis ni cap experiència professional rellevant, va utilitzar el despatx per a altres finalitats, cosa que l’any 1995 li va suposar una condemna judicial per delicte fiscal. Comparat amb altres casos de la mateixa època, el cas Juan Guerra era anecdòtic, però. N’hi havia de molt pitjors, en els que l’apropiació indeguda de fons públics s’associava a la tortura, el segrest i l’assassinat, com en el cas del GAL. Alguns coneguts noms de militants socialistes relacionats amb aquells fets gravíssims encara estan a la memòria de tots: Julián Sancristóbal, Rafael Vera. I, per damunt de tots, l’estrella: l’exdirector general de la Guardia Civil nomenat per Felipe González, Luis Roldán.

La sentència en ferm pel cas Filesa es va emetre ara fa 12 anys. Va quedar perfectament provat que el PSOE s’havia finançat per mitjà d’una trama corrupta. Un any després, el 1998, va quedar provada la participació de Julián Sancristóbal en el segrest de Segundo Marey. Totes aquestes sentències, i moltíssimes altres, són públiques; les pot consultar qui en tingui ganes. El problema és que hi ha un cert tipus de gent que el que realment voldria llegir és la sentència que determinava la culpabilitat de Jordi Pujol en el fals cas Banca Catalana, o potser la del fals cas Prenafeta, a començaments dels anys noranta. Llàstima: les sentències esmentades no existeixen. Tot i així, una bona part de la premsa actua com si aquestes fantasies ideades en el seu moment per a fer fora un govern nacionalista de Catalunya existissin de debò. Es parla del cas Banca Catalana o del cas Prenafeta com si fossin una cosa semblant al cas Filesa o al cas GAL. Hi ha una “petita” diferència amb els primers, però: la trama de finançament il.legal del PSOE o la fundació d’un grup terrorista que va causar la mort de 28 persones van ser provats judicialment en el seu moment, donant llocs a nombroses condemnes en ferm que sumaven molts anys de presó. Tret de les autoritats de la dictadura franquista, a Jordi Pujol no l’ha condemnat mai ningú, i Lluís Prenafeta tampoc.

Amb les darreres accions del jutge Garzón s’ha tornat a repetir la mateixa història. Això no ha passat en qualsevol moment, és clar, sinó tot just quan la pràctica totalitat de les enquestes pronostiquen un greu clatellot electoral tant per al PSC com per a ERC, que, aritmèticament, impediria la formació d’un tercer tripartit. És una vella i coneguda història. En tot cas, convé recordar les vegades que calgui que la sentència condemnatòria del cas Filesa existeix, mentre que les altres són, senzillament, inventades.