(silencis)

Fa unes setmanes algú va dir-me que potser abusava massa, al bloc, dels articles de coneguts o saludats articulistes i opinadors diversos. Hi vaig pensar, perquè semblava que la crítica anés dirigida a les meves poques ganes d’escriure o de pensar, de treballar, en definitiva, i per això recorro a les paraules d’altri.

No és aquest el meu interès, i en canvi sí que ho és que el meu bloc serveixi de canal de comunicació, tant de les idees pròpies com de les alienes, si s’escau. Darrerament i gràcies entre d’altres a la col·laboració d’amics i saludats, m’arriben a la pantalla un munt d’articles i opinions que comparteixo o mig comparteixo i que em semblen interessants com a punt de reflexió, per això les penjo al meu bloc.

Feta aquesta reflexió, vaig concloure, i per això us ho explico, que la llibertat de la xarxa em/ens permet d’una banda accedir a tota la informació possible i, de l’altra, comunicar a través del meu web el que em sembli que vull comunicar.

Ho he dit en moltes ocasions, aquest bloc és una finestra oberta a l’exterior i una porta oberta a l’interior. Avui, per exemple, no us perdeu l’article d’Enric Vila, no us el perdeu perquè, hi estigueu del tot d’acord o no, és un exercici de reflexió excel·lent.

---

Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m’ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l’experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d’octubre del New York Book of Review parlava de l’èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se’l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se.

Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l’últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l’imperi i per això l’odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m’acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s’honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s’han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d’Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l’estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d’aigua.

A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s’atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l’enveja, el ressentiment o l’utopisme. La demagògia que s’ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d’uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car.

Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l’Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d’anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s’han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d’inquisidors.

A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d’alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: “This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform”. Goodbye.