Montse Gatell

FEMINICIDIO DE ESTADO / Joana Bonet / 30 nov., 09, La Vanguardia

Los territorios de frontera atrapan con mayor vehemencia el lado oscuro de la vida, tal vez porque, allí, “vivir al límite” no es ninguna metáfora. El desierto interrumpido por Río Grande, que separa el estado mexicano de Chihuahua de la ciudad norteamericana de El Paso, representa la última frontera de muchos mundos, el vértice donde convergen la industria y la tradición ancestral, el crimen organizado y las estampas a laVirgen de Guadalupe. Y la misoginia patológica. Narcos de altos vuelos se diluyen entre oleadas de inmigrantes mientras un régimen fiscal de excepción permite explotar a miles de personas en las maquiladoras: las fábricas de ensamblaje que dan trabajo a los más pobres, en concreto a chicas sin apenas estudios que realizan jornadas interminables por un dólar la hora. El hambre quita el miedo; por eso, a pesar del peligro, siguen subiéndose a autobuses nocturnos al salir de las maquilas. “En Ciudad Juárez está el secreto del mundo”, escribió Roberto Bolaño en 2666. El secreto del mundo se esconde tras la pulsión del mal: desde 1993, quinientas mujeres han sido secuestradas, violadas y torturadas hasta la muerte. Y cinco mil, desaparecidas.

Llegeix la resta de l’entrada »

Potser no ho sap ningú, però al bloc de pisos n’hi ha dos, d’homes que maltracten les seves dones. Un d’ells treballa a l’oficina bancària de la cantonada, l’altre és un funcionari de Correus. Saluden atentament els veïns que es troben a l’escala, si s’escau, i el funcionari és l’ànima de les reunions de veïns, que anima amb acudits diversos.
Elles són dues dones aparentment felices dins la normalitat i la rutina. Les dues preguen d’amagat que s’acabi el suplici de viure.

Vaig ser a la Moncloa fa dues setmanes, formant part d’una delegació de 20 eurodiputats del Grup Liberal del Parlament Europeu. El grup liberal, al qual pertany CDC, té com a tradició de fa molts anys una visita al govern que assumirà la presidència rotatòria semestral de la UE. La propera presidència espanyola, la primera devaluada pel nou president permanent del Consell Europeu previst pel tractat de Lisboa, encara no ha enviat a les institucions europees el seu programa detallat de prioritats i per això s’esperava amb més expectació la visita. En sessions d’una hora van passar un darrere l’altre quatre ministres i un secretari d’Estat. Aquí teniu la crònica d’una llarga tarda a La Moncloa, que amplia la notícia que va publicar l’Avui el diumenge passat.

La vicepresident Fernández de la Vega va aparèixer solemnement a la sala, caminant amb parsimònia i vestida amb un dels seus espectaculars modelets de “beautiful socialism”. El diputat britànic Andrew Duff, però, la va treure de polleguera al primer minut: aquest reputat diputat, un dels millors constitucionalistes del parlament i columnista habitual del Financial Times, li va preguntar quan pensava Espanya reconèixer la independència de Kosovo. La resposta va ser molt crispada: “La posición de España no ha cambiado ni va a cambiar!!”, li va etzibar. Espanya i Rússia comparteixen, a més d’una amplada ferroviària diferent a l’europea, el no a Kosovo. De la Vega no va concretar el programa de prioritats de la presidència espanyola, limitant-se a llegir en castellà una llarga llista d’objectius tan genèrics com grandiloqüents i a donar respostes genèriques a preguntes concretes; això si, amb una gran professionalitat.

Llegeix la resta de l’entrada »

Francesc Homs commina el govern de Catalunya a retornar la confiança a la ciutadania

La sala de plens de l’Ajuntament de Castellar va acollir  dilluns un acte organitzat per l’agrupació local de Convergència i Unió al municipi amb la presència del diputat al Parlament per CiU, Francesc Homs. Sota el títol de “Superar la crisi: propostes contra la pujada d’impostos”, Homs va fer una anàlisi de la situació econòmica i política del país donant pas tot seguit a les propostes que CiU ha fet al govern català per ajudar la ciutadania a superar la situació econòmica que està patint.

Llegeix la resta de l’entrada »

Una denúncia falsa ens fa retrocedir dècades en la lluita per l’eradicació de la violència i la igualtat d’oportunitats.

Les impostores de la violència de gènere

JOAN MARTOS | President de l’APSCAT (Associació de Pares de Família Separats de Catalunya) – L’Hospitalet de Llobregat | 26/11/2009 |

L’any 2008 es van registrar a Catalunya 20.365 denúncies per presumptes episodis de violència domèstica sobre les dones, segons dades publicades per l’Institut Català de la Dona i el Consell General del Poder Judicial, el que representa 55 denúncies diàries de mitjana, i un augment del 32,4% respecte l’any 2007. Afortunadament, només en un 16% d’aquests procediments hi van haver indicis reals de maltractaments amb la conseqüent sentència condemnatòria. La resta de casos (84%), es varen arxivar en la seva majoria sense arribar a judici (80%) o hi va haver una sentència absolutòria (4%), per manca de proves, doncs les dones varen basar els fets únicament a partir de la seva declaració oral. Tanmateix, una gran majoria d”homes veuen com reben una ordre d’allunyament (en el 61% dels casos) doncs es considera que el mer testimoni de la dona és un indici prou suficient.

Llegeix la resta de l’entrada »

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

Llegeix la resta de l’entrada »

El Conseller d’Educació, Ernest Maragall, amb qui moltes vegades estic d’acord, ha tornat a vessar-la, segons la meva opinió.
Més enllà de quin ha de ser el calendari escolar, de la setmana blanca, el començament del curs el 7 de setembre i l’anul·lació de la jornada intensiva el juny, es planteja el problema que si la resta de la societat no adequa també els seus horaris i la seva dedicació a la feina, serà immensament difícil conciliar els horaris escolars i el seu calendari amb la vida laboral de les famílies.
El Conseller diu que és legítim que les famílies estiguin inquietes i preocupades per aquesta proposta de calendari que farà que les escoles tanquin les portes una setmana al febrer. Què faran, amb els nens? Hi haurà casals municipals? hi haurà ajuts per pagar aquests serveis extres? les escoles faran activitats extraescolars?
De tot això el Conseller no n’ha parlat massa, ha dit que si volen, les AMPA i els ajuntaments organitzin activitats.
I ahir va dir, també, que la gent s’agafés la setmana blanca de festa i anés tothom a esquiar.
Aquest home viu en aquest país? En aquest segle?
No es pot ofendre la gent que està passant per tantíssimes dificultats aconsellant-los que vagin a esquiar i deixin de queixar-se.
És el que tenen els burgesos, que de vegades els costa admetre que no són sols al món.

Fa hores que les màquines remenen la merda de desenes de ciutats, removent les escombraries i deixalles de milers de persones vives. Busquen una noia morta.
Els seus pares han hagut de demanar que s’aturés la incineradora de Mataró, no fos cas que cremés també el cos de la seva nena. Una nena de 20 anys que mai no va tornar a casa.
El seu cos pot estar barrejat amb les tones de merda, segons ha confessat el que va ser el seu xicot i el seu assassí.
Si no hi ha cos, no hi ha delicte…
Però potser això els és igual als pares de la noia-escombraries.

Hi ha silencis que són un clam d’injustícia i impotència. Hi ha silencis que ens fan menys humans, menys civilitzats, menys persones, menys ciutadans. Hi ha silencis que són la vergonya d’un carrer, un barri, una ciutat, un poble, un país, un planeta, un univers. Hi ha silencis que ens fan envermellir de ràbia i inacció. Hi ha silencis que semblen lliscar per les nostres vides com una premonició de misèria. Hi ha silencis que un dia seran el nostre propi silenci, el dia que cridarem i ningú no sentirà el nostre enorme silenci culpable i proscrit.
Deu ser com el silenci que deu sentir una dona al seu voltant quan es veu amenaçada, sotmesa, anul·lada, aniquil·lada, agredida, menystinguda, menyspreada.
Deu ser aquest el silenci de la por.
Deu ser aquest el silenci que surt d’una gola estroncada.
Deu ser el silenci amb què ens vestim cada dia per sortir al carrer amb l’esperit cohibit perquè no volem saber.
Silencis per les dones sense drets.
Silencis per tanta tristor, tanta hipocresia, tanta desesperació.
Un silenci cada dia a partir d’ara, perquè la nit de ser dona s’ha d’esquinçar cada dia, fermament, tossudament.
Perquè es converteixi en un clam d’aigua i sal i llavor i vida.

 Els titulars sobre l’aprovació de les ordenances del 2010 eren força previsibles: Increment zero i baixa l’IBI. Previsibles un cop acabat l’últim ple, no abans.

Diem això perquè després d’anunciar des de CIU que apostàvem per la congelació dels impostos, l’equip de govern va plantejar una revisió de les normes que regeixen els ingressos de l’Ajuntament en consonància amb aquesta idea. Val a dir que aquesta revisió afecta a molt pocs dels impostos i taxes. En un ràpid repàs veiem que les novetats principals passen per la reducció dels terminis de pagament fraccionat d’11 a 10 mensualitats; incloure a la llicència d’activitats la venda per particulars o empreses d’energia de les seves instal·lacions de plaques fotovoltaiques a les xarxes distribuïdores (que hauran de pagar com si es tractés d’una activitat comercial); la taxa d’escombraries no puja, però recordem que ja ho va fer el 2009 un 35% tot i que l’equip de govern volia fer-ho un 50%; la taxa pel subministrament d’aigua puja més d’un 15%, en alguns casos sobre un 20%, “el què val un cafè” va dir el regidor Lomas en una simpàtica afirmació que pretenia ocultar que la pujada es deu a l’estalvi: es consumeix menys aigua i es puja el preu per mantenir els ingressos de l’empresa distribuïdora.

Però a banda dels números dels pressupostos, cal dir que  l’equip de govern va portar per primer cop al mateix ple ordenances i pressupostos junts. Les ordenances defineixen els ingressos dels impostos i tenen un període d’al·legacions major que el pressupost (que el govern se salta). Tot i que es poden fer al·legacions, evidencia un procés de gestació feble, precipitat i desordenat. És la política del PSC i la seva forma de fer. I això ho podem veure en l’aprovació de la rebaixa de l’IBI que a les sessions de treball l’equip de Giménez ens va dir que rebutjava, però que va acceptar a proposta d’ERC, després de converses entre ambdós grups i sense la participació de la resta.

La modificació d’aquesta important partida del pressuposto (la de l’IBI), i de l’ordenança corresponent, al propi ple, davant de tothom, evidentment amb els números portats preparats de casa, és la millor mostra de la improvisació amb la que l’equip de Giménez gestiona els diners de la ciutadania i la direcció del nostre Ajuntament. I la manca de voluntat de diàleg per molt que en culpin l’oposició.