No ens hem de cansar de dir les coses pel seu nom, i dir el nom de les coses i les persones. El comunisme no té nord ni sud, només té una actitud de condescendència cap a tota la resta del món, perquè només ells han nascut sense el pecat original. Llegiu Cabré…
——————————————————————————–
El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.
L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?
Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?
octubre 30th, 2009 a les 15:15
No en sóc gaire partidari d’aquest terme (i en general de les etiquetes generalistes) però així com estic d’acord en que ICV, i de fet les forces d’esquerra marxistes (encara que sols sigui d’origen) sovint perden el nord en no voler veure la realitat.
Què l’impost de successions és injust és clar i diàfan, el seu objectiu inicial (gravar les grans fortunes) s’ha convertit en una xacra contra la mateixa classe que havia de sortir afavorida (treballadors i allò que hom en diu classe mitjana).
Però pel que fà al cas Millet, ho sento, no n’estic d’acord. No puc dir qui són aquests “poderosos”, aquesta mà en l’ombra que permet a un lladre seguir dormint a casa i per altra banda veure d’altres (Macià Alavedra i Prenafeta per exemple) anar de pet a la garjola quan els delictes i el seu volum són similars (Si m’apretes diria que el de Millet és pitjor, si això és possible).
Podriem seguir, donant noms, ho saps, tots lligats a quasi tots els partits.
M’importa poc a qui o de quina manera són vinculats a unes sigles i les sigles en si mateix, m’importa més el fet que, moralment, cap partit no hauria de defensar mai cap element d’aquesta mena.
I si el veus que se’n surt (Fabra, Matas, Camps, Millet), pots dir-me perquè no puc pensar que algú, molt poderós, no està fent mans i mànigues?
novembre 2nd, 2009 a les 7:58
Josep B., d’acord amb tu.