DIES DE FESTA
Tres dies de festa i sembla que la vida es capgira cap per avall! Què diferents són les hores, el pas del temps, les prioritats… Què lleugeres les obligacions i els terminis! Què llargues i intenses i necessàries les sobretaules inacabables i la conversa fluïda!
No vull escriure molt. Només vull deixar palesa la sensació de benaurança (monstruosa, que diria Solange…) d’aquests tres dies, tan desconnectats de la seva pròpia naturalesa, tan aliens al que fa que avui sigui un dia festiu. M’agrada fer festa, és clar, però m’agrada també perquè les tasques a les que dedico gran part del meu temps en jornades laborables és més agraïda i es fa menys pesada en un dia festiu. Com avui. Excepte un munt de roba que m’espera pacient per ser planxada convenientment i un caldo que espera ser convertit en sopa, tot està fet. I aquesta, la sensació de la feina feta, és tan excelsa! Segurament, o en gran part, perquè les coses que haig de fer, m’agraden molt. Sempre he dit que sóc una dona afortunada (diguin el que diguin les males llengües sobre tortures internes diverses i, aquestes sí, monstruoses).
Tinc un neguit, però, que enterboleix aquest estat de gràcia. No m’he pogut estar de llegir els diaris o escoltar les notícies, aquests dies. I quines notícies tan greus i tan descoratjadores! Mirat des d’aquí, des de mi i el meu món, el país, que és el món, s’esquerda per parts diverses i comencen a veure’s rases enormes al convenciment, les il·lusions i l’orgull de ser. No és només Catalunya, hi ha esquerdes que arriben aquí des d’Espanya, aquesta realitat inefable que ens escup a la cara i pretén veure’ns somriure agraïts. Hi ha la vergonya del Tribunal Constitucional i els seus nous terminis per sentenciar sobre l’Estatut. Hi ha la notícia que diu que el PSOE i el tripartit esperen que aquesta sentència s’allargui per no enterbolir les eleccions al Parlament del 2010. Hi ha les xarxes de corruptel·les i corrupcions grosses. La imatge enterbolida d’allò que anomenem “classe política”, la sospita que no tothom roba però que no tothom té com a únic objectiu el servei públic. Hi ha l’amenaça del Ministre d’Educació espanyol sobre la Llei d’educació de Catalunya i, amb l’amenaça, la certesa que no som lliures ni sobirans. Hi ha les notícies asfixiants sobre la crisi, sobre la trista posició d’Espanya, el terror d’una situació insostenible, la manca de confiança en qui governa i la seva absència total de lideratge. En fi, la realitat del món de tots més enllà del món de cadascú.
Lluny de quedar-nos quiets, hem de seguir endavant, cadascú des del seu racó, perquè ningú que no en tingui la potestat ens prengui l’esperit de lluita, de superació, d’orgull. Perquè ningú ens prengui el futur.
