Montse Gatell

No ens hem de cansar de dir les coses pel seu nom, i dir el nom de les coses i les persones. El comunisme no té nord ni sud, només té una actitud de condescendència cap a tota la resta del món, perquè només ells han nascut sense el pecat original. Llegiu Cabré…

——————————————————————————–

El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.

L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?

Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?

La setmana passada, l’equip de govern ens anunciava que havia encarregat el projecte de reforma i ampliació del Centre d’Atenció Primària. S’ha encarregat la redacció del projecte que preveu que el CAP s’ampliï en la seva façana del carrer Jaume I i que se’n remodeli la distribució interior. Aquest treball de redacció s’ha encarregat als mateixos arquitectes , que van dissenyar l’edifici per un import de 25.800 euros, ratllant l’adjudicació a dit, uns diners que hauria de pagar la Generalitat però que l’Ajuntament avança. Ben fet, els governs de CiU van fer-ho, per exemple, amb la construcció de les escoles Mestre Pla i Joan Blanquer.
La nota de premsa emesa per l’Ajuntament diu: “El projecte de reforma i ampliació del CAP quedarà enllestit abans de finalitzar el 2009. La intenció de l’Ajuntament és que al 2010 es pugui firmar el conveni amb el Servei Català de Salut, de manera que durant el mateix any es puguin licitar i iniciar les obres, valorades en uns 400.000 euros. Els treballs seran compatibles amb el funcionament normalitzat del servei.” Ah… carai… és que el conveni que regula aquesta relació entre l’Ajuntament i la Generalitat encara no està redactat ni signat, per tant, no sabem quan i com el Departament de Salut ens tornarà els diners.
Però és que, a més, l’Ajuntament es farà càrrec també del cost de les obres, uns 400.000 euros. I també dels interessos que aquesta operació generi. Recordem que la construcció i manteniment dels equipaments de salut és competència de la Generalitat de Catalunya, no dels ajuntaments. És, per tant, el departament de Salut el que decideix qui fa el projecte, quan es fa l’obra, quan ens ho pagaran, quan se signa el conveni… I de moment, a pagar, l’Ajuntament, com si la situació fos tan favorable per anar avançant diners en coses que no ens pertoquen i que no sabem ni tan sols quan es realitzaran.
CiU va recomanar que el projecte el redactessin els serveis propis de l’Ajuntament, però l’alcalde va respondre que els de CatSalut havien dit que no. Ah, és clar… com que ells no paguen!
La nota de premsa no tranquil•litza massa respecte la capacitat d’acció del nostre Ajuntament, ja que diu que aquest té “la intenció” de poder firmar el conveni el 2010.
Vaja, una vegada més, l’ànsia del titular ha pogut sobre la prudència i la millor gestió d’una operació que, ben tancada i ben explicada, podria haver estat molt positiva, això sí, quan toqués. De moment, guardem la data d’octubre de 2009 com la que el PSC ens va dir que s’ampliava el CAP. I comptem…

El ple d’ahir 27 d’octubre de 2009 va tornar a deixar-nos perplexos amb l’actuació del govern socialista. Hi havia un únic punt de l’ordre del dia proposat per l’equip de govern: modificació dels estatuts del Consorci Hospitalari de Catalunya, que, com que en formem part, havíem d’aprovar per unanimitat al ple. Molt bé, cap problema. Tothom tenia la intenció de votar a favor, i així ho vam fer. Només vam voler recordar la regidora, i així ho va fer també l’Altraveu, que ara ens feien votar un canvi en els estatuts però que no vam poder participar, ni vam ser informats, del canvi de gerència a l’Obra Social Benèfica (OSB), gestionada ara per l’anomenat Consorci Hospitalari, per 100.000 euros. Vam demanar uns i altres a la regidora reunions de seguiment de la gestió de l’OSB perquè, per exemple, després de mesos de demanar-lo, encara no hem pogut veure el contracte que vincula la relació de l’ajuntament i el Consorci i no en sabem les condicions.

Després CiU va presentar dues mocions: una demanant al govern central que no cobri l’IVA als ajuntaments (cosa que només fa que ofegar encara més les administracions locals) i una altra demanant a l’equip de govern que els grups de l’oposició puguem participar de la priorització i elecció dels projectes que s’inclouran en el nou FEIL 2010 (Plan Zapatero, altrament dit), en virtut del qual Castellar rebrà més de dos milions d’euros.

Les mocions que vam presentar van estar modificades en pro del consens. La del IVA va ser modificada pel PSC que ens va demanar de retirar un punt d’acord que era demanar al govern espanyol que no apugés l’IVA els dos punts que pensa pujar-lo i, en definitiva, que no apugés els impostos. Algun membre del PSC no estava d’acord amb això i ho vam treure.

A la moció del FEIL l’Altraveu hi va fer una aportació perquè la ciutadania pogués participar també de l’elecció dels projectes, però es va veure inviable a causa del poc temps que es té per fer-ho tot (tres mesos a partir d’avui). A més, el PSC ens va fer treure el punt que deia que “els grups municipals i altres agents socials” tinguessin participació en tot aquest procés.

En la meva intervenció per defensar les mocions no vaig dir res de tot això, tret que tots els grups havien manifestat la seva voluntat d’acord i que els ho agraíem. Em va semblar que no treia cap a res dir que els del PSC retiren tot allò que tingui a veure amb participació ciutadana o la congelació d’impostos…

Quina diferència d’actitud…!

Fins aquí, pensava que en aquest DIARI DEL PLE hauria de posar només: “la Mercè Vallès i la Mercè Custodio, baixes al ple per malaltia, deixen soles la Mercè Carbonés i la Mercè Giménez” (per allò que fa gràcia que hi hagi tantes Mercès!).

Però no. Hi havia sorpresa. La sorpresa era un punt aparegut a l’ordre del dia el divendres abans del ple, un punt del que ningú de l’equip de govern havia dit res a la informativa i del que tampoc no van dir res a la junta de portaveus que es fa abans del ple. El punt deia: “Informació general sobre equipaments educatius”.

Segurament no me’l vaig llegir bé, el títol, perquè ja es veu que donaran informació “general” i jo vaig pensar que deuria ser alguna cosa d’última hora sobre els diferents fronts que, en equipaments educatius, té oberts l’ajuntament en aquests moments: l’escola Sol i Lluna, l’escola bressol pública, La Immaculada… algun detall sobre això.

Resulta que no. Resulta que comença la regidora Antonia Pérez, amb una intervenció estel·lar (amb frases del tipus: “a veure… com us ho explico, jo…?” o bé, dirigint-se a l’alcalde: “ajuda’m una mica!”. Comença la regidora dient que, com que el ple passat es va parlar de poca transparència, doncs que ara vol ser transparent i ho explicarà tot. I sí, gairebé ho explica tot: quantes escoles hi ha a Castellar, quantes línies, quants alumnes, quants programes, etc., etc., etc. Acaba dient que Castellar no creix, que no neixen nens. I és que tenen una sort, aquests socialistes! Es posen a governar i no fan falta ni escoles!

Després passa la paraula al regidor de projectes estratègics, Pepe González, que ja ens adverteix que la seva intervenció serà llarga. Ni puc ni vull resumir-la. Només diré que va ser un repàs de tots els equipaments educatius que hi ha i que hi haurà; una llista de les bones voluntats del govern municipal; una altra llista de juraments sobre el fet que els socialistes prioritzen, i molt i sempre, l’educació; una llista de crítiques a l’oposició; una altra llista d’acusacions a l’oposició; una llista de frases cèlebres per dir que jo, la Montse Gatell, sóc poc menys (o més) que una bruixa amb escombra (amb cita del Sabina i tot! llàstima que el Sabina ja no tingui veu…) i per acabar, una llista de suposicions, rumors, conjectures i altres visions per dir, sense dir-ho, que CiU ho va fer molt malament (badall).

Després de més de 20 minuts de discurs, l’alcalde té la gosadia de dir si hi ha intervencions dels grups. Com?! Ningú ens havia dit que hi hauria un debat sobre educació, en aquest ple! Ningú ens va informar! I no només això, sinó que, a més, com hem de respondre a un discurs enverinat elaborat segurament que amb unes quantes hores de calma? Què pretenia, l’alcalde? Que anéssim desmentint o defensant-nos de cadascuna de les acusacions i males paraules del regidor? PERÒ COM ES POT TENIR TANTA BARRA?!

En el torn de rèplica el regidor González ho va deixar encara més clar que a l’inici de la seva intervenció: és que s’ha ofès per les intervencions (o potser només per la meva) del ple passat, a la qual la regidora d’Educació va ser incapaç de respondre. Resulta que el primer tinent d’alcalde s’ofèn perquè l’oposició parla, perquè, lluny d’estar “morta”, com ell va dient als quatre vents, l’oposició treballa. Treballa i parla, i ho fa, a més, amb molta més educació que ell (i això no és exclusiu de CiU, sinó de la resta de grups també). I com que s’ofèn i s’enfada, ens para una trampa i, un cop més, ens renya.

Ai… mira que som dolents! Va i pensem i opinem i demanem explicacions a qui governa! On s’és vist!

EXTRAORDINARI!!

La conselleria de Sostenibilitat Sostenible ha decidit: (1) El 25 de desembre serà anomenat, oficialment, Dia del Solstici d’Hivern i la Celebració del Naixement del Sol. (2) El pessebre és dirà ara Representació d’Escenes Quotidianes No Urbanes. La presència de figuretes haurà de ser paritària. L’Àngel anunciador no podrà aparèixer a més de 80 per hora. A la Mare de Déu i a Sant Josep se’ls aplica la llei de successions contra els rics i els poderosos i res d’establia, a parir a la via.

El Nen Jesús serà la nena Jesusa. (3) S’eliminen els llums nadalencs i s’apagarà la resta d’il·luminació com a mesura d’entristiment global. (4) Els 3 Reis Mags i les 3 Reines Magues seran l’heterosexual, l’homosexual i el transsexual. Es crea la figura d’un quart Rei i una quarta Reina bisexuals. L’Estel de Betlem es canvia per una imatge del Subcomandante Marcos. La Cavalcada se celebrarà per Halloween, que és quan els nens hauran de disfressar-se ja que el Carnaval desapareix del febrer per no coincidir amb la Setmana Blanca. (5) El tortell de Reis i Reines serà substituït per un falafel amb sorpresa. La sorpresa haurà de ser una autentica merda, no fos cas que el nens tinguessin alguna mena d’alegria o d’il·lusió. (6) El Pare Noel es manté igual, però arriba en bicicleta per evitar l’explotació animal dels pobres rens. (7) La Missa del Gall s’anomenarà del Xai i s’hi sacrificarà aquest animal en direcció a Pamplona. (8)

S’elimina el cagatió per apologia de la violència. (9) El vesc, la ponsètia, el boix grèvol i l’arbre de Nadal seran substituïts per plantes de marihuana que, en ser fumades, permetran cantar “que guais que està la maria, fum, fum fum”. I (10) el dinar de Nadal serà vegetarià i no transgènic. Els ingredients hauran de comprar-se en una botiga de comerç just. Queden prohibits el vi i el cava i serà obligatori beure sucs baixos en calories. Amén… o no.

• Les jornades maratonianes perjudiquen la salut, els fills, la parella i la productivitat

• Els empleats amb horaris més racionals rendeixen més al viure millor, segons els experts

Són les 16.30 hores i, de cop, de les silencioses oficines comença a sortir una filera de treballadors. Acaba de finalitzar la seva jornada laboral. Uns van directes al col·legi, a buscar els fills. D’altres, a casa, a descansar una mica o a cuidar-se d’algun familiar. I hi ha un grup que aprofita per anar a comprar o fer esport. No són unes oficines d’Alemanya, Suècia ni Dinamarca. Són a Sant Cugat del Vallès, pertanyen a una multinacional farmacèutica, Boehringer-Ingelheim, i els seus empleats no solament semblen feliços, sinó que també diuen que ho són. És el cas de Lourdes, Conxita, Úrsula i Evelyne, que també han conegut l’altra cara, la d’estar treballant fins a les nou del vespre.

«Els amics amb prou feines s’ho creuen quan dius que surts de la feina abans de les cinc. En altres llocs de treball et miren malament si surts abans de les set; aquí és normal. No perdem dues hores dinant al migdia; com a molt, una hora. I estem encantades».

Que una empresa segueixi cridant l’atenció per facilitar la conciliació laboral i familiar és la prova més palpable del desordre horari que regna en gran part de les ocupacions espanyoles. Un mal de molts al qual fa falta posar remei com més aviat millor, diuen els experts. «Una persona que treballa dintre d’un horari racional viu més bé i per tant també rendeix més. El problema és que aquí no se’n va ningú a casa fins que no ho fa el cap; s’ha de fer acte de presència. Per sortir de la crisi, si volem ser competitius, hem de buscar la cultura de l’eficiència i oblidar-nos de la cultura del presentisme», assegura Ignacio Buqueras, president de la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (Arhoe).

L’opinió del dirigent d’aquesta entitat –de la qual formen part un total de nou ministeris, 14 Governs autonòmics, universitats, empreses i sindicats– no solament la ratifiquen altres economistes consultats per aquest diari. També l’avalen nombrosos informes amb una conclusió contundent: els països amb horaris laborals més flexibles tenen una productivitat més elevada.

Espanya és un dels països d’Europa en què els empleats passen més hores al lloc de treball, «que no vol dir treballant», aclareix Buqueras. «Segons les dades de l’oficina d’estadístiques de la Unió Europea Eurostat, els espanyols treballem 1.815,8 hores a l’any, 161,6 més que la mitjana de la UE dels Quinze
–afegeix el president de l’Arhoe–. No obstant, els empleats d’aquí ofereixen un rendiment inferior que no els de França, Alemanya, Holanda…». Curiosament (o no), estats per als quals diferents indicadors internacionals vaticinen una recuperació econòmica molt més ràpida que per a Espanya.

PAPER CLAU DE LA DONA / La racionalització d’horaris i, per tant, la conciliació laboral i familiar, continua sent una quimera en moltes companyies espanyoles, i això que la situació ha començat a canviar gràcies a la incorporació massiva de la dona al món del treball.

La generació actual de dones (que efectuen un enorme sobreesforç perquè les tasques domèstiques els segueixen recaient majoritàriament a elles) és la que ha exercit més pressió per posar fi al desordre horari. Un objectiu amb uns beneficis de què ja disfruten les poques empreses que s’han sumat al canvi. Un cas paradigmàtic és el d’Iberdrola, recorda Consuelo León, investigadora del Centre Internacional Treball i Família del IESE i autora juntament amb Nuria Chinchilla de l’estudi Experiencias en organización del tiempo de trabajo en las empresas de Catalunya. En aquesta companyia elèctrica es va generalitzar un horari de 7.30 a 15.30 hores i els resultats han estat extraordinaris: la productivitat ha crescut per sobre fins i tot de les previsions, l’empresa ha experimentat un notable estalvi energètic a les oficines i la satisfacció dels empleats és majoritària.

GREUS PERJUDICIS / Just al contrari dels que es passen el dia a la feina i dediquen dues hores a dinar, una de les causes principals d’aquest desgavell organitzatiu que comporta una llarga llista de perjudicis. El primer, els problemes familiars, que poden causar des del fracàs escolar dels fills per falta d’atenció fins a la ruptura de parella. El segon, els de salut (estrès, depressió…), que acaben repercutint en el tercer, la sinistralitat laboral, i en el quart, la baixa productivitat i la falta d’implicació amb el lloc de treball.

El millor antídot per evitar aquests mals, coincideixen Buqueras i León, és liquidar la jornada laboral typical spanish i apostar per la flexibilitat i l’eficiència. La que demostren diàriament Lourdes, Conxita, Ursula i Evelyne a la seu vallesana de Boehringer-Ingelheim. Segur que els antidepressius que fabrica aquesta farmacèutica són molt més necessaris en altres empreses.

S’ha de reconèixer que els socialistes saben com dir que fan les coses. Fixeu-vos que no he dit “saben fer les coses” sinó que saben com dir que les fan. I és que si alguna cosa se’ls ha de valorar als socialistes, i també als castellarencs, és l’enorme facilitat i encert amb què organitzen les posades en escena de coses molt simples, molt poc importants, molt intrascendents o les mentides, directament.

El grup de CiU a Castellar ho ha dit moltes vegades, a la premsa i també en les intervencions als plens, on s’ha interpel·lat més d’un cop l’equip de govern del PSC a fer menys titulars i executar més les prioritats de la ciutadania. Però ells tenen una manera de fer, que per això són socialistes amb llibre i guia, i la segueixen fent reiterant els mateixos esquemes per molt denunciables que siguin.

Mireu, és una qüestió de ser d’una manera o ser-ne d’una altra. Hi ha una manera de fer “socialista” i una manera diferent de fer “convergent” o “republicana” o “pepera”? Doncs jo crec que sí. Hauria de ser un sociòleg que n’expliqués les raons…

Algunes de les actituds fora de tota prudència que hem denunciat del PSC a Castellar han estat els anuncis de coses que no es faran en el termini anunciat, que ens donen unes esperances que després es deceben… com per exemple l’arribada del tren a Castellar el 2012, el rebliment “immediat” de la pedrera de Vallsallent, l’inici de les obres de la setena escola l’abril d’enguany (fa 6 mesos i cap notícia…), etc.

Però fixeu-vos què hi ha aquesta setmana a l’Actual, el no-butlletí municipal que no passa comptes de l’obra de govern:

A la pàgina 6 llegim una notícia titulada “El govern proposa congelar els impostos”. I dius… ostres, què bé! ens han escoltat! Perquè CiU ho va demanar l’any passat, va aconseguir que al menys es partís en dues vegades l’espectacular augment de la taxa d’escombraries i ho ha tornat a demanar públicament, en els mitjans locals i comarcals, aquest any 2009. Recordareu que, a més, vam aconseguir incloure algunes mesures concretes, clares i quantificables d’ajuts a persones amb dificultats econòmiques…

A més, anem a totes les comissions d’ordenances (apunt a tenir en compte: el trànsfuga, que segurament serà l’únic que votarà a favor les ordenances, de moment no n’ha assistit a cap…) i n’hem parlat, d’aquest tema, i de les propostes de CiU, la primera de les quals, i irrenunciable, era NO APUJAR ELS IMPOSTOS.

Doncs bé, ara, en aquesta notícia de l’Actual, hi llegim que l’alcalde i el regidor d’Hisenda van fer una trobada dimarts amb representants de l’executiva de l’agrupació socialista de Castellar i que “… el motiu de la trobada va ser la de transmetre a l’equip de govern una proposta de congelació impositiva per a l’any 2010 davant de les dificultats econòmiques que pateixen moltes famílies…” Boníssim! Excel·lent! Es munten una reunió amb els seus col·legues i fan veure que els col·legues socialistes els demanen que no apugin els impostos i ells, que són molt progres i propers, decideixen que ok, que no els apugen. Magistral! Ara resulta que les decisions sobre els impostos no es decideixen amb el treball conjunt dels grups QUE SÍ TREBALLEM I ANEM A TOTES LES REUNIONS, AMB PROPOSTES INCLOSES, sinó que es decideixen amb els amics socialistes, regidors i marits i familiars diversos, al local del Passeig.

Concrecions, propostes, comunicació política, documentació i informació, més aviat poca, ara bé, de teatre, com veieu, tant com vulgueu.

Els hauríem d’haver programat al centenari de l’Esbart Teatral, que començà a celebrar-se el passat divendres amb una presentació on es van explicar totes les activitats i programacions diverses que ompliran la vida cultural de Castellar durant el proper any i mig.

Però això els socialistes no ho deuen saber, perquè ni l’alcalde ni la regidora de cultura ni cap altre membre del govern van assistir a aquest acte.

I mira que no costava ni un euro i hi havia piscolabis al final… Si ho arriben a saber…!

El passat 15 d’octubre vam rebre un correu electrònic del departament d’Educació de l’Ajuntament on se’ns informava que ja estaven a punt les bases perquè les AMPA de les escoles puguin demanar la subvenció per als “ajuts per a potenciar i incentivar la socialització i reutilització de llibres de text”. Si heu anat seguint els darrers mesos de política local, sabreu que el grup municipal de CiU va arribar a uns acords amb el PSC ara fa just un any, entre els quals, CiU proposava la posada en marxa d’aquests ajuts. Hi havia un compromís de l’equip de govern de tancar i executar els acords en els tres mesos següents, és a dir, el març de 2009. Aquest passat 15 d’octubre de 2009 ens arriba aquesta acció consumada d’Educació sense que CiU hagi aconseguit en tots aquests mesos parlar-ne i treballar-hi amb la regidora d’Educació, sense propostes, sense vocació de col•laboració per part de la regidora, ni d’informació ni consens ni res.

Ara llegim aquest correu i veiem amb desolació que el termini que tenen les AMPA per sol•licitar l’ajut és el 26 d’octubre. Fixem-nos-hi bé: del 15 (dia en què en notifica) fins al 26 d’octubre, 11 dies.

Vam dir fa unes setmanes que anàvem tard, molt tard, i la regidora, suposem que empesa per un afany de treball sense precedents en la seva acció de govern, decideix d’avui per demà no comptar amb CiU per a l’establiment de les condicions tot i haver estat els impulsors d’aquest ajut i deixar 11 dies a les AMPA (pares i mares que s’hi dediquen després de jornades laborals i familiars llarguíssimes) per a presentar la sol•licitud (amb tot el paperam que requereix, permís de la Generalitat inclòs).

La regidora ens avisava, també, que la informació ja estava penjada al web i que ja havien avisat totes les AMPA. Ai… les AMPA van rebre aquest mateix correu després de la notificació de la regidora als grups polítics. I no passa res, que ara no anirem a comptar els minuts de diferència entre un correu i l’altre. Passa només que, a part de fer-ho malament, intenten mentir-nos impunement. Però vaja, no res, una futesa…

La legislatura catalana no dóna més de si. El desgavell de la política catalana és tan gran que ja no és capaç de donar més resultats tot i que falta ben bé un any per a les eleccions. El govern no té prou força per engegar a hores d’ara cap gran projecte. Sempre acabaria trepitjant les sabates a algun dels socis, i això ja és molt arriscat a un any de les eleccions. Els partits del govern ja van cadascú a la seva, busquen els seus electorats i sobretot esmolen ganivets. Deuen haver vist com, en conseqüència, el govern es posa al ralentí, mira d’esquivar com pot la crisi sense aparèixer de protagonista, tot i que aviat se li muntarà una forta protesta a les Terres de l’Ebre per l’amenaça de tancament de Lear.

Creixen els indicis preelectorals. El president José Montilla està multiplicant els seus viatges a l’exterior, ha subscrit un contracte milionari per promocionar els seus actes, i s’ha incorporat al Facebook. Joan Puigcercós va aprofitar el ple del Parlament de la setmana passada per entrevistar-se amb Montilla i demanar-li que tiri endavant lleis que especialment ERC vol presentar al seu electorat: la d’equipaments comercials, la del cinema i la de consultes. Aquestes darreres no interessen als socialistes, perquè una part dels seu votants en recelen, i molt haurà de pressionar Puigcercós perquè no s’adormin als calaixos del Palau de la Generalitat o als passadissos del Parlament.

Des de fa uns dies ha començat a córrer que les eleccions es podrien avançar al mes de juny, cosa que significaria 5 mesos d’anticipació abans del límit legal. És ja molt evident que al govern li sobra legislatura, però no pot presentar-se a les urnes sense combatre la tendència negativa que li pronostiquen totes les últimes enquestes. Totes assenyalen que ara el tripartit no suma majoria, que ERC va a la baixa, i que els altres socis no tenen força a l’alça suficient.

L’aparell del PSC s’ha posat com a prioritat dinamitar aquests sondejos, amb una estratègia que no entusiasma del tot el president José Montilla. Intenta combatre el pendent carregant contra CDC pel cas Millet i intenta transformar-lo en el cas Convergència, amb l’ajut d’un diari i de la radiotelevisió oficial. Els recomano que escoltin els programes de Manel Fuentes i Josep Cuní, que aquests dies són dignes d’un estudi sobre els trucs i les misèries del periodisme de guerra. Es divertiran molt.

L’estratègia de precampanya que ha triat l’aparell del PSC busca desviar votants de CiU a l’abstenció, però el més rellevant és que també aquesta opció dóna per acabada la legislatura de forma implícita. Està fent tan soroll hiperbòlic des dels mateixos mitjans filosocialistes que fins i tot ofega l’obra de govern que podria presentar Montilla en aquest darrer tram. Els viatges que Presidència de la Generalitat havia preparat tan bé des de fa mesos no arriben al ciutadà, que, des de fa dies, ja s’ha posat taps a les orelles. El PSC treballa amb el motor tan accelerat, ja mirant només les eleccions, que està perjudicant visiblement Montilla quan aquest hauria fet una oferta positiva. L’aparell mostra un projecte electoral sense cartes pròpies, monotemàtic a l’hora de vendre maldats monstruoses de CDC.

El president ja no va voler entrar en aquesta dinàmica en el recent debat de política general i en el darrer ple del Parlament. Però és la que ha acabat imposant després el partit fent pressió sobre els mitjans. Ja es veurà finalment quina de les dues estratègies socialistes triomfa. Si ho fa la de la radicalització no trigarem a entrar en un escenari polític enrarit a l’estil madrileny, que mai no s’havia vist a Catalunya. I potser sí que llavors serà la gran opció de candidatures que fan bandera de la regeneració com Reagrupament, però en una Catalunya política arrasada com si fos Varsòvia. Això també ho tindrem.

“Si cal, diran que Mas i Trias es menjaven nadons crus que els servia el lladre Millet”
Francesc-Marc Álvaro
“La veritat, per si sola, no et farà lliure”
George Lakoff, expert nord-americà en campanyes molt seguit pels socialistes espanyols i catalans

Un dels problemes de la política contemporània és que les enquestes, a més d’oferir pistes més o menys plausibles sobre com es mou la societat, té efectes no sempre benèfics per als partits i els seus empleats. Mentre corren els rumors sobre un eventual avançament de les eleccions al Parlament, que podrien celebrar-se el juny en comptes del novembre, la majoria de sondejos efectuats per uns i altres assenyalen una tendència clara: els actuals socis del tripartit podrien deixar de sumar. ERC patiria una davallada molt important, ICV també perdria suport i el PSC, tot i repuntar, no podria compensar el retrocés del seus aliats. D’altra banda, per primera vegada en tres dècades, els socialistes veuen realment amenaçada la conservació de l’alcaldia de Barcelona, un extrem que implicaria desmuntar el nucli de poder més ben greixat, més nombrós i més enquistat del qual gaudeixen, des dels temps immemorials de Narcís Serra, cèlebre pels seus reconeguts mèrits com a financer i filantrop de primer nivell.

La coincidència de les dues hipòtesis que les enquestes apunten en aquests moments – pèrdua del Govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona – ha encès totes les alarmes a la seu central del PSC, al carrer Nicaragua. I les ordres han estat taxatives: cal fer servir absolutament tot contra el rival. Empesos pel nerviosisme i pel pànic, els que dirigeixen les estratègies electorals de Montilla i Hereu s’han concentrat en un sol objectiu: intentar destruir amb míssils la credibilitat de Mas i de Trias, peti qui peti. Només se salvaran – pensen els socialistes – si aconsegueixen transformar la percepció pública de Convergència. Es tracta que CiU deixi de veure’s com una alternativa creïble que pot governar millor Catalunya i Barcelona. I, per portar a terme aquest pla, han trobat allò que consideren pot ser la gran arma de destrucció massiva: el cas Millet, que malden per convertir en el cas Convergència. L’alcalde mateix va deixar anar, durant una recent trobada amb càrrecs municipals i pensant que ningú no el sentia, com de beneficiós resulta aquest nou clima per a la cursa electoral socialista.

Atès que no han pogut provar res de caràcter il•legal ni delictiu, els socialistes han animat un debat delirant sobre el caràcter més o menys ètic dels convenis entre el Palau de la Música i la Fundació Trias Fargas. Llàstima que, en aquest debat sobre ètica, no hagin invocat la primera autoritat catalana en una matèria tant sensible: Josep Maria Sala, el dirigent del PSC que fou jutjat, condemnat i empresonat pel cas Filesa i que, a data d’avui, segueix treballant per la causa com si res.

Les coses estan així. Cada setmana, cada dia, cada minut, els socialistes i els mitjans afins faran tot el possible per projectar l’ombra de la sospita més tòxica sobre Convergència. Serà constant. Si cal, diran que Mas i Trias es menjaven nadons crus que els servia el lladre Millet en safata de plata. Tot s’hi val. És una cursa desesperada: cal remuntar en les enquestes per evitar la catàstrofe que fóra perdre els dos xiringuitos més estimats del clan. Cal salvar Montilla i Hereu, el temps passa i cada instant compta. La política realitzada per altres mètodes, com va dir-nos el clàssic, només té un nom: guerra. No us enganyeu: els atacants no volen fer presoners, encara que, a Madrid, el ministre Corbacho – últim somiador d’una sociovergència – pacti la nova llei d’Estrangeria amb el diputat Campuzano.

Llegeixo a La Vanguardia d’ahir diumenge 18 d’octubre de 2009 un article titulat “La educación, principal arma para luchar contra la violencia machista”, de Celeste López, que fa la crònica des de Madrid.

No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació del titular i, de fet, tant en la meva compareixença al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats, les meves tesis es basaven en aquest principi sine qua non: només lluitarem eficaçment contra la violència masclista des de l’educació. De la mateixa manera, ho exposo sempre que sóc convidada a taules rodones, debats, xerrades…

L’article comença dient: “El principal instrumento para combatir la violencia de género es la educación. Por un lado, la de las mujeres, para reducir la dependencia del marido, y, por otro, la de la propia sociedad, para que de una vez por todas se movilice para erradicar una violencia presente en todas las sociedades”. Molt bé, penso, però… i l’educació dels homes, principals agressors? Podríeu dir-me que dins dels gèneric “…la de la propia sociedad” ja s’hi inclou l’educació dels homes, però no entenc perquè ho disfressem, perquè no ho diem pel seu nom, perquè ens fa recança parlar d’homes maltractadors o dir que són els homes qui maltracten. Sembla que hi ha una mena d’acord tàcit de no dir-ho amb massa contundència ni claredat per no ofendre’ls. I contràriament a això, jo penso que els homes no s’han de sentir ofesos. Només s’hi poden sentir relacionats els qui maltracten les dones pel fet de ser-ho.
Com s’ha de “movilizar” la societat com a ens indefinit i vague, per “erradicar una violencia presente en todas las sociedades”? Com ho hem de fer? Què hem de fer? Qui ho ha de fer? Què podem fer?

Moltes preguntes i poques, poquíssimes i feblíssimes respostes.

L’article, que promet, decep a partir d’aquí, no perquè no sigui interessant el què diu, sinó perquè no aprofundeix. A partir d’aquí, tot són dades d’un estudi d’Unicef titulat “Progresos para la infancia”, segurament molt interessant, que ve a dir que les dones amb més nivell educatiu creuen en menys mesura que la violència de l’home cap a la dona és justificada, i les que tenen menys formació admeten més obertament i amb més representació que els homes les peguin.
Tot seguit hi ha algunes dades de tants per cent, etc.

Però hi ha una frase que ens ha de colpir necessàriament, parlant de les dones amb menys formació i que, per tant, assumeixen que els homes les maltractin, diu: “… y no sólo eso, sino que además enseñan a sus hijas a asumir ese rol.”

Un gran nombre d’enquestades troben acceptable que una dona sigui agredida per sortir sola sense avisar, per discutir amb el marit, per negar-se a tenir relacions sexuals o per cremar el menjar que cuina. I això ho creuen tant noies de 19 anys com senyores de 50. Ens trobem, doncs, davant un cas de transmissió de valors de generació en generació, aquesta cadena que és tan difícil trencar.

En mig de la crònica hi ha un destacat amb una notícia d’un assassinat d’una noia de 26 anys a Marbella divendres passat a mans de la seva ex parella.
Una mica més enllà, llegeixo la columna d’opinió de la Pilar Rahola que es pregunta com és possible que un jutge, segurament i sense dubte fent ús correcte de la llei i aplicant-la convenientment, ha rebaixat en 5 anys la pena d’un violador i assassí perquè quan va abusar de la noia que va violar, matar i esquarterar, aquesta estava conscient i, per tant, no es tracta d’una agressió sexual, sinó d’un abús (5 anys menys de presó).

Hi ha milers de dones, noies i nenes que pateixen habitualment agressions físiques, sexuals i psicològiques i que aprenen a viure amb això i així. Som realment conscients del que passa? Jo mateixa, sóc REALMENT conscient del que acabo d’escriure? REALMENT CONSCIENT?

Perquè si en fóssim REALMENT conscients, faríem alguna cosa, tots. Si ens gastem un munt de diners, esforços, idees i temps en fer disminuir els morts en accidents de trànsit, si som capaços d’imaginar tantes campanyes colpidores… Si som capaços de fer lleis perquè la gent no es mati fumant. Si ens enfilem al capdamunt de la consciència ciutadana per cridar, més fort que ningú, que hem de ser respectuosos amb el planeta, amb el medi ambient, amb les formigues vermelles i l’àliga imperial… Si l’home (sí, l’home, un genèric que inclou la dona), és capaç de tantes meravelles… Com és que no se’ns acut res pel que fa a l’assassinat sistemàtic de dones, noies i nenes? Com és que no tenim campanyes per prevenir l’abús del rol masculí sobre el femení? Com és que no hi ha cap currículum escolar que inclogui, REALMENT I DE VERITAT, l’educació en la igualtat i la riquesa de la diferència?

Hem de posar-hi atenció: hi ha homes que peguen les dones perquè han flirtejat amb altres homes, perquè han cremat la carn d’olla, perquè han sortit de casa sense permís, perquè la faldilla era massa curta, perquè ha parlat massa en una reunió amb amics, perquè ha manifestat una opinió, perquè l’escot era massa pronunciat, perquè ha expressat una idea, perquè ha tingut una iniciativa, perquè és un ésser inferior i sense drets. Hi ha homes que martiritzen les seves companyes i filles (filles també, no ho oblidem, no ho oblidem!), físicament o psicològica, per totes aquetes i tantes altres raons absurdes i anacròniques. I il•legals.

Només l’educació, l’aposta FERMA, DECIDIDA I DEFINITIVA per l’educació ens pot salvar. Només les lleis que no només siguin idearis polítics i tendències de lateralitat, sinó que siguin també SANCIONADORES pel que fa als agressors, aquelles que indiquin també la possibilitat de reeducació, de reinserció dels mateixos. Només les lleis que realment PROTEGEIXIN les víctimes i el seu entorn. Només explicant als nens que els drets són sagrats i inalienables i individuals i col•lectius. Només ensenyant-los a ESTIMAR, a TOLERAR, a ser GENEROSOS, a ser VIUS, a ser FELIÇOS… només EDUCANT i ENSENYANT farem que aquest sigui un món més just per a tothom.

Si no, probablement aturarem el desgel de l’Antàrtida. Potser evitarem l’extinció d’uns centenars d’espècies animals. Potser tindrem ciutats menys sorolloses i més netes i més cíviques. Però no serà el món que voldríem deixar als nostres fills, perquè en algun racó de la ciutat més neta, cívica i tranquil•la del món, hi haurà una dona que haurà deixat de ser un ésser humà.