SAPS DIR-HO EN CATALÀ? / Per Àstrid Bierge

Us en recomano la lectura…

No hi ha res que m’interessi més que les paraules. És com una malaltia. Sóc incapaç de llegir un llibre i no anotar les paraules que no conec per després buscar-les al diccionari i apuntar-ne la definició, i si les deixo passar, tinc una gran sensació de pèrdua, com si fiqués diners dins d’una butxaca foradada. De moment el rècord se l’emporta "Difunts sota els ametllers en flor", d’en Porcel, que em va fer treballar com una negra. Cada cop que m’atreveixo a obrir les "Petites Proses Blanques" de Salvador Espriu, ho deixo córrer a la segona línia perquè veig que em tornaria boja. Ara que vaig curta de temps tinc acumulades unes 500 paraules, però el fet de tenir-les escrites, localitzades, a punt per ser desvetllades, em tranquil·litza.


A part de les paraules boniques o estranyes, m’interessa molt saber com es diuen en català moltes paraules que només sabem dir en castellà. N’hi ha per donar i per vendre! A la bossa sempre porto paperots amb castellanismes anotats que m’assalten mentre estic al tren o pel carrer. Fa uns dies, la pregunta "com coi es deu dir això en català?" em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tota xopa i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me’n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera, xaró, mequetrefe, manefla i tirachinas, tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s’hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d’entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix. Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!) tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves) sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d’acord, desori, poca-soltada o desentendre’s. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n’hi ha moltes d’aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de "ara que ho dius, sí que la sabia": Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s’ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se’ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine, empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l’empobrim. De consol, sempre ens quedarà el "Déu n’hi do", que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir. Un cop, amb la Sílvia, vam arribar a aquesta definició: "Tenint en compte el que hi ha, és bastant". Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n’hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

Be Sociable, Share!

3 comentaris a “SAPS DIR-HO EN CATALÀ? / Per Àstrid Bierge”

  • Pepita ha dit:

    Ja pots enviar tots els que tinguis, es enriquidor i de veghades, som massa ganduls per cercar-los nosaltres sols.

  • Lurdes ha dit:

    Gràcies per compartir tots aquests pensaments. Mentres llegia se m’acudien altres paraules, com per exemple, la espinilla pot ser també el sec de la cama i el retortijón una rampallada. Tot depèn, fins i tot, del lloc on vivim. En tot cas, el més important és pensar en català i poc a poc anem corregint les coses que reconeixem que no diem correctament.
    Ara el que resulta preocupant, és la gran quantitat d’anglicismes que anem incorporant al nostre llenguatge.
    En qualsevol cas, crec que és important no perdre de vista que la llengua és un instrument per entendre’s els uns amb els altres.
    Bon estiu i una abraçada!!

  • Pol Muñoz ha dit:

    Et donc la raó, sobretot quan ens posem a escriure, un relat, un conte, etc… és quan ens n’adonem més d’aquestes coses. Per cert, una correcció: Una cosa de pacotilla es pot dir en català, si no t’agrada o no et sona bé pots dir de pa sucat amb oli o de nyigui-nyogui.
    Ho sé perquè l’altre dia la vaig voler fer servir en un relat i la vaig buscar. Al final vaig posar de pa sucat amb oli que m’agradava més. De pacotilla sona fatal! Jeje
    Ciao!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *