Biografia personal

Vaig néixer el 19 de febrer de 1971 a Santa Fe, a Sabadell. Vaig viure a l’Avinguda Sant Esteve de Castellar fins als 8 anys. Aleshores els meus pares tenien una petita botiga de comestibles al carrer Santiago Rusiñol. La meva germana i jo ens passàvem moltes estones jugant al camp del davant, que ara és l’aparcament que es coneix com “la plaça de toros”.

El que més recordo d’aquella època és que els dissabtes, el meu pare, la meva germana i jo anàvem al camí del Puig de la Creu. El meu pare ens deia que allò era la Lluna, i jugàvem caminant com si no hi hagués gravetat. Els diumenges anàvem a la plaça Major. Em fa gràcia mirar-me una foto que tenim tots quatre davant del sortidor de la plaça. Després he sabut que molta altra gent de la meva generació té la mateixa foto. Em sembla recordar que hi havia un fotògraf que es dedicava a fer-ne…

Ens vam traslladar al carrer Agustina d’Aragó. Just a sota del carrer Jaume I, tot eren camps, i amb els nens del carrer ens hi passejàvem amb bicicleta. A través de la Mar H., que vivia al mateix carrer, als tretze anys vaig entrar a formar part de l’Esbart Teatral de Castellar. Era l’època que estudiava setè de primària i també jugava a bàsquet a l’equip de la Immaculada, escola en la que vaig fer la primària.

A l’Esbart Teatral vaig formar part del Grup de Geganters. Els caps de setmana recorríem el país amb els gegants. Aleshores l’Esbart Teatral havia fet construir la Lluna, i els més petits, tots nosaltres, érem els encarregats de fer-la ballar. Va ser a través d’aquest grup que vaig començar a conèixer altres entitats de Castellar, i que vaig conèixer moltíssima gent. Va ser aleshores que va començar a aparèixer un sentiment nou, que aleshores no sabia identificar però que vaig poder reconèixer més tard, era el sentiment de pertinença a Castellar, de formar part d’una comunitat de persones que vivíem a Castellar i fèiem coses per un poble que ens sentíem molt nostre.

Al cap de poc temps, vaig començar a compaginar aquesta activitat amb la Colla de diables. Fins i tot vaig arribar a dirigir el Grup de grallers. Els dissabtes al matí ens trobàvem per assajar i jo, que estudiava música des dels 7 anys, ensenyava els rudiments musicals als altres, perquè poguessin interpretar les partitures.

Però la meva gran passió la vaig descobrir quan vaig començar a fer teatre, a l’Esbart Teatral mateix. L’actual Auditori s’estava construint i assajàvem i actuàvem en una sala que l’Ajuntament havia habilitat al Safareigs de la Baixada de Palau. Van ser uns anys molt màgics, de molts aprenentatges i moltes emocions. Tot i que, com que no hi havia rerefons, a l’escenari, havíem de sortir per una finestra lateral per anar als vestidors! Si penso en aquella època, penso en els Pastorets, bàsicament, en el fred que passàvem i també en la il·lusió que teníem tots.

De la primera època del nou Auditori Miquel Pont, recordo haver vist actuar la meva germana a La cantant calba, i més tard, la meva participació en un muntatge que em va fer prendre consciència nacional i que es deia Catalunya, 1000 anys per…, en la que vaig tenir el plaer de treballar i actuar al costat d’actrius i actors molt consagrats dins la història de l’Esbart Teatral.

No vaig deixar de fer teatre, i uns anys més tard, vaig formar part com a Vocal de la Junta de l’ETC fins al 2004. A l’ETC hi he passat hores i hores esplèndides, i hi he conegut moltes persones i alguns dels bons amics que encara tinc. El que no podria es fer una llista de totes les obres en les que he participat, com a actriu, com a ajudant de direcció, revisant textos, fent decorats…

Paral·lelament, vaig fer els estudis de BUP a l’institut Arraona i el COU a l’institut Casablancas de Sabadell.

Quan vaig acabar, vaig estudiar un any a la Universitat Autònoma abans de passar a la Universitat Central a fer Filologia Semítica, i em vaig especialitzar en Àrab. Sempre em pregunten per què vaig fer aquesta carrera, i no tinc una resposta massa clara, només que a mi m’apassionen les llengües i la literatura, i el que a través d’aquestes disciplines podem conèixer d’altres cultures i civilitzacions.

El teatre, la literatura, la música, el cinema… no és massa original dir que aquestes són les coses que m’agraden. Potser s’entén millor si explico que el que m’agrada més del teatre és fer-ne; que no puc anar-me’n a dormir, per tard que sigui i cansada que estigui, sense llegir, i potser també que sóc capaç de riure o plorar sola llegint una novel·la; m’agrada escoltar música, però m’agrada més tocar el piano, o cantar; i pel que fa al cinema, no en sóc una entesa, però sé quina pel·lícula vull tornar a veure depenent del meu estat d’ànim.

Amb els anys, però, es van afegint a la llista altres passions. M’agrada poder anar a buscar la meva filla, la Júlia, a l’escola, cantar mentre ella em dirigeix i sobretot, escoltar-la i percebre com va entenent el món.

M’agrada gaudir dels moments tranquils, de la família i dels amics. M’agrada que casa meva sigui un punt de reunió i m’agrada preparar dinars i sopars i fer llarguíssimes sobretaules.

Segurament tot això que he explicat ha contribuït a què jo sigui com sóc: una persona perseverant, treballadora i compromesa, amb un alt sentit del deure, i alhora una persona que sap gaudir dels plaers que són al seu abast i que té un desig clar: que les persones que l’envolten s’hi sentin bé.

Montse Gatell

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *