Ets l’Olga, encara

L’Enric ens havia assegurat que la planta de Nadal tornaria a fer fulles vermelles, però no era cert. Feia ja dos anys que ens l’havia regalada. Dos anys. Va presentar-se a casa amb la planta embolicada en paper de cel·lofana i a nosaltres ens va semblar una planta preciosa que, per altra banda i després de fer una ullada ràpida a la sala única de què disposàvem, fora del dormitori, només podíem deixar al pati.


És una planta d’interior, va recordar-nos l’Enric, ofès, és que no en sabeu res, de plantes? És una ponsètia. Una ponsètia, és clar. Així ja estava decidit, es quedaria a dins. En tres anys, mai no va tornar a tenir les fulles vermelles i ufanoses dels primers mesos. Mai, fins ara. Potser l’hauria d’haver tapat amb una capsa de cartró, com va dir l’Olga un dia sense massa convicció.

***

Ara fa just tres anys que l’Olga i jo vam anar a viure juntes. Vam passar-nos més de tres mesos intentant decidir, sobre un plànol de la ciutat, quin barri ens convenia més. Vam marcar-nos unes premisses bàsiques que consistien, fonamentalment, a valorar els barris depenent de la distància amb el domicili dels nostres pares i la proximitat del mar. Finalment, i després de molt parlar-ne, vam decidir-nos per la zona del port vell. El preu dels lloguers ens va permetre adquirir, només, un quart pis en una finca antiquíssima, un habitacle amb un dormitori i una altra estança que era, alhora, cuina, menjador, despatx i sala d’estar. El bany, sorprenentment, era el millor de la casa: una cambra quadrada i àmplia, amb tots els sanitaris nous de trinca i una banyera antiga, de les de porcellana i peus de bronze. L’antic inquilí era un maniàtic de la higiene personal, per dir-ho d’alguna manera, ens va dir el llogater amb un mig somriure sospitós.

Ens hi vam traslladar de seguida. Aleshores ho fèiem tot de pressa, com si el món s’hagués d’aturar en qualsevol moment; com si la vida no ens hagués de regalar el temps necessari per viure. Vivíem així, permanentment emocionades, com se suposa que han de viure les persones joves, lliures i felices; les persones que, com nosaltres, ens pensàvem que teníem tota la vida per endavant.

***

La manera com vam conèixer l’Enric era l’anècdota que l’Olga explicava amb més fruïció. Tothom l’escoltava, quan parlava. Tothom quedava captivat per la cadència de la seva veu, el rostre serè, amb els ulls que tothom voldria trobar-se de cara en girar una cantonada, els gestos mesurats i suaus, la corba sinuosa i perfilada dels seus llavis quan somreia. L’Olga explicava un cop i un altre com aquell dia, en obrir la porta, va quedar meravellada davant l’espectacle d’aquell cos masculí modelat i fort, aquells texans ajustats i la samarreta taronja arrapada a la pell. El noi que tenia al davant – cabell de coure, ulls perillosament marins -, va redreçar la seva postura en obrir-se la porta i li va oferir la mà, sóc l’Enric, jo abans vivia aquí. Ah. Això va ser tot el que l’Olga va poder dir. L’Enric sempre deia, en aquest moment del relat, que, quan ens va conèixer, va estar a punt de replantejar-se altre cop la seva homosexualitat, però que havia decidit que, amb dues noies, la millor opció era esperar que fossin elles que es tornessin lesbianes.

I després venia tota la història de la planta i la capsa que l’Enric havia oblidat en el seu trasllat a un barri sense mar i a un pis amb un bany de setze metres quadrats. Vinc a buscar la planta, va dir-nos un cop el vam convèncer que entrés a casa i s’assegués còmodament al sofà.

La planta? Nosaltres no tenim plantes, se’ns moren totes, oi? És que no ens recordem que hi són.

L’Enric feia cara de no poder-se creure el que sentia i, mica en mica, es va anar horroritzant més i més fins que va deixar anar un udol llarg i profund quan li vam explicar que sí, que havíem trobat una planta al bany, però que l’havíem llençada. Màrius!, va dir. Màrius? Sí, Màrius, el supervivent, el que viu perquè ha de viure la seva pròpia història d’amor, ara ha mort a la trinxera, com els seus companys. No va ser fins molt més tard que vam saber de la fixació de l’Enric pel musical Les Misérables, quan totes les persones que coneixíem van començar a ser anomenades amb noms d’heroi de la Revolució Francesa.

Ah, Màrius, va mormolar amb un gest de dolor.

***

L’Enric no ha sabut mai que la capsa sí que la vam guardar. Encara la guardo. És una capsa preciosa, de fusta i amb marqueteria. Vam estar a punt de dir-li que la teníem quan ens va explicar que era una capsa molt especial perquè ell hi guardava els somnis que no volia oblidar. L’Olga i jo no vam dir res, però, ni vam moure cap muscle del cos, com si, telepàticament, ens haguéssim ordenat l’una a l’altra callar i mentir. Primer, vam callar perquè ens volíem fer un tip de riure amb les fantasies d’aquell estrany personatge. Més tard, quan portàvem tres cerveses cadascun i el sol havia tenyit de vermell la sala en el seu ocàs, per res del món ens hauríem volgut perdre la meravella de tafanejar entre els seus somnis. Es deuria perdre en el trasllat, vam dir.

A partir d’aleshores, l’Olga i jo vam passar moltes estones assegudes al sofà, amb la capsa oberta als genolls, intentant imaginar-nos què devia somniar aquell home que havia entrat en estampida a la nostra vida i s’hi havia instal·lat sense donar opció. L’Enric es va convertir ràpidament en el nostre amic, el nostre germà. L’Olga sempre deia que això era així perquè no podia ser el nostre amant. Potser tenia raó. El que sí és cert és que l’aparició d’aquest nou personatge en el guió de la nostra vida no la va alterar mínimament. Al menys, no negativament. L’Olga i jo vivíem juntes com havíem somiat des de la nostra adolescència, tot ens anava bé, i, a més, ara teníem un amic que apareixia quan menys l’esperàvem i que sempre arrossegava un munt d’històries estrambòtiques i divertides. L’Enric va convertir-se en un pulmó per a la nostra amistat. Com si hi hagués obert una finestra.

***

Finalment, l’Enric ens va convèncer perquè anéssim a Londres, exclusivament, a veure Les Misérables. Hi ha poques coses que donen sentit a la vida, girls, i aquesta n’és una. Així que vam aprofitar un pont de quatre dies. Vam disposar-nos a esbrinar, durant la representació, què tenia a veure el personatge de Màrius amb la planta que havíem trobat tota esgrogueïda al lavabo del pis. En principi no hi vam trobar cap connexió, però mica en mica, la música i la història ens arrossegaren a una mena de sentimentalisme que ens feia vessar llàgrimes sense control. Finalment va arribar l’escena de la matança a la trinxera i Màrius n’és l’únic supervivent. Com la planta que va sobreviure un trasllat i al final va acabar morint pel nostre desinterès. Pobra, vam dir-nos fluixet, en un sospir. No m’agrada que es quedin tots dos sols, va dir l’Olga, encara amb la cara solcada per les llàgrimes i les mans vermelles dels aplaudiments.

Què vols dir? Es retroben i comencen una vida en comú.

Sí, però estan sols, no ho veus? Tots els amics han mort a la guerra. Em sembla un retrobament molt trist.

Durant dies i dies, vam tenir al cap les melodies del musical. Ens trobàvem per casa taral·lejant les peces més enganxoses. Un dia, segurament a ple hivern, perquè ens recordo arraulides al sofà, tapades amb la manta que ens va regalar l’Enric el primer Nadal que vam passar junts, l’Olga va tancar el llibre que llegia de cop i es va quedar mirant el sostre uns minuts. És una merda.

El què?

Per què sempre hi ha un amic que pateix?

De què parles?

De l’Eponine, la recordes? Em va costar centrar-me i adonar-me que tornàvem, inevitablement, al clàssic de Víctor Hugo.

No, Olga, no comencis. L’Eponine mor perquè és una valenta, perquè lluita fins al final, com tots els seus companys.

No. L’Eponine mor d’amor.

Ningú no mor d’amor.

Ella sí. Ella mor perquè Màrius és només el seu amic, perquè n’estima una altra. La seva única victòria és que mor arraulida als seus braços.

Morir mai és una victòria, Olga.

Em va mirar per primer cop amb els ulls tristos que després li vaig veure tan sovint, de vegades l’única victòria és la mort.

***

Després de la festa del meu trentè aniversari, quan ja tothom havia marxat, ens vam asseure al terra, amb l’esquena recolzada a la llibreria que, aquella nit, havia servit també d’improvisat magatzem de gots bruts. Qui pot haver deixat un got ple de burilles a sobre de Madame Bovary?

Vés a saber, hi havia un bon nombre de desaprensius, per aquí.

Olga.

Què.

Gràcies, ha estat una festa genial. Just la festa que volia.

Ha estat la teva festa. M’agradaria veure’t sempre tan contenta com avui, encara que sigui impossible.

No puc prometre’t que em llevaré cada dia de bon humor, ho sento.

Ja ho sé, va mig riure. Volia dir que m’agradaria evitar-te el patiment, els mals moments.

No te’n vagis, vaig dir sobtadament, sense saber què deia ni per què.

Sempre estaré amb tu. Sempre.

Sempre és una paraula que no es pot dir mai.

***

Tres mesos després de Nadal, la planta que ens havia dut l’Enric ja no tenia cap fulla vermella. Si volem que en torni a fer, va dir l’Olga, l’hem de tapar amb una capsa de cartró. Es veu que el color vermell li ve de la manca de llum.

Quin contrasentit, vaig dir.

L’Olga s’arreglava per sortir aquell vespre. Feia setmanes que havia engegat un ritme frenètic de sortides, sopars i llargues nits de sexe que, sovint, tenien lloc a casa nostra. Per alguna raó estranya, jo encara no coneixia l’afortunat que havia fet perdre el nord a la dona més sencera i forta que he conegut mai. Com és que ha marxat tan d’hora? Preguntava si, en llevar-me, notava encara l’olor fugissera d’un perfum masculí esbravat. Tenia feina. I jo pensava que havia de ser veritat, perquè aquelles cites no tenien mai lloc en cap de setmana.

Em queda bé, això? Uns pantalons negres, amples i una camisa creuada i lligada a l’esquena, d’un color teula que l’afavoria molt.

Estàs preciosa. Quan et vegi caurà de cul.

Escolta…, creus que aquesta nit podria quedar-se a dormir aquí? No tinc ganes de quedar-me en un hotel, és un dia molt especial, avui.

Per què m’ho preguntes? Això és també casa teva, Olga, pots portar a dormir qui vulguis. Mentre no s’hi acabi instal·lant, recorda el nostre pacte. I vaig intentar somriure perquè ja em semblava que, d’una manera o altra, les coses acabaven de canviar.

No, instal·lar-s’hi no, com vols que… és que ell ha marxat de casa seva. Que s’ha separat, això, s’ha separat. Creus que pot venir a dormir aquí, uns dies, fins que trobi alguna cosa, no ho sé, és que em sap greu. No pateixis per la feina, jo m’encarregaré de tot, em responsabilitzo de la seva part. Seran només uns dies. Uns dies.

L’estimes? I el que en realitat volia dir és si era feliç, si creia que podia ser feliç, si se sentia estimada, si el que havia volgut era embolicar-se amb un home que, de sobte i sense avís, estava casat; el que volia preguntar-li és què li havia impedit de parlar-me’n abans, què volia amagar, què li feia tanta vergonya, com era, qui era l’home que havia aconseguit que, per primer cop, una història no fos la nostra història. El que en realitat volia saber és per què aquest home que no havia vist mai, inexplicablement, ja m’havia trencat el cor.

No et sembla que em quedaria millor la brusa blava?

***

A l’abril vaig canviar-me de casa. Havia trobat un apartament en una planta baixa, petit i molt lluminós, amb un gran pati a la part del darrere, a la paret sud del menjador. L’Enric va semblar defraudat en veure el bany esquifit i sense protagonisme al fons del passadís, però va ajudar-me a fer les caixes i a traslladar-les fins al meu nou cau, com ell ho anomenava. T’amagues, m’havia dit. I era veritat. M’amagava d’una realitat que no em convenia, que no m’agradava. T’hauries de quedar amb ella i vigilar-la de prop, en qualsevol moment et necessitarà.

Però jo sabia que això no era cert. Mica en mica la casa s’havia convertit en una casa de tres i, en poc temps, va semblar tornar a ser una casa de dos, però jo ja no hi cabia. Vaig decidir marxar al·legant que tenia ganes d’estar sola i que, per altra banda, entenia que ells tinguessin ganes de viure la seva vida en comú sense ningú més. Intentava pensar que allò era el més normal. Que alguna vegada havia de passar que una de les dues comencés una vida nova al costat d’algú altre. Intentava esbrinar d’on em venia la intranquil·litat que se m’havia instal·lat a l’estómac, què era la tristor que em semblava veure en els ulls de l’Olga quan la trobava mirant-me, el rostre serè i una gran pena embolcallant-la com una manta negra.

Per què em mires així?

Em sap greu que te’n vagis, t’enyoraré.

No diguis això, normalment les amigues no viuen juntes i són amigues igualment. Només marxo a viure en una altra casa, i tu comences a viure amb l’home que estimes, no és això? No hi ha res que hagi de canviar tant.

Estic una mica deprimida.

Vols que anem al cine, aquesta nit? Au, va, recordarem els vells temps. Les dues soles.

Hauria de ser a la tarda. Vull ser a casa quan ell torni de la feina.

Definitivament, les coses ja havien canviat.

***

Estimadíssima Olga,

Falten pocs dies pel teu aniversari i potser ha estat això el que m’ha fet decidir a escriure’t. Això i aquesta obsessió a somiar-te tan sovint (no és una frase feta, somio en tu moltes vegades) i que em fa llevar-me l’endemà amb un nus a l’estómac i un munt de preguntes embussades a la gola, que ni em pugen ni em baixen perquè saben que no trobaran resposta. No vull somiar en tu. No vull res que em faci mal, res que em recordi que no ets aquí, al meu costat, com havies estat sempre. T’escric per conjurar-te, per treure’m de sobre l’esperança que tornaràs, la il·lusió que tot això no estigui passant realment, que sigui només una mala setmana, com he estat pensant cada dia. No vull fer-te preguntes retòriques i no vull fer-te cap prec, no et demano res, no t’escric per provocar en tu cap reacció, no estaré esperant cap resposta. T’escric perquè necessito treure’m de sobre aquesta llosa que és la teva absència de la meva vida, perquè em pesa massa, m’oprimeix els pulmons i m’impedeix respirar. Un cop t’hagi dit tot el que tinc a l’estómac, podré recordar-te sense esperar més i sense rancúnia, que és el que vull aconseguir. Viuré dels nostres records comuns, perquè aquests records no me’ls pot prendre ni embrutar ningú, per molts homes que passin per la teva vida. O per la meva. És l’única victòria a la que aspiro ja que la resta de batalles les he perdut.

Estic sola.

Estava sola. L’Enric aconseguia només calmar el meu dolor. La resta de persones de la meva vida tenien només una importància relativa, perquè havien estat valorades sempre en referència a l’Olga. Em faltava el referent.

L’última vegada que vaig parlar amb ella, per telèfon, vam prometre’ns que ens tornaríem a trucar ben aviat per veure’ns. T’haig d’explicar moltes coses, saps? Segurament anirem a Mèxic aquest estiu. Com et va, la feina? Feia més de vuit mesos que no ens vèiem.

Mai no sabré si va arribar a llegir la carta que li vaig enviar. El mateix dia del seu aniversari, mentre esperava que el telèfon sonés d’un moment a l’altre i somiava en una conversa que mai no es va produir, l’Enric va arribar a casa sense veu, sense voluntat, sense força. Semblava que no tenia braços, ni cames, ni mans. Només aquells ulls de vidre contra els que s’esclafava el que fos que havia vist.

No només la mort és definitiva. De vegades, morir és només una classe de transformació. De vegades, les persones es transformen de tal manera que converteixen la seva vida en una classe de mort.

L’Olga havia mort d’aquesta manera ja abans de l’accident fatal a la que la va conduir un home begut que deia que l’estimava.

***

M’agrada ser a casa a aquesta hora de la tarda. El sol d’hivern vesteix el pati d’una llum diferent, intensa i freda. M’agrada mirar-me el pati des de les grans portes de vidre del menjador, mirar les plantes, la taula de fusta i la regadora de llautó que l’Olga es va entossudir a comprar tant temps enrere, en un altre segle. Per regar la ponsètia, va dir. Aquests elements configuren allò que sento meu, el meu món, els meus records, el lligam amb la vida que vaig tenir i vaig perdre quan l’Olga em va deixar sola enmig de tanta buidor i tanta tristesa. Quan el sol es pon, el pati es tenyeix de taronja, com si regalimés suc per les parets, com si les parets en ploressin l’absència. De vegades, em quedo hores dreta mirant a través dels vidres aquesta transformació miraculosa de colors i ombres fins que no hi ha res més que un negre profund que ho embolcalla tot. Penso, penso i penso, perquè pensar em salva de l’abisme en el que caic sense remei, m’aferro als records per sobreviure, els repeteixo un cop i un altre, els modelo a la meva voluntat, canvio l’ordre dels esdeveniments, altero el final de les històries, faig veure que no sóc jo, que sóc algú altre que s’ho mira tot des de fora. Després sempre sona el telèfon, o algú truca a la porta i haig de fer un esforç per recordar on sóc i què estava fent. Ningú vol creure que estic bé, com tampoc van creure que estava tan malament quan ella va desaparèixer, el primer cop. Això és gelosia de la més infantil, deien. Ara s’entossudeixen a venir-me a veure perquè creuen que la seva presència em farà sentir millor. Diuen que necessito companyia, que no em convé estar-me sola. Sola. Quina paraula més curiosa: sola. He tingut molt de temps per pensar, en aquests darrers mesos de medicaments i llibres d’auto-ajuda. He pensat que tenim por a la soledat perquè tenim por de nosaltres mateixos, d’enfrontar-nos a la nostra imatge congelada i alienada més enllà del mirall. Però jo només estic sola, no m’hi sento, perquè tinc els ulls curulls d’imatges, de veus, de gestos, de carícies, de petons, de llàgrimes, de somriures i de l’esperança del passat; i potser aquest passat em servirà per aixecar-me un dia i tornar a un món nou, un món damnat, incomplet, sense ella però amb mi. De tota manera, ara ja sé que el món no és un lloc perfecte i que la vida està feta també del moment que morim i dels moments que ens sentim morir.

Aquest vespre vindrà l’Enric, com cada dia. Entra sense fer soroll; és l’únic que té clau i que no destorba el meu viatge imaginari. Posa música per cridar-me, perquè vagi tornant lentament, sense sobresalts. Moltes vegades plorem junts, sense dir res; el miro als ulls i em perdo en la seva immensitat més de mar i menys de vidre, tranquil·la i assossegada a la fi. Sense paraules cridem tant silenci que ens ofega. Ho veus?, li dic, ella no em necessitava.

Tens raó, princesa – m’acarona.

El meu Enric. Fa dies que sento que no està tan trist, que vol encomanar-me el bri d’esperança que, per alguna raó, sent que li creix molt endins.

L’espero amb impaciència avui; li haig de dir que el sol s’ha post més tard que els altres dies i que la ponsètia que ens va regalar el Nadal de fa tres anys, ha tornat a fer fulles vermelles.

Montse Gatell

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *