Vèncer les ametlles

L’habitació no és la més gran de la casa, però ja li està bé. De fet, n’hauria pogut escollit qualsevol, un cop tots els fills van haver marxat de la casa familiar per viure les seves pròpies vides, segons van dir. Però aquella ha estat la seva cambra des de fa més de seixanta anys, seva i del seu Fèlix fins nou anys enrere. Nou anys. Sembla que no pugui ser que el temps passi tan ràpidament mirat de lluny, mirat per sobre de les coses de cada dia. Mirat de més a prop, en el girar i girar de les agulles del rellotge, el temps pot passar desesperadament a poc a poc. I passa també lentament quan hi ha alguna cosa que et fa desitjar que sigui ja demà passat, o l’any vinent, o una altra vida. Però ella ja fa molt temps que no desitja res així. S’ha avesat a no voler córrer més que el temps; ha après que no és ella qui regeix el seu propi destí.

Repeteix el mateix ritual de cada tarda. A mida que es va traient la roba, la plega amb cura i forma una pila sobre la cadira que té als peus del llit. Les mitges gruixudes, que es treu amb molt de compte per no perdre l’equilibri i per no haver de posar el peu fora de la petita estora que l’aïlla de la llosa gelada, el viso, la faldilla, la samarreta, el jersei de llana i la rebeca de punt. Una massa informe de roba negra que ho és des de temps immemorials. Primer, per la mort del pare, després per la mort successiva de dos germans, la mare, un dels seus fills, el Fèlix.

Els fills, quan tornen, a l’estiu, intenten convèncer-la que ja no cal que guardi més dol per ningú. Això ja no es porta, mama, diuen. I ella ja ho sap, totes dues coses, que no cal i que ja no es porta, però no sap estar-se de vestir-se d’aquella manera, perquè és així com li ha tocat vestir-se, no és res que ella hagi triat. De tota manera, a l’estiu, quan els fills tornen, es posa sense dir res les bates i vestits florejats que li regalen. I també pels fills va deixar de posar-se el mocador al cap ja fa anys, perquè la feia més gran, segons deien. Però això a l’estiu, que és com un parèntesi en la successió del temps, perquè torna a tenir tota la família al seu costat, complint el ritual ancestral de tornar a casa fugint de la quotidianitat i els seus fantasmes.

Ara, a l’hivern, el mocador li atura el fred gelat prop les orelles i es converteix en el seu cabell i la roba negra, la de sempre, l’abriga de les inclemències i el rigor dels dies curts i les nits gèlides.

Es fica al llit a les sis de la tarda perquè ja és fosc i perquè no té res més a fer. La casa en silenci és com un gran decorat desproveït de vida. Ella la recorre cada dia fins a l’últim racó, però, per assegurar-se que tot és on ha de ser i per escalfar amb el seu alè els terres de pissarra i les fustes centenàries. Sap que les coses necessiten ser escalfades amb la respiració de les persones. S’atura, en el seu recorregut, al menjador i observa les desenes de fotografies penjades amb claus enormes de les parets. Hi són gairebé tots, els fills i els fills dels fills. Fins i tot hi ha hagut de penjar els dos primers fills dels fills dels fills. Repassa els noms de tothom per no oblidar-los, perquè li fa pànic oblidar els noms, que són el lligam més estret que té amb els seus records. Un a un, diu en veu alta els noms dels rostres de les fotografies, encara que molt sovint ha de fer un esforç per saber qui és aquell nen de mesos amb vestit de bateig, semblen tan iguals, els nadons. De vegades es guia per la grogor de la fotografia, aquesta deu seu la Sofia de la meva Antònia, diu, i ho sap perquè la foto és en blanc i negre i perquè recorda més els néts grans que els petits.

Tots li van pertànyer, fills i néts, durant un moment, només a ella, perquè els ha somiat a tots abans del seu naixement, néts i fills. Va pressentir els seus tretze embarassos abans de tenir-ne cap símptoma i molt abans de la seva confirmació. Simplement, ho veia en somnis. He somiat nenes, li deia al Fèlix, i un i l’altra sabien que inexorablement allò significava un nou embaràs. Que vingui bé, deia ell, i assumien el designi del destí, sense complaença i sense recança. Què hi podien fer, ells. Així mateix va passar amb cadascun dels vint-i-un néts. Quan sonava el telèfon d’aquella manera especial, ella sabia que algun dels fills la trucava per confirmar-li allò que ella ja havia somiat dies abans. Que vingui bé, els deia, i immediatament passava a afegir un gra en el llarg rosari que passava devotament cada vespre a l’església juntament amb dues o tres dones més. Això era quan al poble encara tenien capellà i l’església era oberta a totes hores. Des que mossèn Artur va morir, ni el bisbat ni ningú s’ha preocupat d’enviar cap substitut a aquell racó de món que mantenen viu vint famílies escasses, la majoria formades per una sola persona. Encara que a l’estiu hi viu molta més gent, quan els fills tornen.

Aprofita per espantar també les ànimes que ronden per la casa abans de tornar a la seva cambra. No li agrada que les ànimes juguin amb els rostres de les fotografies. Mai se sap de què són capaços els esperits dels morts. Un cop al llit, es fa fregues als peus amb una pomada miraculosa que li atura l’artrosi i li fa circular millor la sang. Sort en té, perquè ja fa anys que els ossos se li han tornat de ferro i la carn se li rovella. Dóna gràcies que només té això, perquè a la seva edat aquest mal d’ossos és el mínim que pot patir. Dóna gràcies, també, mentre es frega els peus, que les malalties no s’hagin manifestat grotescament en la família. Ella sap quan algú està malalt. Ho sap perquè ho sent. És una mena de desassossec que l’acompanya durant dies i la manté intranquil·la. Sap que algun dels seus fills està malalt o pateix. Sigui on sigui. No poden enganyar-la. De vegades, comença una ronda de trucades aparentment innocents que no són més que la ratificació de la seva sospita. Esteu tots bé? Molt bé, filla, penjo que haig de trucar al teu germà. I al final descobreix que algú és al llit de fa dies, o bé li acaben confessant algun problema arrossegat durant mesos i que no li havien comentat per no preocupar-la. Això va ser el que més la va amoïnar quan els fills van començar a emigrar. Com controlaria els seus estats d’ànim, els seus mals, com els podria protegir des d’aquell lloc remot que abandonaven per un món menys remot i més incert.

Després de les fregues, s’acomoda sobre els coixins i encén, amb el comandament a distància, el televisor que el seu fill petit va penjar-li a la paret del davant del llit, – un luxe que agraeix haver acceptat després de molt negar-s’hi -. El televisor li serveix per veure per una finestra el món d’allà fora, el món dels fills, el món del futur. Ni l’entén ni el vol entendre, no ho necessita. Només es distreu una estona sense desitjar res del que veu a la pantalla, sense desitjar una altra vida. De fet, aguanta les imatges del televisor no més de mitja hora. Només hi diuen mentides, a la tele, es diu i amb un gest desimbolt prem el botó vermell del comandament mentre amb l’altra mà encén la ràdio que té sobre la tauleta. La ràdio és millor: la veu dels locutors que no veu li sembla més creïble.

Des que no hi ha mossèn, s’ha acostumat a agafar el rosari i resar al llit, amb la companyia de la veu de la ràdio de fons. La majoria de dies es queda adormida així, amb el llum encès, la ràdio sonant i el rosari penjat de la mà dreta. Quan es desperta, dues o tres hores més tard, només pateix per si no ha acabat de passar pels dits tots els grans d’alabastre, un per cada fill, diu.

Quan té tots els fills a casa, a l’estiu, molts dies no té temps ni de resar, i molt menys de veure la tele o escoltar la ràdio. Aleshores tot és diferent, la casa s’omple de presències, olors i veus barrejades que li confegeixen la categoria de llar. Se senten accents diferents en les boques dels néts i també d’alguns dels fills, més avesats ja a viure en la terra que els ha acollit que no pas en la terra que els va veure néixer. Això és la immigració, es lamenten. Això és la tristesa de la terra, diu ella quan hi pensa; la tristesa d’una terra trista i llòbrega, enyorada per tots i abandonada per tots. Acompanyant la soledat de les mares, les muntanyes d’aquella terra criden els noms dels fills perduts i els repeteixen infinitament perquè ningú no els oblidi, cridant-los perquè tornin, sense deixar que visquin en pau la vida que han triat lluny d’allà. Les mares que han quedat al poble ho saben prou bé. El vent d’hivern que assota la vall es cola per les finestres i les portes de fusta udolant els noms dels que són lluny. Les mares que han quedat al poble accepten amb estoïcisme els designis del destí. Què hi poden fer, elles.

A l’estiu, amb més de trenta persones rondant per la casa, tot és molt diferent. El dia s’acaba tard, quan els homes – homes a casa, un altre cop! – tornen a la partida després del sopar. Són les onze o les dotze de la nit, però ella s’aixecarà l’endemà tan d’hora com sempre, com si s’hagués colgat a les sis de la tarda, com a l’hivern. Recorrerà poc a poc totes les parcel·les de terra que encara els queden i anirà omplint el cove d’enciams, tomàquets, cebes, bledes, patates. Mirarà si troba móres pels nens. Tornarà a casa carregada amb el cove ple a l’espatlla, com abans, però sense tres o quatre criatures tibant-li les faldilles. El poble encara dorm i el carrer l’acull com si fos una figura de pessebre, tan d’un altre temps, tan irreal.

Les filles i nores comencen a llevar-se quan ella torna a casa i la renyen per l’esforç que ha fet, però agraeixen les hortalisses de colors de joguina que enlloc més mengen. A mig matí, començaran ja a fer el dinar, quan encara no ha esmorzat tothom. Veient-les traginar cassoles i pots amunt i avall, recorda el primer temps, quan elles mateixes, amb deu i dotze anys, van començar a inventar la rutina d’aquells moviments, un dia i un altre, sense aturar-se fins que es ponia el sol. Sempre ha agraït tenir filles que es fessin càrrec de les mil tasques que s’han de fer a la casa i al camp, a part de la criança dels germans més petits.

Ara també ho agraeix, perquè les filles, quan tornen, se li asseuen al costat i la van alimentant, poc a poc, amb cullerades de relats de les seves vides tan llunyanes. La fan sentir-se acompanyada, a la cuina, com aleshores.

S’ha endormiscat, però una falca publicitària la desvetlla. Són les vuit del vespre, només. Cada cop s’adorm més d’hora. El rosari negre li ha quedat reposat damunt les cames. L’agafa un altre cop i intenta recordar on s’ha quedat abans d’adormir-se, en quin membre de la família se l’ha endut la son. Decideix resar per tots alhora, som tants. A mida que s’endinsa en l’oració recitada eternament amb la mateixa cantarella anacrònica, el pensament li torna a fugir i ja només repeteix les paraules per intuïció, sense saber què diu, ni per a qui. Vola per paratges amables, entre muntanyes arrodonides de pendents suaus i valls ondulades, tan diferents d’aquestes muntanyes abruptes i sobtades on ha viscut sempre. Se sent tan bé que es deixa anar, sí, es deixa anar per poder sentir amb més fruïció aquell vent tebi a la cara, un vent que no talla la pell ni la castiga.

La mà dreta li rellisca sobre la cuixa i els dits afluixen el rosari. Lleugerament. La ràdio segueix parlant-li de coses que no li pertanyen, que mai no ha volgut ni desitjat. La casa sencera sembla escoltar la seva respiració gairebé inaudible i tan lleugera que a penes mou el llençol que li tapa el pit. Els mobles vells han deixat de cruixir en un intent de crear el silenci absolut, el no res. Les ànimes, que s’han colat a la cambra just abans que ella tanqués la porta, han quedat suspeses del sostre i observen amb ulls esbatanats el moviment lleuger de les cortines de la finestra. No fa gens de vent.

Pels llocs on es mou ara, més enllà de la consciència, li sembla experimentar tot de sensacions agradables que pensava haver oblidat. El cor bategant amb força; el contacte d’unes mans acariciant-li l’esquena; milers d’ales movent-se al seu estómac; les galtes cremant de llàgrimes; el cos tremolant de passió; l’ànima neta abans de corrompre-la el dolor. Ella ha estat una dona i ara hi pensa per primer cop en tota la seva vida. I hi pensa sense ser-ne conscient. On van quedar totes aquestes vivències? Com havia pogut oblidar-les durant tants anys? Havia perdut la seva pròpia pell.

La cortina de la finestra atura el seu moviment i just aleshores ella sospira profundament. Les ànimes del sostre es preparen per a l’inevitable i observen com el pit de la dona gairebé ha deixat de moure’s. La mort ha aparegut sota la finestra, esperant pacientment el seu moment.

De cop la dona, en el seu passeig oníric, sent la necessitat de tornar al seu cos inert i seguir amb la rutina quotidiana que, intueix, no tornarà a ser la mateixa després d’aquella experiència astral. Ha notat la mort a prop, ha sentit la seva olor d’ametlles amargues, l’ha mirat als ulls i ha decidit viure. Encara no és el moment. Ha recuperat la memòria de la pell! L’endemà serà un dia ben especial, el dia del ressorgiment, el dia en què tot serà possible.

La ràdio anuncia que han arribat les deu de la nit i la dona es desperta a mitges. Apaga l’aparell i el llum del sostre, que mira fixament durant uns instants. Potser per això, en la fosca, els ulls li fan pampallugues i li sembla que centenars de llumetes minúscules es mouen allà dalt. Nota l’escalfor del rosari a la mà dreta. Demà acabarà les oracions, ara té un desig immens de dormir, de seguir dormint com ho estava fent, dins un somni tan dolç.

L’endemà es desperta amb les primeres llums de l’alba. Amb un moviment repetit mil vegades, s’incorpora i ressegueix amb el dit índex de la mà esquerra el contorn de la fotografia del Fèlix que va col·locar fa temps sobre la tauleta de nit. Un cop al bany es renta la cara amb l’aigua gelada i fa el senyal de la creu donant gràcies a déu per aquell nou dia i per deixar-la viure’l. A la cuina s’escalfa una mica de llet i cafè i torna a l’habitació a vestir-se després de prendre-s’ho tot a petits glops.

Se sent estranya, particularment descansada. No recorda res del que ha somiat, però deu haver tingut un somni reparador i agradable, perquè se sent especialment bé.

Mentre s’acaba de col·locar el mocador al cap, pensa que aviat haurà d’amagar-lo perquè falta ja poc perquè tornin els fills. Dos mesos i mig, a tot estirar. Haurà de ventilar les cambres i espolsar les estores abans no arribin els primers. Que tingui salut per a veure-ho un any més, demana distretament mentre s’acaba d’encaixar les espardenyes.

Abans de sortir de la cambra mira la finestra, des d’on li sembla que arriba una olor estranya. Ha tornat a ser aquí, pensa. Quan fa córrer les cortines, intueix la mort desdibuixant-se en la primera claror del dia. Somriu. No necessita res, és cert, només aquella petita victòria diària.

Al menjador, els rostres dels fills i dels fills dels fills i dels fills d’aquests contemplen els seus moviments lents des dels seus claus a la paret. Recorda els noms de tots ells amb claredat, aquell matí. Ha tornat a vèncer.

Montse Gatell

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *