El darrer esguard

La vida pot estroncar-se en un moment, és cert, i això ell ho sabia més bé que ningú. Ets un noi jove, amb tota una vida per endavant, amb il·lusions i plans de futur, i, de cop, passa alguna cosa que et deixa definitivament fora de joc. És clar que n’havia sentit parlar, un accident de moto i passes d’anar als llocs caminant a anar-hi amb cadira de rodes; una revisió rutinària i descobreixes que algun dels teus òrgans vitals està mortalment afectat; un imprevist i perds un amic. Però no estava preparat perquè li succeís a ell, a ell no. I de fet tampoc li havia passat res a ell; en realitat, si volgués, podria continuar la vida com si res no hagués passat, no? Un no pot hipotecar la seva existència a les desgràcies dels altres, no és just pagar per una cosa que no has fet. Però no és només això, al final resulta que sí que has de pagar i, a sobre, et sents culpable per seguir vivint mentre tens al costat algú que és poc més que una planta. Quedes eternament lligat a aquella persona, sense que sàpigues perquè, i a més, el més segur és que acabis sentint-te culpable. És ben difícil, tot plegat. Un dia et lleves i la teva mare ja no és la teva mare, és una altra persona, alterada per la natura mateixa que la va fer tal i com la coneixies fins al moment. De sobte res no té sentit i, encara que no ho vulguis, has de plantejar-te la vida de bell nou, introduint un element desagradable i no desitjat. Aleshores tot adquireix una nova dimensió: la feina, els amics, la família mateixa, les coses a les que donaves un valor determinat… Ni els laments, ni les queixes, ni els crits no són una fugida, res no és el bàlsam miraculós que et guareix la ferida. No s’hi pot fer res, i prou.

No pots fer absolutament res, sinó viure amb noves normes, amb nous objectius intentant no deixar de ser qui eres.

Pensa en tot això mentre s’arregla per anar a la residència. Setmana rere setmana compleix amb el seu deure de fill, malgrat que ara ja no serveixen de res, les visites. Potser mai no havien servit de res, només per augmentar la sensació de culpabilitat quan es sentien descansats i alleujats de no tenir-la a casa i de deixar de viure aquell infern quotidià. Com cada dia que hi ha d’anar, pensa en com va començar tot, potser volent buscar una justificació, una raó a aquell daltabaix. Estava en un bon moment de la seva vida, havia conegut una noia, estava a punt d’acabar la carrera, havia trobat feina… I res d’això havia servit per conjurar la mala sort. Setmana rere setmana, quan s’abandona a aquestes reflexions, demana una raó, només una, que justifiqui el per què. Mai en treu l’aigua clara, segurament perquè no hi ha respostes a la seva pregunta. Se sent inquiet perquè no pot desfer-se d’aquest sentiment de culpabilitat que li embafa els dies. Busca també la lliçó, allò que sempre hi ha de bo en les coses dolentes, i no la troba, no sap què en pot haver tret ningú de bo, de tot allò. Al començament el món els va caure a sobre: la mare semblava viure constantment en un estat d’incertesa que contagiava tots els altres, els objectes i els compromisos quedaven oblidats, sense destí, sense utilitat, es duplicaven els dinars, es perdien diners, els muscles s’atrofiaven perquè el cervell mandrós havia deixat de donar-los ordres, les coses havien abandonat el seu lloc tradicional per anar a parar a llocs inversemblants que de vegades feien riure aquells éssers espantats i avergonyits de la seva pròpia feblesa. Però després va ser pitjor, cada vegada pitjor, fins a arribar a aquesta mena d’apatia que semblava impregnar-ho tot, quan l’anava a veure, religiosament, cada setmana. S’havien acabat les pors: la por a ser responsable de tot allò, la por a treure’n alguna cosa, de les visites, la por a trobar-la un dia conscient i radiant, o llegint, o parlant, la por a descobrir alguna cosa important. No, era molt més senzill no trobar-hi res, deixar que els dies llisquessin com lliscaven les sensacions per sobre la pell humida i impermeable. Això, que res no hi penetri, que res no arribi més endins de la pell.

S’acaba de cordar les sabates i està a punt de marxar, però s’entreté encara deu minuts amb la seva filla, que, per sort, no entén res, encara. A ella sí que li pot demostrar tot el que sent, perquè sempre hi troba un somriure conscient, que sembla voler-li dir “jo també t’estimo”. Déu meu, quan havia estat l’últim cop que li havia sentit dir això a la seva mare! No recodrda quina va ser l’última vegada que ella el va entendre, quan li va dir que l’estimava. De fet, no recorda quan va ser l’última vegada que havia parlat amb ella, quin havia estat el moment just, precís, en què havia decidit tancar-se en aquell món solitari i ombrívol del qual ningú la podia rescatar. Voldria aturar el temps i tornar enrere, quan ella era encara ella, quan aquell conjunt de personatges esperpèntics formaven encara una família, quan res era tan important com un mateix i ni les hores eren un càstig, ni les finestres una invitació a la mort.

Mai l’havia tingut de veritat. S’havia imaginat que la tenia, perquè així havia de ser, perquè la llei fonamental de la vida obliga que tothom tingui una mare, i un pare, i germans, i veïns… però a ella no l’havia tingut mai del tot, no de la manera que ell hauria volgut. Ara ho veia clar. Havien passat molts anys des de l’última vegada que s’havien assegut junts a parlar -o no ho havien fet mai?-. Dins la seva ment es barrejava el que havia estat i el que hauria d’haver estat. No, mai havia estat seva. I ara, tants anys després de l’última vegada que l’havia mirat directament als ulls, que l’havia acaronat, que l’havia sentit propietat seva, allà la tenia, asseguda enmig del no res, no sabia si feliç o no de no pertànyer ja a aquest món, sinó a un altre que només coneixia ella, amb la mirada clavada en unes imatges que només eren comprensibles per a la seva ment malalta, allunyada de tothom, de tot. Quina tristor més profunda als seus ulls… quina impotència, tancada dins aquell cos que ja era l’única cosa terrenal que li quedava, quin dolor al cor del fill, astorat, vençut, aterrit davant dels ulls esbatanats i buits. Mare…

L’agost d’aquell any va ser especialment calorós. A primera hora de la tarda Barcelona semblava aturada, suspesa enmig de les ràfegues d’aquell aire calent que venia del mar. La roba s’enganxava a la pell i l’asfalt del carrer semblava desfer-se a cada pas. Asseguts en un banc de l’Avinguda Gaudí, ells dos no sabien ben bé què dir-se, aclaparats per l’espant, eren incapaços de reaccionar davant la notícia que els acabaven de donar. Va ser un missatge curt i precís, devastador i inconscient del mal que havia provocat. La malaltia era irreversible. Nou lletres col.locades estratègicament per descriure un món d’horrors i penúries, de fet, un món desconegut del qual només en tenien notícia per alguns documentals de la tele o algun article del diari. Però ara el monstre s’havia acostat tant a les seves vides que no els deixava respirar la seva ferum de mort i destrucció. Incertesa i desconeixement. Por de pensar en què es convertiria ara aquella dona que ja era diferent a partir d’aquell moment. Cadascú semblava pensar en coses diferents, però en realitat tots dos sabien què pensava l’altre, i no hi havia res a dir, res a fer.

-Què vols que fem? Vols caminar una mica?

-D’acord.

-Si vols ens quedem aquí i parlem.

-No vull parlar.

-Escolta, potser parlant s’aclariran una mica les coses.

-Què vols que s’aclareixi? No hi ha res a dir. Ja està tot dit.

-Entenc com et sents… però ara el millor que podem fer és pensar en la millor manera de portar tot això.

-Hi ha alguna manera realment bona de portar-ho? A mi em sembla que no. Ja ho has sentit, no hi ha res a fer, només esperar, esperar que tot es converteixi en un infern fins que s’acabi, segurament de la pitjor manera, lentament.

-Saps què farem? Buscarem tota la informació necessària, ens documentarem per tal de saber què fer, com actuar. Deu ser molt important la manera de comportar-se davant d’ella, hi deu haver mètodes, teràpies, associacions…

-Estic espantat.

-Ja ho sé, jo també ho estic.

Realment estava espantada. Feia només un mes que coneixia la seva família. La primera vegada que havia anat a casa seva ho havia fet molt encuriosida pel comportament de la mare que, segons feia mesos ell li comentava, tenia una actitud estranya, com absent. Ell li va explicar que sempre havia estat una dona depressiva, poc expressiva i carinyosa. Però últimament havia empitjorat molt: s’oblidava de les coses més insignificants i de les més importants, no s’atrevia a sortir sola al carrer i gairebé no parlava. Moltes vegades, quan tornaven a la matinada de les seves llargues nits d’amor i música, se la trobava asseguda al sofà, sense fer res, ni preocupada ni nerviosa pel retard del fill, simplement era allà. El dia de la primera visita, ella va veure claríssimament que aquella dona menuda i espantada estava malalta. Tots recordarien per sempre més que ella els va conèixer pocs dies abans de saber el fatal diagnòstic. Sortint de casa els pares, se sentia incòmode, no sabia què dir i patia per si ell li preguntava alguna cosa.

-El teu pare és molt simpàtic.

-Ho sento.

-Què dius? Què és el que sents?

-La meva mare… ja l’has vist, aquests dies està molt malament.

-No pateixis. Estava preparada, amb tot el que m’has explicat últimament…

-Em sap greu que l’hagis vist així.

-Escolta, l’heu portat a un metge? Potser si es mediqués milloraria. Les depressions són molt fotudes, i més val agafar-les a temps.

-Sí, té hora la setmana vinent, a veure què li diuen.

Aquell dia d’agost, asseguts encara al banc de l’Avinguda Gaudí, hauria volgut tornar just a aquell punt, quan encara no havien anat al metge, quan ningú havia explorat el cervell d’aquella dona que era la mare de l’home que estimava. Si pogués tornar enrere, faria el que fes falta per no veure’l així, desesperat, trist, vençut.

Però ara ja estava fet, el destí s’havia mostrat cruelment i de sobte. De sobte, també, comprengueren el significat de les paraules tantes vegades sentides a les persones amb problemes, el destí és inevitable, encara que et pensis que el més terrible mai et pot passar a tu. Doncs sí, el més terrible pot passar-te a tu en qualsevol moment, sense demanar-ho, sense merèixer-ho, sense proposar-t’ho. Què passaria, ara? Gairebé sense mirar-se, tots dos se sentien amenaçats per aquell nou esdeveniment que deixava els seus plans de futur en segon terme. En segon terme… Com podien quedar en segon terme les seves promeses, els seus somnis, els seus objectius? Com podrien viure aquella història d’amor visceral i vital en segon terme? Aquests mateixos pensaments els conduïen a un estat de culpabilitat, no s’haurien de preocupar de res més que de queixar-se, de lamentar-se de la mala sort, no per ells, sinó per aquella mare que cada dia deixaria de ser-ho una mica.

Aquell dia, asseguts al banc on estaven clavats, ell pensava en ella més que en la seva mare, pensava en la possibilitat que el deixés, si s’espantaria davant la perspectiva d’una família mutilada, davant les responsabilitats que ara tindria. Ella pensava en ell, en la manera com l’afectaria tot allò, en quins canvis patiria la seva vida quotidiana, el seu caràcter, els seus somriures. Ell mai es va preguntar com suportaria la malaltia de la mare. Ella no va pensar mai en la possibilitat d’haver de carregar amb la por d’ una malaltia hereditària. S’estimaven. El seu destí estava, també, indefectiblement escrit.

Quan va arribar a la residència li va semblar trobar-la canviada, com més relaxada. De vegades havia tingut la sensació de sentir-se rebutjat, com si li molestés que anés a visitar-la. Aquell dia, però, es va sentir esperançat, no per una impossible millora, sinó perquè va pensar que potser ella estava més receptiva. Va seure al seu costat, agafant-li la mà, en un gest que li semblava acostar-la al seu món. Havien passat moltes coses des d’aquella fatídica tarda d’agost: la mare, inconscient de ser-ho, era àvia, ell s’havia casat amb la dona que estimava i ella, més callada, més petita, més dèbil, estava definitivament assentada en el seu nou univers d’incomprensions i desmesura. El fill mirava la mare sense la por del principi, sense el rebuig que havia sentit quan la degradació no era tan punyent. Encara se sentia culpable per ser feliç sense el seu permís, sense el seu consentiment. En aquell moment la mirava volent dir-li moltes coses, volent expressar el seu total desacord per la postura de la mare absent, tan còmodament aïllada en el seu anonimat. Mare, mare… mai has estat amb mi en els moments que més t’he necessitat, i ara, quan em sembla tenir-ho tot, me n’adono dels anys que fa que no et tinc a tu, precisament a tu… Voldria culpar-te de la meva culpabilitat, voldria demanar-te perdó per no haver sabut salvar-te d’aquest laberint, però fa molt de temps que no m’escoltes, potser no m’has escoltat mai. Haig de desfer-me d’aquest sentiment d’odi contra mi mateix, haig de desfer-me de la por de ser, a la fi, com tu; jo no li puc fer això, a ella, ho entens? Haig de deixar de sentir-me responsable de la teva dissort. Vull sortir allà fora i ser feliç, em sents?, feliç! No destorbis més el meu camí, deixa’m caminar tranquil, alleuja’m d’aquest pes que sento al pit! Necessito que em diguis que hi ha esperança per a la felicitat, que puc venir a veure’t sense sentir que em censures. Saps? Jo tinc una filla, ara, i ella em necessita lliure d’aquest lligam esperpèntic que tinc amb tu. De fet, només et demano permís per… Davant els ulls vermells per l’acumulació de llàgrimes, una dona menuda i desconeguda, que sembla mirar en una direcció prohibida, ho escolta tot sense entendre res, sense tenir cap sensació per la desesperació de les paraules del seu fill, sense sentir cap afecte conegut per ell. El mig somriure congelat als seus llavis la fa encara més absent, més d’un altre món.

La infermera va entrar just en el moment que ell tirava el cap enrere, esgotat i vençut un altre cop.

-Com l’has vist, avui? Oi que estem bé, aquí, maca? I tant! Ens ho passem d’allò més bé. Au, aixeca’t, hem d’anar al bany, oi? De seguida tornarem…

-No pateixi, jo… ja marxava, tornaré la setmana vinent.

Potser ho va somniar, però li va semblar tan real que no va voler desfer-se mai més d’aquella imatge: la seva mare, pàl.lida com la tristor més profunda, petita, encongida, guiada per aquella infermera displicent cap al bany nostre de cada dia. En passar per la porta, camí del passadís, es va aturar a tocar del bany, obligant a la infermera a aturar-se amb ella. Després de tant de temps, no va saber com reaccionar al senyal de comunicació que els seus ulls li van enviar. Va ser una fracció de segon, només un moment que va semblar infinit, inesgotable, definitiu. Una fracció de segon de colors i llumetes i globus, i una mà que t’agafa fortament mentre passeges per la fira i vols pujar a tot arreu i ella et prem i et tiba al seu costat, i l’olor de tantes tardes de platja, i tantes nits de plors sufocats per una veu suau, i la protecció davant tot el que no és bo, i la veu dolça i manyaga, i tants dits guarint-te quan alguna cosa et fa mal. Una fracció de segon per tornar a reviure el que havia estat, el que havies estat. El va mirar als ulls i la seva mirada el va travessar fins arribar-li al cor, a aquell racó on guardava els records d’infantesa i l’olor de les seves mans. L’olor de les seves mans. Les mans. Es va sentir immediatament alleujat i, plàcidament, va retornar-li el somriure, conscient que quedava deslliurat del pes que l’oprimia, de tots els anys de silenci. Se sentia lleuger, ingràvid, feliç… i va guardar a la memòria aquell regal últim que desvetllava el secret màxim de la rendició i l’amor, aquell secret que només ell podria entendre i que li obria les portes a la vida, la de veritat, la de les pors i el dolor i els sentiments i les victòries. Li ho va dir ella mateixa, amb el seu darrer esguard.

Montse Gatell

Be Sociable, Share!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *